Monestirs laics per salvar la cultura

Al mes de març, des de Núvol, es va encetar un debat ben interessant al voltant del paper actual de les institucions acadèmiques en plena ofensiva neoliberal. Així, Francesc Foguet al seu “Els èmuls del senyor K” criticava àcidament la conversió de la tasca de professor universitari en buròcrata involuntari i aclaparat per les absurdes exigències de carrera administrativa derivades d’una progressiva “anglosaxonització” de la Universitat. Per la seva banda, Jaume Radigales, al seu “La necessitat de la insubmissió” aprofundia al voltant del camí estúpid i malversador d’energies que exigia una carrera acadèmica, en què qualsevol docent i investigador havia de passar per autèntics calvaris i humiliacions derivats de les exigències de les noves inquisicions universitàries (ANECA i AQU) que aplicaven criteris derivats de la gestió empresarial i del món de la ciència aplicada en un àmbit tan intrínsecament intangible com el de les humanitats. Al cap i a la fi, com ja han assenyalat Martha Nussbaum i Jordi Llovet, tot sembla un complot del món econòmic i productivista per acabar amb el món de les lletres.

En certa mesura, els testimonis esmentats detecten una deriva social i cultural negativa. Tanmateix, es dediquen a explicitar més aviat les conseqüències visibles: un laberíntic i kafkià sistema d’indicadors que també els responsables polítics s’afanyen a aplicar als ensenyaments no universitaris. Tanmateix, hi manca una al·lusió a la causa principal, la mare de totes les batalles per la supremacia cultural global. Podríem emprar diverses denominacions: globalització, neoliberalisme, TTPI, Bolonya,… permeteu-me una de nova creació: la teologia de l’emprenedor, que és una manera fina de batejar l’enaltiment del capitalisme totalitari, és a dir, la impregnació en totes les dimensions de l’existència humana de la cultura del benefici privat, la conquesta i colonització final dels espais que quedaven encara verges al mercat, la mercantilització de l’intangible.

Faig servir el terme teologia de l’emprenedor perquè, malgrat l’aparença científica, no deixa d’aplegar un conjunt de creences i especulacions filosòfiques; perquè tracta de generar un relat coherent que permeti integrar una única visió del món, i perquè, precisament a partir d’una dimensió religiosa, pretén fer del capitalisme i la supremacia dels financers l’única religió veritable, que converteix automàticament la dissidència política i social en una mena d’heretges i desviats. L’emprenedor, a més, sembla esdevenir l’encarnació del nou messies redemptor, la figura taumatúrgica que ens ha d’alliberar (si cal, en contra de la nostra voluntat) de l’infern vigent causat per la cobdícia empresarial.

Com tota teologia, existeix un component litúrgic i penitent. La burocràcia, el sistema d’indicadors, els informes, els articles d’impacte, les citacions, no deixarien de representar altra cosa que una mena d’una addició de rosari amb cilici, una repetició absurda d’invocacions divines, i un patiment gratuït perquè el dolor ens apropi una divinitat incorpòria. Les críptiques fórmules avaluatives, assumeixen el paper de capriciosa cabalística. Les comissions de suposats experts que determinen la vàlua professional de qualsevol iniciat són els sanedrí de patriarques disposats a fer d’intermediaris entre el cel i l’infern. En resum, les institucions humanístiques (la universitat entre aquestes) han viscut una revolució distòpica, en què s’ha aplicat una mena de taylorisme marxista. Taylorista, pel sistema productivista instaurat com si la cultura es tractés d’una fàbrica d’escombretes de wc, i marxista per l’influx de Groucho en la seva filosofia: principis canviants, passes endavant quan som enfront l’abisme, contractes incomprensibles que es trenquen, i admissió d’inadmissibles, inadmitint els imprescindibles. Amb aquests criteris, ni Pierre Vilar, ni Josep Fontana, ni Fernand Braudel haurien estat admesos a la universitat ni com a bidells.

A tot això, hi ha, esclar, la invasió dels ultracossos. Els creixents consorcis público-privats que vampiritzen el sector públic tenen la seva traducció en l’arribada de capital privat (sovint sota la fórmula de fundacions o càtedres de pagament) dedicades a guiar i pontificar sobre el qui, què i com ensenyar. En altres paraules, de la mateixa manera que les institucions financeres han abduït les facultats d’economia, els laboratoris d’idees de les grans fortunes purguen de tota dissidència les facultats d’humanitats. Bé, més aviat podríem dir que purguen les humanitats senceres. Del currículum i del prestigi. I posen al seu servei institucions públiques (més enllà que es tracti de titularitat pública o privada). Al cap i a la fi, no hi ha res més públic que les humanitats, car aquestes no deixen de ser l’herència acumulada de les experiències en tots els camps dels homes i dones que ens precediren.

