Què?! Aquest llibre l’han corregit?

4.05.2016

Llegeixo l’article d’Abel Carretero «Com? Que hi ha algú que corregeixi?», en aquest mateix mitjà, i decideixo que no puc més. També hi vull dir la meva, animada perquè m’ha recordat que, a més de la goma amb què vetllem per la veu dels altres, també tenim una veu pròpia. Com ell, em dedico a la correcció, i potser és per això que tendeixo a disculpar els meus companys de professió cada vegada que veig un llibre farcit d’errors de dalt a baix. Últimament això em passa sovint. Dels quatre llibres de literatura infantil i juvenil que he llegit no fa gaire, tres presentaven un grau prou alarmant de pobresa i deixadesa per, si més no, parlar-ne. Per què passa de manera tan habitual? D’entrada, penso que si la cosa és tan greu no pot ser culpa dels correctors, o no només.

Una màquina d'escriure antiga | Foto: Pixabay

Una màquina d’escriure antiga | Foto: Pixabay

En el món editorial, els correctors solen ser l’última baula d’una cadena d’explotació que abans s’ha recreat en l’editor de taula, el traductor i sovint en el mateix autor. Les empreses, que miren de sobreviure tan bé com poden, es limiten a seguir la lògica del capitalisme, que paga pitjor els perfils professionals menys valorats. Coneixeu algú amb dos dits de front que de petit hagi volgut ser auxiliar de geriatria, escombriaire o corrector d’estil? Són feines subalternes que algú ha de fer, i les editorials es resignen a pagar entre una i dues correccions perquè no els toca altre remei. Deixo de banda un cas real, en què la correctora del segell era la cunyada de l’editor, el qual es va escandalitzar quan li vaig voler cobrar una correcció d’original a preu de terceres tipogràfiques: ho trobava massa car perquè mai s’havia plantejat que la correcció dels llibres pogués formar part dels costos de producció! Per sort, casos com aquest són excepcionals, la gran majoria de petits segells sobreviuen heroicament amb grans dosis de coratge i esforç.

La pregunta clau per a mi seria: ¿com és que un país que fonamenta de forma tan principal la seva identitat en la llengua es permet aquest mal tracte envers la llengua i els seus professionals? L’única resposta que se m’acudeix: perquè el que s’espera dels correctors (i els mestres, i els traductors…) és que treballem per vocació, per amor a la pàtria, que fem un servei al país a canvi de la íntima satisfacció del nostre sacrifici. Que això sigui cert deu ser improbable, però són ja molts anys de mistificacions convergents fent-nos creure que el que alimenta són les idees.

No tinc la resposta però sí un suggeriment: calen més controls de qualitat. S’entreguen els llibres a impremta amb la pressa per complir el calendari, en un procés d’acceleració exponencial que impedeix que l’editor que ha contractat el llibre (o el seu assessor lingüístic, si ell no en sap prou) doni el vistiplau al que entrega als lectors amb el seu segell. Potser si disposessin de quatre dies més per fullejar un llibre s’adonarien que en poques pàgines s’hi acumulen abusos de possessius, frases fetes mal aplicades, castellanismes a manta, usos poc precisos, etc. Si no ho fan deu ser perquè segueixen la lògica del capitalisme: els lectors no tornen a la llibreria els llibres mal escrits, segurament perquè ni se n’adonen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

33 Comentaris
  1. “Entregar” i “plantejar” són castellà. En català són “lliurar” i “considerar”.

      • Jo crec que qualsevol lloc que tingui la llengua com a principal mitjà d’expressió (i aquesta web el té com a únic) és un bon lloc per a parlar-ne, més encara si es tracta de la llengua catalana.

        Fer un “ús liberal” de castellanismes (que ho són encara que faci mil anys que es diuen) és una expressió ben peculiar. Bé, en tot cas això posa de manifest l’estructural desgavell total de la cultura catalana.

        http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/plantejar.html

        • No tots els castellanismes s’han de valorar igual. El purisme “patriòtic” és tan letal per a una llengua com la imposició de l’idioma del colonitzador.

