Nen, llegeix

Ma germana té un problema. El meu nebot, que ara farà nou anys, no llegeix; no li agrada. Ella és conscient que obligar-lo a llegir no és massa recomanable i prefereix persuadir-lo. Han arribat a un acord: ell llegirà una mica cada dia però podrà escollir el llibre que més li agradi.

El meu Nebot li ha dit que molt bé, que vol llegir Harry Potter –suposo que començarà pel primer llibre de la saga- i que, a més, ho vol fer a l’e-reader que jo li vaig regalar a ma germana. Jo penso que el repte més important no és que llegeixi i prou, sinó que la lectura li aprofiti i, és clar, poder-ho comprovar. Li he proposat a ma germana que, després de cada estona de lectura, el meu nebot escrigui sobre el que hagi llegit. Si obre un blog encara millor, perquè posarà en valor la seva feina, ho podrà compartir, s’introduirà –si ell vol- en el món del fanfiction i potser –només potser- reforci el seu gust per la lectura. Tot plegat, a ma germana, li planteja alguns dubtes:

-No és millor que comenci llegint en paper? Està tot el dia connectat a coses…

-No és més formatiu escriure a mà? Se suposa que ja tindrà temps de començar a emprar teclats…

-És bo que llegeixi Harry Potter? No hi ha lectures més recomanables?

És qüestió d’objectius i prioritats

Què vol aconseguir ma germana? Inculcar el gust per la lectura al meu nebot però, encara més important, millorar la seva capacitat de comprensió lectora. Gust i habilitat són al cervell del meu nebot, sense manifestació motora directa. Les habilitats en lectura i escriptura no dependran de les eines que empri. Ningú vol ensenyar al meu nebot a fer servir un llibre de paper, un llapis de grafit o un bolígraf. Tampoc es pretén millorar la seva cal·ligrafia –a partir de certes edats és una fotesa. La millora de la cal·ligrafia, tant la dels nens com la dels adults, vindrà amb l’ús d’aplicacions de reconeixement d’escriptura manual. Les proverbials plantilles de Mi mamá me mima y mi papá fuma en pipa –i els seus equivalents catalanitzats amb moderns y polits pares amorosos y mares que no fumen- haurien d’anar a parar al museu de l’ensenyament, allò que els cursis anomenen pedagogia. No hi ha res de millor que un software de reconeixement d’escriptura manual per aconseguir una cal·ligrafia acceptable, perquè si no ho fas bé tot allò que escriguis no serà correctament interpretat per la màquina. Tindràs uns gargots que potser entendràs tu però que no podràs passar a un processador de textos o a l’agenda.

A ma germana li agradaria que el meu nebot comencés llegint en paper i que, més endavant, passés al digital. És una forma de pensar molt estesa –tant, que es considera lògica i normal- però no té cap sentit. El meu nebot ha nascut digital; com molts nens de la seva generació amb cinc anys sabia emprar el comandament de la tele millor que qualsevol dels adults de la família, l’iPad no tenia secrets per a ell i no podíem deixar un mòbil al seu abast perquè es posava a trucar al primer que li venia –y no de forma accidental. El meu nebot vol llegir en un e-reader perquè en el seu món és l’elecció lògica i normal.

A ma germana li agradaria que el meu nebot comencés a escriure en paper i que, més endavant, passés a emprar teclats. El problema és exactament el mateix que amb la lectura, amb l’afegit que si volem convertir el text que tenim en paper –simple lletra morta- en un text socialitzable, haurem de passar-ho a net. Sí, ja sé que això de passar-ho a net pot ser un procés interessantíssim, soc conscient que si a més ho fa amb una tablet amb reconeixement de text manual ja quadrem el cercle, però el que volem és millorar les seves habilitats sense convertir-ho tot plegat en un suplici. No volem que sigui frívol i diver. No ho serà. Però si volem que vagi agafant un hàbit és imprescindible que no l’odiï. Inculcar un hàbit sense generar aversió exigeix molt de tacte.

Que el meu nebot empri un teclat per escriure és l’elecció lògica, de la mateixa manera que jo no feia servir plomes d’oca per escriure a l’escola, sinó bolígrafs i plomes estilogràfiques infantils, les eines més modernes de l’època –i que ningú esmenti les màquines d’escriure mecàniques perquè estarà confonent la gimnàstica amb la magnèsia. Tampoc es tracta de desterrar per sempre les eines analògiques d’escriptura, però sí d’entendre que cada cosa té el seu lloc i el seu moment. Per a l’objectiu proposat no farà cap mal que el meu nebot escrigui en un teclat.

Finalment, Harry Potter. Segur que hi ha lectures molt millors. Confesso que mai m’ha agradat la literatura infantil i juvenil, especialment la farcida d’intenció didàctica i moralitzant; des de ben petit veig veure la trampa d’una tramoia concebuda per a la forja del caràcter (sic) i, és clar, així he sortit. Prou didàctica i moralitzant és l’escola com per a convertir-ho tot en moralina. Em patina si Harry Potter és l’antiliteratura, si és massa comercial, si hi ha lectures infinitament millors: és el que el meu nebot ha demanat, s’adapta perfectament a les habilitats que volem desenvolupar i pot ser una porta d’entrada a lectures més correctes (sic). O allò que el cos li demani llegir, cosa que acostuma a ser millor si del que es tracta és de passar una bona estona.

Per acabar, un avís als apocalíptics que creuen que els nens d’ara pugen tontos, tanoques, dèbils mentals i no són capaços de sortir de les maquinetes: el meu nebot té una germana petita, de gairebé set anys, a qui li agrada molt llegir i escriure. Ambdós han estat educats a la mateixa casa, per les mateixes persones i creixen en el mateix ambient. No fiquem tots els nadius digitals al mateix sac. Nens romancers amb la lectura n’hi haurà sempre. I nens que s’hi aficionen tard –o mai- també. Res de nou sota la capa del sol.