“La falsa ruta”, un èxit d’ahir, d’avui i de sempre

9.08.2014

Arran de la revelació de Jordi Pujol d’haver defraudat a Hisenda una suma important de diners, molts articulistes s’han afanyat a escriure “La falsa ruta”. D’una manera o una altra, s’entén. “La falsa ruta” sempre és un gran èxit al nostre país (o ‘a casa nostra’, si vostès han abraçat el regionalisme amb fervor). En qualsevol moment hi ha un tou d’articulistes a punt d’escriure que el catalanisme és el gran mal de Catalunya (o el nacionalisme, el sobiranisme, l’independentisme o qualsevol isme que defensi un futur digne i lliure per al país).

Jordi Pujol

Jordi Pujol predicant davant del Regne d'espanya

Per a alguns, la defraudació fiscal de Jordi Pujol ha servit per posar en entredit els avenços de les últimes dècades en l’autogovern i a defensar que el camí emprès per una àmplia majoria de la societat catalana és equivocat i que cal recuperar el seny (altres en diuen ‘la sensatesa’). “Hem anat massa lluny”, repeteixen una vegada i una altra. Si no ho diuen cantant, ho diuen xiulant.

“La falsa ruta” és l’article que va publicar Ferran Valls i Taberner a La Vanguardia Española el 15 de febrer del 1939 i hi exposa que el catalanisme ha sigut una falsa ruta (això és, una via equivocada). Se’n penedeix obertament i, sense encantar-se, abraça l’esperit espanyol dels nous temps gloriosos. En els moments actuals, ara en són molts els que ho tornen a escriure, amb un sentit molt semblant o alguns fins i tot exacte. Per aquesta raó, delerós de prestar-los un servei, els copio uns fragments breus de l’article original de Valls i Taberner, perquè els puguin reproduir en els seus articles (encara que seria d’agrair una sintaxi una mica més àgil i entenedora, que no ho intentin si això posés en perill la unitat d’Espanya).

El primer fragment que els convido a copiar és aquest: “Considero un deber hablarle, más que de emociones sentimentales, de razonamientos y criterios fruto de reiteradas meditaciones acerca del problema palpitante de la trayectoria espiritual de nuestra región catalana”. Quan algú ens parla de la regió catalana, ens l’hem d’escoltar amb gran atenció, perquè sap molt bé el que ens convé.

“Quienes, en otro tiempo, tuvimos en la vida pública de la misma, en cualquiera de sus aspectos: social, político, cultural, etc., o en varios de ellos a la vez, una representación más o menos calificada y notoria, tenemos, a mi juicio, en este momento augusto y decisivo la obligación de hablar clara y francamente a nuestros paisanos, de proclamar ante ellos la verdad a través de tantas experiencias dolorosas vislumbradas, de decir sinceramente nuestro pensamiento sin rebozo ni disimulo, sin subterfugios ni eufemismos, que sólo representarían propiamente deslealtad o cobardía”. D’aquesta manera, l’articulista admet que en algun moment es va fer soci d’Òmnium Cultural (quan eren bons indígenes i es dedicaven a fer retallables per a les escoles, no ara que s’han tornat uns agitadors exaltats), que una vegada es va comprar el calendari Serra d’or o que en una ocasió, anant d’excursió, va passar a prop del Pi de les Tres Branques i no el va mutilar. Ara s’adona que s’havia equivocat, que tot el que no sigui abraçar la nació espanyola amb fervor és una via desencertada.