Permeteu-me, ara que sembla de moda, resultar una mica demagògic… El resultat de tot plegat és que les institucions acadèmiques esdevenen una mena de “puticlub intel·lectual”. El capital privat té la idea o voluntat que justifiquin els seus interessos i sempre trobarà (o muntarà) una càtedra o pagarà un becari per tal que enalteixi el seu paper i el seu valor. Bé, el tan lloat mecenatge, presentat avui com súmmum de la modernitat no és altra cosa que el piloteig regulat. Qui paga, mana. I qui accepta diners privats a les mateixes empreses que desnonen o tallen la llum i el gas a milions de persones, reclamen després les seves mamades al món acadèmic. La precarització acadèmica té així la funció de fer fora l’element incòmode per la porta del darrere. Un món acadèmic llogat al capital privat, als propietaris del país, i que exclou tota dissidència. De fet, el sistema d’indicadors, el taylorisme burocràtic aplicat absurdament a les humanitats no deixa de perseguir, com afirmava Jaume Radigales, una uniformització del sistema. També del pensament. I del capteniment de la cultura.

Arribem així a la forma suprema de totalitarisme (que tanmateix ens és venut com a democràtic i liberal). Ja ho assenyalava Orwell a l’hora de denunciar aquesta tendència a l’autoritarisme disfressat de pluralitat: “la ignorància és la força”. El món acadèmic, i la destrucció de la llibertat intel·lectual, de les institucions que el servaven i de les persones que el sustentaven (acadèmics, intel·lectuals, docents,…) són elements incòmodes que cal confinar a les Sibèries virtuals: l’exclusió, la precarietat, el desprestigi, l’aïllament, el bandejament,… Tot plegat, la universitat d’avui, esdevinguda aquest Puticlub intel·lectual, car les idees i els ideòlegs veuen en la prostitució com a forma de vida, ha vist subvertit el seu sentit primigeni: un alè de llibertat entremig la barbàrie. I, ho sento molt, ja he advertit que la demagògia és una droga addictiva o una malaltia encomanadissa, el capitalisme neoliberal és la nostra barbàrie contemporània.

La universitat sorgeix en plena edat mitjana com a un espai arrecerat en espais monàstics, dins el món religiós, i molt especialment en ciutats emmurallades. Unes ciutats que tracten de protegir-se de la barbàrie feudal, de la violència dels poderosos contra els desvalguts, de la desigualtat ritualitzada. La universitat medieval és un espai de reflexió col·lectiva i més o menys autogestionada per comunitats acadèmiques plurals i cosmopolites (no exempta de conflictes ni egos). Evidentment, hi ha la paradoxa que es desenvolupa en el si de l’església catòlica, i molt lligada al fenomen religiós i teològic. Tot i això, no ens ha d’estranyar. El coneixement de les llengües clàssiques va massa vinculat a la pròpia capacitat de tenir un koiné cultural. També trobem elements pràctics. Només els ordres religiosos permeten viure sense treballar, i disposar de temps per llegir, pensar, escriure, intercanviar. En certa mesura, viure al marge del sistema feudal, de la barbàrie, permet conèixer, recuperar el món clàssic, convertir l’individu en el centre de l’univers. En espais tan summament dogmàtics és possible créixer humanament, intel·lectualment. Els monestirs (i les universitats associades) són illes de llibertat personal i intel·lectual. En l’actualitat, llocs com Montserrat són encara un referent de la cultura i l’excel·lència humanística. És més, en aquesta època de proxenetisme cultural, Montserrat és una illa de llibertat de pensament. Només cal escoltar els monòlegs de la doctora Forcades. I contràriament als prejudicis anticlericals dominants entre bona part de la intel·lectualitat contemporània, moltes universitats gestionades per l’església mantenen una obertura acadèmica que moltes de públiques, definitivament prostituïdes, ja voldrien tenir.