          • Hi estic completament d’acord, Ignasi. Aquest talibanisme lingüístic, però, té la “virtut” de consolidar la creença que n’hi ha uns quants d’elegits (t’ho fan veure així que bades fustigant-te a tort i a dret) que ens han de guiar pel bon camí i un ramat capcot que s’ha de redimir dels seus pecats originals. Això crea legions de gent insegura amb la llengua, cosa que no ajuda a estendre’n l’ús ni a fer que s’hi senti còmoda. Evidentment, n’hi ha moltes més, de causes del problema, però crec que no parem prou atenció en el fet que aquesta intransigència crea més anticossos que no pas cura res.

          • Tens tota la raó. Us penseu que es pot escriure una novel·la o un relat, que es pot fer literatura actual, a cops de DIEC? Va, home! Els castellanismes acceptats, com els anglicismes, gal·licismes, etcètera, es poden usar i punt. Quin talibanisme que exerceixen alguns! A més a més, vénen legitimats per altres fonts totalment legítimes, com el DCVB, el DEC, etc. Només faltaria.

      • Ah no! que no diu “liberal”, que diu “deliberat”. Doncs au, tots cap a l’extinció. Endavant!

    • Vist a:http://www.jaumetercer.com/index.php/filologia/catalanades/472-sa-catalanada-entregar-o-lliurar
      ¿És correcte dir entregar en lloc de “lliurar”? Correctíssim. Podem trobar entregar en es Diccionari de la llengua catalana, segona edició (DIEC2) com a sinònim de “lliurar”. El trobam també en es Diccionari català-valencià-balear amb sa següent entrada, prou eloqüent:

      “Etim.: del llatí integrare, ‘fer sencer, completar’. El verb entregar és considerat generalment com a castellanisme, però la seva antiga documentació, ja en el segle XIV, sembla permetre d’atribuir-li puresa catalana i considerar-lo resultat d’una metàtesi de la forma catalaníssima entegrar.”

      De fet, Francesc de Borja Moll, en fa una menció especial en es pròleg des Diccionari català-castellà, a s’edició que fa tretze. Diu així:

      “Fa alguns anys es va discutir l’admissió del verb entregar, que era considerat castellanisme, i s’havia decretat que fos substituït sistemàticament per lliurar. Però la forma entregar no té, en la seva forma, res que s’oposi al seu caràcter català legítim, procedent del llatí integrare. Per altra banda, entregar s’usa a la totalitat dels Països Catalans i ja està documentat al segle XIV. L’interès a eliminar-lo del nostre lèxic sembla fruit d’un excés de zel poc justificat” (Diccionari català-castellà, tretzena edició, Editorial Moll, Mallorca, 2010, pàg. XIV).

      • L’ús del terme “talibanisme lingüístic” desqualifica per ell mateix qui l’empra.

        El mot “entregar” és castellà en el sentit de “lliurar”, no en l’altre, com també és el cas del verb “quedar” en el sentit de “romandre”.

  2. La pregunta clau em sembla que és una altra: ¿Per què els escriptors —no tots, esclar— escriuen tan malament i presenten textos amb errades de tot tipus a l’editor? ¿I per què l’editor els accepta? El paper del corrector hauria de ser de “corrector d’estil”, a l’anglesa. I aquí, molts correctors fan de subescriptors refent els textos en nom de l’autor.

    • Enric, tens raó, i segurament de preguntes clau n’hi ha més d’una i més de dues. Els editors estan desesperats per fer bullir l’olla, i de vegades es veuen obligats a triar entre els originals menys dolents. El nivell de molts escriptors (per sort no tots!) s’adiu amb el nivell general del país pel que fa a l’escriptura. Si el Departament d’Ensenyament ha emprès el nou projecte AraEscric per millorar la competència escrita dels alumnes, senyal que la situació és delicada…

  3. Estic completament d’acord amb el diagnòstic de l’autora de l’article. Però les presses no només vénen de dalt. Si vols que et surtin els números gairebé et veus obligat a marcar-te un nombre determinat de pàgines per dia, cosa que, tenint en compte el nivell lingüístic baix general d’autors i traductors, impedeix sovint entregar les feines amb la dedicació i cura que caldria. Si la feina estigués pagada amb un mínim de dignitat, però, la cosa canviaria, sortirien correctors de sota les pedres, la competència faria apujar el nivell de la correcció i hi treballarien els més bons, que ara marxen així que poden.