“Durante dos años y medio de ausencia y de peregrinaciones, mi evolución ideológica, que resaltaba ya en artículos y folletos por mí publicados en los años 1930-1935, se ha acentuado progresivamente, com resultado de la continuada observación de los acontecimientos y de la reflexión y el estudio frecuentes”. Aquest fragment també es repeteix molt en els nostres dies. “Jo ja ho vaig dir en un article d’anys endarrere, que no anàvem pel bon camí”, s’afanyen a aclarir els articulistes dotats d’una clarividència envejable. Perquè és molt apreciada, en moments tan incerts com aquest, la moderació extrema i radical, coneguda amb el nom de ‘la moderació furibunda’. Això és, una actitud tèbia com un bany maria, molt conciliadora i altament dialogant, que busca aconseguir progressos tangibles per a la nostra regió: el metro de l’aeroport del Prat, la doble via entre Granollers i Vic, la regulació dels mercats medievals. Només dialogant es pot arribar a acords sòlids per a una millora de la regió catalana.

“Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Aquest fragment els articulistes se’l podrien tatuar en un braç, perquè l’escriuran sovint. Que cap incaut no es pensés que exorcitzant uns quants partits polítics s’acaba la qüestió que ens ocupa, sinó que és tota la societat que ha d’expiar aquesta desviació. “Ha sido el catalanismo político, y aún, para simplificar la denominación, diremos el catalanismo, a secas. Este ha constituído la falsa ruta de la Cataluña contemporánea”. El catalanisme a seques, quina manera més clara i precisa de delimitar els nostres mals. Em pregunto si en aquest catalanisme a seques hi entra l’adhesiu aquell que porto al vidre del cotxe, “Sant Miquel del Fai. Mil anys d’història”. Si calgués, aquest vespre l’arrenco.

“Hay que reconocer que el catalanismo resultó en definitiva un lamentable factor de disgregación, así con respecto a la unidad nacional española, como también dentro de la misma entidad regional catalana, produciendo en ella una funesta separación, mejor diremos contraposición, que a veces, enconada por el odio político, llegó a parecer irreductible, entre los mismos catalanes, divididos en catalanistats y anticatalanistas”. L’espectre de la divisió interna (regional, perquè m’entenguin) també s’atia amb força, en l’actualitat. Es veu que hi ha famílies senceres que eviten tractar assumptes polítics de Catalunya, a taula, perquè corren el risc de disgregar-se (no se sap si entre diferents habitacions de la casa o en continents diversos, això no queda clar).

“Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. Cataluña es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso”. És remarcable com Valls i Taberner s’anticipa als actuals defensors de la Catalunya real. Sempre hi ha una Catalunya real que els catalanistes desconeixen o ignoren. Sovint la Catalunya real és feta a partir del cercle de coneixences de l’articulista. Del que li ha dit el quiosquer aquest matí. O uns amics, mentre prenien uns calvados la nit anterior. O una tieta seva molt salada.

Per últim, el punt culminant de “La falsa ruta”: “Y para restaurar su vida y redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido, librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de frivolidades, de chavacanerías y de ridiculeces, y hacerla andar con fe, con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo”. Quan Valls i Taberner al·ludeix a les ‘chavacanerías’, no sé si m’està suggerint que deixi de cantar per sempre més “El senyor Ramon enganya les criades”.

“Es necesario que la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación de la vida de Cataluña, reincorporada a España definitivamente”. Copiant aquest fragment, qualsevol articulista pot aspirar a tenir un lloc destacat en els nous temps que s’acosten, marcats per l’expiació, el penediment i el perdó. Alguns ja s’hi han posat amb entusiasme i decisió des dels diaris més llegits a casa nostra (diguem per sempre més ‘casa nostra’, ‘país’ només porta confusió, incomoditat i malestars gàstrics). Ells ens estan avisant, generosos. Ens marquen la ruta, la via, el corriol. Només cal seguir-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Casa nostra, cap i casal, ciutat comtal, senyera (i no bandera). Són denominacions que haurem de recuperar per tornar al redol que tenim marcat com a bons catalans i del qual no hauríem d’haver sortit. Un “catalanismo bien entendido”, és que ens cal. Un catalanisme a seques….. i amb botifarra. I ves que no recuperem també: “San Baudilio de Llobregat, San Cucufate i San Quirico del Valles”