Bé, en aquest punt de l’assaig, adverteixo els lectors que hagin arribat fins aquí que penso penetrar definitivament en el cor de les tenebres populistes: la de la ironia disfressada de serietat, la de la provocació intel·lectual sense atenuants, la dimensió propositiva amb elements psicodèlics. Cal entendre que estem en un moment en què tot sembla trontollar, els efectes Podemos, les monges revolucionàries, els dissidents llibertaris i les esquerres acomplexades. Com revertir aquesta situació?

Si acceptem que la universitat actual és avui una mena de zombi col·lectiu, un no-viu (i no-mort) després que el mercat li segrestés l’ànima, hauríem de fixar-nos en els orígens monàstics. La meva proposta, acompanyada d’algunes (no tan) forassenyades dels presumptes populistes, consisteix a muntar monestirs laics, on qualsevol persona que volgués llegir, escriure, reflexionar, contemplar, compartir, ensenyar o badar tingués garantit de per vida un espai on poder-ho fer fins que es cansi. Una mena de monestir laic (no tancat, ja ho diuen els castellans, cada uno en su casa y Dios en la de todos) on pogués dedicar-se a fer el què li rota amb una renda vitalícia. Bé, de fet, què és sinó la Renda Bàsica Universal (difosa entre els de Podemos i que fa una bona colla d’anys que circula entre defensors com jo mateix?). Agrupacions de persones com bona part dels col·laboradors i lectors més o menys devots d’aquest Núvol dedicats a una vida contemplativa, de debat i de cultura. Gent que arribi a fi de mes sense patir per fer articles d’impacte i que estigui disposada a compartir públicament els seus anys d’estudi i les seves elucubracions filosòfiques.

Podria semblar cínic i utòpic. El cas és que no sóc gens original. Això ja existeix a l’ara i aquí. A Israel, desenes de milers d’ultraortodoxos viuen sota aquest sistema. Es dediquen a esprémer la Torà a càrrec del pressupost general de l’estat. A més, estan exonerats de les penoses obligacions del servei militar i els posen casa (i barris!!!) gratis. Entenc que l’exemple és una mica bèstia. Algun amic jueu m’explica que, malgrat l’animadversió que implica l’existència d’aquests nuclis entre els israelians progres de Tel Aviv, d’aquesta manera els tenen aïllats i a la seva bola, concentrats en els seus afers, sense que molestin més de l’imprescindible.

Bé, nova dosi de demagògia populista… Si amb els nostres diners paguem els luxes dels banquers, o amb les exempcions fiscals paguem centenars de milionaris jugadors de futbol… tampoc no és tan forassenyat reclamar poder viure de l’aire per unes quantes desenes de milers de lletraferits del país. Sortirem infinitament més barats i farem molt menys mal que els Fainé de torn. Monestirs laics per salvar la cultura ja! I per viure tranquils en el nostre embadaliment. Una mena de república independent, segregada del capitalisme, on passar el temps llegint a Kundera, traduint Seferis o especulant sobre Steiner. Una mena d’universitat laica i independent on compartir les nostres reflexions amb qui estigui disposat a escoltar-les, sense la pressió de sexennis, ni càtedres, ni notes, ni premis ni càstigs, on els nostres únics conflictes tinguin més a veure amb el nostre ego que amb les preocupacions per arribar a fi de mes.

De fet, tampoc seria un mal negoci per a la societat. A canvi d’una mena de delme social, les nostres creacions culturals podrien ser de lliure accés per a la societat. Renunciant a la riquesa d’uns pocs capaços de vendre bestsellers, podríem viure tots una mica dignament (ja deveu saber que els escriptors ens alimentem més d’ego que de caviar). Drets de lliure accés a la cultura a canvi d’una mena de cànon cultural. No sembla pas, des d’un punt de vista estrictament mercantil, un mal negoci. De la mateixa manera que això implicaria una mena de facultats d’humanitats gratuïtes i de lliure accés per a qualsevol disposat a escoltar o rebre ensenyaments per part de qui portem dècades picant pedra, esprement les nostres toràs particulars.

Al cap i a la fi, cal refer-se de la depressió que ocasiona el darrer informe de l’AELC sobre els efectes de la crisi econòmica entre els escriptors catalans. Ironia, agosarament, pensament crític i esperança haurien de ser les nostres virtuts cardinals. Una possibilitat manifesta de viure als núvols, fabricant núvols, especulant amb núvols, al cap i a la fi, menys tòxics que el fum que propicien les bombolles d’especulacions que fan mal.