Lèxic facial

8.08.2016

En la idea preconcebuda que ens fem de com anirà la nostra vida, ningú preveu que aquesta s’acabi un matí qualsevol. S’entén, és normal. Però, cada dia, hi ha vides que s’apaguen, i de retruc, transformen les dels altres. Seria d’agrair que de nen algú t’expliqués que no només els rellotges de polsera s’aturen inesperadament en el moment menys oportú. Llavors, potser, amb aquesta ensenyança prèvia, l’Anna hauria reaccionat diferent.

L’accident del Pol va ser el detonant, l’inici de la bogeria dels bigotis. L’Anna va deixar de parlar de manera gradual, alhora que, de forma inversament proporcional, la pèrdua de les paraules es va anar convertint en un traç cada cop més definit, més perfecte, en el dibuix de tota classe de bigotis. Bigotis majestuosos, rancis, peluts, arreglats, alguns estarrufats i, d’altres, esquifits. A mesura que les paraules s’esfumaven del seu llenguatge, cada vegada dibuixava bigotis amb més fúria. Li importava un rave si l’homenatjat era un home o una dona o bé un animal. L’obsessió anava més enllà de qualsevol gènere o categoria. Si hagués pogut hauria pintat bigotis a les ànimes. Però l’única ànima que l’acompanyava, ja en portava de bigoti, un de ros i ample.

Certament, devia ser “la presència” (com ella anomenava aquella ànima bigotuda) la que es va emportar les paraules de l’Anna. Primer, de mica en mica, escollint, d’entre totes, les menys sonores, les onomatopeies, les monosíl·labes o les que contenien la lletra h. Sord, atxim, hort. Després, “la presència”, com si fes de jardinera, va podar del vocabulari de l’Anna allò que no era essencial: d’aquesta manera, van desaparèixer les paraules més antigues, parxís, trencaclosques, patinet. Seguidament, van caure les que entre les seves síl·labes s’hi trobaven la doble erra o essa, i les esdrúixoles. Carro, baronessa, matemàtiques. I finalment, les més capritxoses, com per exemple: melmelada.

No és estrany, doncs, que òrfena de lèxic, desenvolupés amb el dibuix la seva particular manera d’expressar-se. L’Anna es va rendir a aquesta nova condició de muda sense cap mena d’oposició. I submergida en el seu silenci definitiu es reclogué en els records de la seva primera conversa: Carai, noi, quin bigoti. D’això se’n diu lèxic facial, maca. No riguis, no. Quan m’has vist, aquí a la barra del bar, el teu inconscient s’ha fixat amb mi atret pel que li ha dit el bigoti. És l’ham pels que no fem un metre vuitanta ni tenim els ulls verds. D’altra manera, no estaríem aquí xerrant. T’has fixat amb el meu bigot ros i ample, i has pensat, caram, aquest noi. I a partir d’aquí, la resta. Ja, esclar, lèxic facial. I potser algú altre, en la mateixa situació que l’Anna, hauria optat per dibuixar cors infantils en els vidres entelats o damunt la sorra de la platja. Però a ella, que de nena es van estalviar d’explicar-li que, quan menys t’ho esperes, tot s’atura, en el dol pel Pol només pintava bigotis, que ja ho deien tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris