La Rat, en Vador i els hipocorístics

3.12.2015

En un sopar recent, un amic va quedar parat quan li vaig suggerir que, si es deia Salvador, no li hauríem de dir Salva, sinó Vador. La gent que hi havia a la vora van fer rialletes per sota el nas i fins i tot un comensal va defensar el dret de cadascú a dir-se com volgués. Aquest dret és innegable, sense dubte. Si parlem de drets, ja no cal afegir-hi res més. Però ara no vull parlar de drets, sinó de costums, de lleis lingüístiques i de genuïnitat.

«En català, els escurçaments de noms (que hom anomena en general hipocorístics) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament»

I el cas és que en català aquests escurçaments de noms (formes afectuoses que hom anomena en general hipocorístics) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament. En canvi, en algunes altres llengües, com ara l’anglès (i també força sovint l’espanyol), la tendència és a fer-ho a l’inrevés, retallant al final.

N’hi ha molts exemples, d’hipocorístics ben formats: Txell (de Meritxell), Fina (de Josefina), Ton o Toni (d’Antoni), Quim (de Joaquim), Cesc (de Francesc), Cintet (de Jacintet), Biel (de Gabriel), Ciset (de Narciset), Ció (de Concepció o d’Assumpció), Ventura (de Bonaventura), Tòfol (de Cristòfol), Lari (d’Hilari), Nasi (d’Ignasi), Tinet (de Valentinet), Tomeu (de Bartomeu), Bet (d’Elisabet), Laia (d’Eulàlia), Cília (de Cecília)… O Bel (d’Isabel, com explica tan bé l’amiga Bel Zaballa en aquest article).

Aquests que hem dit són força coneguts, però n’hi ha que avui dia no se senten tant, com ara: Rat (de Montserrat), Tià (de Sebastià), Fel (de Rafael) o el cas del meu amic: Vador. Algú pot pensar que aquestes formes són inventades. Per això m’agradaria de posar-vos-en exemples més o menys coneguts. En Tianet (Sebastianet), per exemple, és un dels personatges de la famosa Primer història d’Esther, de Salvador Espriu. I Fel? És el nom d’un dels tres actors que formaven part la de la companyia Teatre de Guerrilla: Fel Faixedas. Finalment, Vador, a part de ser força escampat a la Catalunya del Nord, és també el nom d’un conegut locutor de ràdio, en Vador Lladó.

Fins fa molt pocs anys, aquesta tendència a retallar els noms pel començament era tan arrelada que fins i tot s’aplicava als que no eren pròpiament catalans, com ara Francisco, Fernando o Domingo, que es feien CiscoNando o Mingo (o Minguet).

«Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell i Cesc, han de pugnar amb Meri i amb Fran…»

Avui dia cap lingüista no dubta que SalvaRafaMontseMagdaImma, Dani, etc. són hipocorístics formats mitjançant un sistema foraster, és a dir, sense seguir la tradició catalana. Però, lamentablement, cada vegada fem menys aquest escurçament tradicional i tenim tendència a formar aquestes denominacions afectives a l’espanyola (o a l’anglesa), retallant el final del nom. Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. I costa de trobar una Triu i no gens una Bea. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell Cesc, han de pugnar ambMeri i amb Fran.

Si us feu escurçar el nom, a la catalana, si us plau!

Article extret del blog de Jordi Badia, El clot de les ànimes, i publicat a la revista Mes a mes (setembre del 2012).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ton no és ben bé un hipocorístic per afèresi. D’Anton, els parlants van interpretar que era “en Ton” i Ton va ser l’hipocorístic -com lomelic, que per creure que era ‘lo melic0 va donar lloc a melic-.
    Tenim el periodista Tian Riba, hipocorístic català sobre la forma castellana.
    Explica en Marfany que no és ben bé forma castellana Francisco. Que durant els segles XVI i XVII coexistien els Francescs i Franciscos i que eren noms de dos sants diferents, per a l’imaginari dels catalans: Sant Francesc d’Assís i Sant Francesc de Borja.
    El mateix amb Domingo, que provenia de Sant Domingo de la Calçada: pel fet de ser un sant castellà, li van mantenir aquesta forma i els catalans no tenien consciència que fos Domènec. D’aquí, els Domingos i els Mingos.

    L’hipocorístic de Jacint és Cinto, perquè Jacinto era l’únic forma que coneixien els catalans. Cintet és un diminutiu de l’hipocorístic.

    L’hipocorístic més estès de Cecília és Cila -escrit erròniament Sila, com Siset, que és Cisert-, no pas Cília.

    I el Vador més internacional: en Dalí. Així li deien de petit la família i així li deien molts amics al llarg de tota la vida.

  2. Sí, és una interferència lamentable i és cert que, quan expliques com hauria de ser, els qui construeixen l’hipocorístic a l’espanyola al·leguen el dret a dir-se com els ve de gust. Alguns expressen sorpresa perquè ignoraven que hi hagués la tradició de deixar la darrera o les darreres síl·labes. Els ho demostres amb casos ben vius i ho entenen. Ara bé, si et dius Montserrat i demanes que et retallin el nom a la catalana (en el meu cas, no pas Rat, sinó Tat), sembla que no s’hi troben còmodes i al final tornen amb el Montse o et pregunten si t’està bé Montserrat. Per sort, a mi el meu nom m’agrada i m’avinc sense problemes que me’l diguin sencer, però no deixa d’estranyar-me la resistència a emprar Tat. De vegades m’he plantejat si no sembla infantil per la senzillesa (de fet, tenim la interjecció “tat”). I, quant a Rat, el rebuig potser s’explicaria perquè fa pensar en el mot “rata”, tot i que no fa pas tant era un hipocorístic ben viu. Això em fa adonar que la interferència és més profunda que no sembla, ja que depassa la forma per a afectar els referents. Tenim molt mala peça al teler!