Manuel de Pedrolo, una veu incòmoda

16.03.2018

Un dels objectius principals que es proposa la commemoració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-2018) és examinar el conjunt de la seva obra, però, sobretot, recuperar la vigència d’aquest escriptor –i referent polític– més enllà del Mecanoscrit i del gènere negre, així com atorgar-li el valor que li pertoca també en l’àmbit acadèmic. La seva obra és inabastable, va ser autor prolífic (amb un total de cent vint títols publicats), lector incansable i traductor autodidacte; va escriure poesia, teatre, reculls de contes, principalment novel·les (al voltant de setanta-cinc), i a més a més, va conrear altres gèneres com l’assaig, l’articulisme i, fins i tot, la poesia visual.

Manuel de Pedrolo

El compromís i els altres

L’acte d’escriure –explica Pedrolo en el seu llibre Avui es parla de mi– respon a una necessitat interior, a un impuls: “he d’escriure el que escric i això és tot”. I això significava complir una tasca que només podia dur-se a terme a través del compromís personal i amb els altres: “A mi em preocupa poder expressar de la manera més eficaç possible i més vàlida actualment, certs aspectes de la societat en què visc i que per altra part no són privatius nostres, sinó que els compartim amb moltes altres criatures humanes i socials”. Una obra de denúncia, que pretén inquietar, fer pensar, fins i tot escandalitzar si convé, “perquè només les positures còmodes i conformistes són mortals”. Aquest compromís serà el centre de la seva vida i del seu projecte com a escriptor de mons possibles, per tant, la seva obra ha de considerar-se ètica i estètica alhora, sense fissures.

Rafael Tasis, en l’article “Pedrolo, novel·lista inèdit” (publicat a la revista Pont Blau l’any 1954) anunciava “la revelació d’aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i que, probablement, haurà d’ésser considerat com el novel·lista més important que s’hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller”. I la profecia es va realitzar perquè, si bé l’autor de l’Aranyó no sempre ha tingut el reconeixement que es mereix, ha fet una aportació innegable i immensa dins de la literatura catalana, que passa per la feina de torsimany literari (va introduir Sartre al català i autors de la literatura nord-americana de la talla de Faulkner, Chandler o Dos Passos), com també per la dignificació i l’experimentació de la narrativa de gènere atès que va ser pioner de la novel·la negra a Catalunya i va impulsar la col·lecció La Cua de Palla. Augmentar la producció autòctona i ampliar el nombre de lectors del noir en llengua catalana va ser també un dels objectius. Ocupa, altrament, un lloc destacat la renovació que va dur a terme en el camp de les tècniques narratives, lligada a la voluntat de crear una obra moderna i oberta a tot allò que s’estava gestant en l’àmbit europeu. Fins i tot es va proposar construir una novel·la total amb l’ambiciós (i inacabat) cicle Temps Obert, com ja s’anticipava en el conte “El millor novel·lista del món”. Podria dir-se, en definitiva, que va voler bastir ell tot sol una literatura pròpia.

La recerca permanent de la llibertat

La figura de Pedrolo se’ns fa actualment molt present, sobretot quan llegim que la dictadura franquista el va portar a escollir determinats models de creació, perquè li va crear “algunes obsessions com ara les del problema de la llibertat, al qual ben segur que no li hauria dedicat tantes pàgines en altres circumstàncies”. Va ser un intel·lectual compromès amb la llengua i el país, que reivindicà la funció política, i alhora crítica, que té l’escriptor d’interpel·lar el lector i reflexionar sobre la societat en què viu; en definitiva, de no quedar-se al marge de la realitat que l’envolta: “una novel·la és més que una història ben o mal contada: és sempre un testimoni de la nostra condició, una presa de posicions i, en definitiva, un acte de protesta”.