  4. ¿Com és que un país que fonamenta de forma tan principal la seva identitat en la llengua es permet aquest mal tracte envers la llengua i els seus professionals?, es pregunta l’autora de l’article… Doncs perquè, en el fons, la llengua és una nosa. Ja ho va dir el visionari Albert(o) Boadella: “Sense el català hauríem estat més feliços”. O ho va dir en castellà? Ara no ho recordo. Bé… Si no em creieu, mireu el nivell de qualitat de la llengua a TV3, la nostra. I és que la necessitat de corregir la llengua (catalana) dels professionals es veu com una nosa, cosa que no passa en castellà, on tot s’accepta (l’estil i la gramàtica de qualsevol manera) i en tot cas només es fa una repassada ortográfica per si de cas. Vaig treballar a plató fa anys a Tv3. Quan calia repetir una presa perquè fallava el so o la il·luminació no passava res… però si eraper un tema lingüístic perquè el presentador deia “bueno, pues, si lla stem, me’n vai…” aleshores tothom es queixava. “Una altra vegadaaaaaa?”, deien. “No ho podries deixar passar per aquest cooooop?” En fi…

  5. Molt d’acord. Sovint, l’editor vol estalviar costos. I una de les partides “sacrificades” és la corresponent al corrector. Ras i curt.

  6. Vull felicitar l’autor de l’article, que es podria haver titulat “La importància del corrector”. Comparteixo totalment les opinions del signant, i en voldria subratllar una: el reconeixement explícit dels correctors editorials en els crèdits dels llibres. La seva feina, discreta però fonamental, s’ha de veure reconeguda al costat dels traductors, o altres participants en l’edició d’un text. No defalliu, companys!

    • Sobre el fet que els correctors apareguin en els crèdits d’un llibre, crec que en el país on vivim és fer volar coloms… Explico el meu cas personal, on no solament no consto en cap lloc, sinó que gairebé em podria considerar coautor del llibre, sense ni jo voler-ho. Fa 30 anys, i tot just acabada la carrera, vaig tenir “l’oportunitat” de corregir llibres per Edicions 62. Em pagaven 65 pessetes el full corregit. Un dia em van donar un llibre sobre la història de la ràdio escrit per una professora universitària i, a part de corregir un text força incorrecte, em vaig topar amb una sorpresa… La introducció era absolutament incomprensible. Em van dir: “Tu mateix. Reescriu-la”. I ja em veus a mi interpretant cada paràgraf i tornant-la a escriure. Vaig ser tan il·lús que vaig pensar que aquell text reescrit me’l pagarien a part, però no… els honoraris van ser els previstos per a la correcció. Tampoc no me’n van regalar cap exemplar, d’aquell llibre, que és una pràctica habitual del país: al corrector mai no se li regala cap exemplar de les obres que corregeix. En fi… L’únic consol que em va quedar és que, quan anava a les llibreries i em trobava aquella història de la ràdio, pensava “La introducció és meva”.

  7. “l’íntima”, correctora. Marc, no tens raó: ‘entregar’ té aquest sentit des del s. XVII (deus ser tan purista i intransigent com el Sr. Bibiloni, que troba els castellanismes una cosa pitjor que la pesta bubònica; no tan explicat mai el concepte d’adstrat?). I sí, n’hi ha, d’editors ignorants i que no tenen ni idea del que és un procés editorial com cal; potser seria qüestió de deixar-los enfonsar-se solets en la misèria i no treballar-hi.

    • Efectivament, Culleres, la interferència hi és d’ençà (i no pas el castellanisme “des de”) el segle XVII.
      L’integrista ets tu, però del patuès.

      • Pel que fa a l’article, la frase final ho diu tot.
        Quant al debat sobre entregar, jo no sóc integrista de res i, a més, crec que els problemes estètics no tenen apanyo (perquè és cosa de gustos) i el que compta és l’ús. El problema de l’ús, en canvi, sí que és ben greu (i més encara al País Valencià).
        En tot cas, pel que fa a l’antigor de les coses (com si les llengües no vingueren totes d’on vénen i pel mateix motiu), en el CIVAL podeu trobar entregar (‘posar en poder d’algú’) des del segle XIII. En el diccionari Faraudo:
        ENTREGAR v. a.
        Passar a mans d’altri, lliurar.
        “E, per que qualsevol dilacio que vosaltres donasseu en entregar al dit Illustre infant lo dit cors, seria a nos molestissima, puix causa alguna justa no y ha ni pot haver que a nos obste en exequtar aquest nostre proposit.”
        Lletra de Ferran el Catòlic al Capítol de la Seu de Barcelona Sevilla, 12 de gener de 1491. Arxiu Corona d’Aragó (reg. 3.610, f. 79 v)

        “E, feta la devota oracio e obtenguda la pregaria, ana tantost l ermita e entrega la donzella al rato per que abduys visquessen en matrimoni.”
        Granollachs, Bernat de Llunari f. sign. a vj

        “… e no ls deuen entregar en nenguna manera en vida ne en mort a homens de fora sa senyoria ne a altre de que pogues venir gran dan al rey ne al regne…”
        Les costumes d’Espanya MS. de Barcelona, Ley iª

  8. Va, tampoc no cal patir. Al capdavall ja n’hem identificat el culpable: es tracta de “mistificacions convergents”, i ara que Convergència pinta més aviat poc, s’arreglarà màgicament. Com tot plegat.

  9. Jo sí he tornat llibres per les faltes d’ortografia, de sintaxi, de traducció… Quan he de comprar una traducció en paper sovint agafo l’edició en català i en castellà i comparo unes quantes pàgines per detectar deixadesa. Tot i així, una cosa és que les editorials no corregeixin (gravíssim) i l’altra que perquè ser corrector sigui una feina subsidiària no s’hagi de demanar professionalitat. Ah, jo volia ser correctora 🙂

    • Corrector/a ve “cor” recte o rector/a … o sigui aquell/a que es guia rectament per l’amor cap a les paraules… M’ho acabo d’inventar, és clar (o esclar?).

  10. Mercè,

    Jo crec que els lectors sí que se n’adonen, i després et trobes els típics comentaris de “les traduccions en castellà són millors que en català, i tant per tant me la compro en castellà”. I tu saps que en part no és veritat, perquè hi ha grans traduccions en català, però en part sí que ho és, perquè a vegades els filtres no funcionen, o no n’hi ha, o el que sigui, i et quedes amb aquell mal al cor… En fi, què t’he d’explicar que no sàpigues.

    M’acabo de trobar un cas en què m’han passat unes segones (segones!!!) absolutament il·legibles, a la casa que vós i jo compartíem fins fa un parell d’anys (però podria ser una altra), i la bronca me l’he endut jo perquè he tocat massa… però et juro que era imprescindible.

    En fi, va com va, i com qui diu no hi ha dia que no et preguntis què cony fas fent de corrector quan hi ha mil feines més ben pagades, o si més no més còmodes, i com aguanta aquesta indústria nostra.

    Tant se val: hi som i hi serem, protestant fins i tot quan no serveix de res, que deia en Pedrolo.

    Au, salut i bona sort!

  11. Molt d’acord amb alguns comentaris d’aquest article. Fins i tot a les universitats (d’estudis presencials i en línia) els textos en català (correus electrònics, publicacions docents, fòrums de discussió escrita) tenen sistemàticament faltes d’ortografia; fins i tot als titulars de les assignatures. Ho dic per experiència personal. És un problema greu i va en augment. Cal més qualitat, més temps i menys brossa.
    Bastant en desacord, però amb la metàfora sobre les professions que poden il·lusionar qualsevol persona “amb dos dits de front”. Auxiliar de geriatria és una professió que exigeix a qui vol exercir-la amb totes les conseqüències tocar els fons del cos i de la ment humanes i jugar amb habilitat entre la distància indispensable i la indispensable compassió. No tothom pot fer això, és cert, però tampoc tothom pot ser pianista, ni enginyera química. La correcció d’estil és un treball extremament subtil que pot arribar als intersticis més delicats de la llengua i de l’ús que en pot fer un autor. No està ben pagada ni considerada, és cert, però això només vol dir que la mirada social sobre la llengua està mal enfocada, no que la professió no pugui fer il·lusió. No tothom pot ser traductor ni corrector; per ser-ho cal saber posar-se en la pell de l’altre, escoltar l’escriptura.
    Finalment, l’escombriaire. Si algú arriba a escombrar a la perfecció és que ha entès alguna cosa que la nostra cultura te bastant mal entesa i això també seria il·lusionant. I ho deixo aquí per no allargar-me. Jo de moment m’entreno fregant plats, una tasca que m’agrada molt.

    • Clara, és clar que totes tres professions tenen prou recompenses internes per il·lusionar i fer-ne una vocació. Ha estat potser un recurs retòric poc legítim. Demano disculpes a qui se n’hagi sentit ofès!

  12. El Departament d’Ensenyament va estar a punt de disposar per al curs vigent que la matèria de literatura catalana de modalitat del batxillerat d’humanitats passés d’una dotació de quatre hores a dues. El professorat es va indignar i va promoure un manifest, signat per docents i escriptors del país, que va provocar que apressadament es corregís el despropòsit. Enguany, pel que sé, es vol reduir la dedicació a l’ensenyament de la llengua i la literatura al batxillerat de 2,5 hores a 2 hores. En aquest mateix mitjà hem pogut llegir recentment un interessant article d’Antoni Dalmases i en l’Ara, un altre de Francesc Foguet, que alerten sobre la precària situació del coneixement del patrimoni literari nacional que assoleix l’alumnat en acabar el batxillerat, i, indirectament, la por a afrontar aquesta qüestió per part dels responsables de la política educativa. Caldria afegir que fa cosa d’uns dies un comentari en aquest mitjà anunciava la taula rodona que s’ha programat a l’Institut d’Estudis Catalans (21 de juny) per tal de sotmetre a debat aquesta delicada situació.
    Mercè Ubach, a propòsit de la desconsideració que viuen els correctors, es fa una pertinent pregunta : “¿com és que un país que fonamenta de forma tan principal la seva identitat en la llengua es permet aquest mal tracte envers la llengua i els seus professionals?”. Paral•lelament els que ens dediquem a l’ensenyament de la literatura i fomentem des de l’aula el coneixement d’autors que han honorat i honoren la llengua, que ens han deixat els seus textos que actuen com a model de llengua; ens preguntem com és que ens veiem cada cop més limitats per a fer la nostra feina ben feta. Ensenyar literatura vol temps, és un procés lent que ha d’anar madurant i, paradoxalment, la tendència per part dels responsables dels dissenys curriculars és anar reduint els recursos per fer aquesta tasca fonamental en un país que es vol homologable als altres estats europeus. Amb aquestes mesures correm el risc d’exhaurir la il•lusió que se’ns va demanar. Què se n’opina d’aquesta qüestió que, al meu entendre, està força relacionada amb el mal tracte que planteja Mercè Ubach?

  13. Totalment d’acord amb el contingut de l’article. Permeteu-me que afegeixi a l’article i als comentaris que ha suscitat alguns altres elements per a la reflexió: 1) La desídia d’alguns editors no es limita a la qüestió de la correcció i ateny aspectes més fonamentals de la producció editorial, com ara l’acceptació d’originals immunds des del punt de vista literari (observació extensible a alguns jurats de premis literaris i als atorgadors de subvencions institucionals). 2) El fet que s’externalitzi la correcció d’una manera generalitzada és un indicador del poc prestigi de l’ofici. 3) La dedicació a la correcció de moltes persones que no tenen intenció de fer-ne el seu ofici, sinó que l’usen com a solució provisional mentre no troben un lloc de treball socialment més considerat i més ben remunerat fa que aquestes persones tinguin poca intenció d’aprendre i contribueix al desprestigi i al rebentament de preus i a la proletarització dels correctors. 4) La falta en moltes editorials d’interlocutors competents en l’ofici i el sotmetiment dels textos corregits a l’última paraula d’interlocutors incompetents és irritant i humiliant per als correctors d’ofici. 5) També és irritant per als correctors respectuosos de la norma que hi hagi correctors-reis-del-mambo que apliquin els seus propis criteris i genialitats vàries, accentuant així una sensació de desori. 6) Més enllà del rebentament de preus, cal denunciar les pràctiques d’algunes editorials de lliurar als correctors com a primeres o segones proves textos ja maquetats que no han passat cap revisió prèvia d’original, amb què la ruïna del corrector és total. 7) Altres qüestions: fer una traducció a preu de correcció (quan l’original ha estat escrit en castellà i l’editorial l’ha passat al català amb corrector automàtic sense depurar-lo; fer fer al corrector feines pròpies d’un curador; no-remuneració de feines invisibles; etc.

  14. Felicitats per l’article. Sap molt greu veure errors o faltes, i és molt trist. Sense anar més lluny en els diaris editats en català i castellà n’hi ha sovint, sobretot d’ús incorrecte de pronoms febles o directament de manca de pronom. Per què aquesta desídia?