En tota la seva producció plana la consideració de l’assoliment de la llibertat, i malgrat que era conscient dels murs que l’oprimien, tant a ell com a la societat catalana, va decidir actuar des de dins. Durant els primers anys, l’escriptor beu, sobretot, de la filosofia existencialista i del marxisme humanista de Sartre: s’identificava amb la definició de l’existencialisme com a filosofia d’acció, en la qual l’home ha de ser conscient i capaç de prendre decisions per esdevenir lliure i existir plenament. Aquesta influència queda palesa sobretot en les seves primeres obres de teatre com Cruma i Homes i No, en què apareixen qüestionats els límits de la llibertat individual i col·lectiva, així com la dificultat o fins i tot la impossibilitat de comunicar-se: “cal tenir en compte que ens entenem no perquè ens entenguem de veritat, sinó perquè ens volem entendre”.

Més endavant, decideix centrar-se en la novel·la –el gènere amb el qual es proposa interpel·lar i apropar-se a un col·lectiu més ampli de lectors– per aportar-hi el tema de la llibertat sense perdre’n de vista la dimensió existencialista: “només hi ha una manera d’ésser lliure i d’ésser just, ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir”. La llibertat no arriba a esdevenir-se mai del tot, per això és el bé més preuat, i per aquest motiu serà el tema més recurrent en l’obra de Pedrolo, tant si apareix més o menys explícitament (com a rerefons o aspecte principal), acompanyat de la consciència de classe, la denúncia dels règims dictatorials i de l’opressió que en deriva, així com el sexe, vist com alliberador. En definitiva, tot allò que gira al voltant de la condició humana. Política, societat i sexualitat seran els seus grans pilars, guiats per la recerca permanent de la llibertat, que va ser i serà sempre una lluita interior i col·lectiva, un camí constant. “Han posat una altra estaca, / ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé, / i ens han barrat la cantonada/que solíem travessar. / No era costum, però; la llibertat no ho és”. Així ho va deixar escrit en el poema “Límits” (1966).

Una veu incòmoda

L’obra de Manuel de Pedrolo va estar condicionada directament per la censura. Sovint hi ha un espai de temps molt considerable des del moment en què redacta un text fins quan arriba a publicar-se, i a vegades el que arriba als lectors i a la crítica sembla una novetat desactualitzada. Si és veritat que Pedrolo va avançar-se al seu temps, això, tanmateix, va afectar paradoxalment la seva trajectòria, perquè la seva producció no s’ha pogut llegir respectant-ne l’ordre cronològic. Malgrat tot, ell seguia escrivint i buscant noves tècniques per esquivar la censura, com per exemple el simbolisme que impregna de dalt a baix Totes les bèsties de càrrega.

S’ha criticat reiterades vegades la quantitat excessiva de textos que va escriure i el fet que hagi generat uns resultats diversos i “circumstancials”. Quan Jordi Coca li ho pregunta com a possible retret, ell respon que a una obra tan abundant com la seva li poden fer tots els retrets imaginables, “i potser en tot hi haurà una mica de raó, però sempre quedarà prou marge per escapar-se’n”. Pedrolo afegeix que no fa obra aïllada en un moment aïllat, sinó que pretén travessar els anys i, de passada, recollir aspectes fonamentals de l’home, però que no sempre es manifesten de la mateixa manera. I si se’l pot titllar de prolífic, no es pot entendre Pedrolo sense abastar una part essencial de tot aquest conjunt, sense integrar una perspectiva àmplia i totalitzadora.

La seva va ser una veu incòmoda per a alguns, però molt necessària per a nosaltres, els seus lectors. “La seva figura era un far en temps difícils”, diu encertadament Jaume Cabré. Va lluitar per la dignitat de les persones i els pobles, i contra les opressions de qualsevol tipus. Què hauria estat de la llengua i la literatura catalana sense Manuel de Pedrolo? Haurien mancat aires nous i un esperit combatiu, honest i compromès. En paraules de Maria Aurèlia Capmany, ell era “una barreja incòmoda de desesper i esperança, d’indomable voluntat i desllorigat apassionament, d’un incansable amor per totes les coses i d’una ira incontenible contra tot.”

Pedrolo, que va convertir la literatura en eina de combat, fou considerat “un desencisat actiu”, bandejat durant els últims anys de la seva vida i més tard oblidat. Ara és el moment de tornar a descobrir-lo i reivindicar-lo. I, per fer-ho, caldrà llegir-lo amb atenció.