La ceguesa envers Rosa Novell

1.11.2014

Decideixo anar a veure l’obra de teatre L’última trobada de Sándor Marai interpretada per Abel Folk, Rosa Novell i Jordi Brau. Segons com, visc en un món una mica antic, i les notícies encara les obtinc pel diari. Així que ho vaig dient, la gent m’etziba: “La Rosa Novell està cega, que fort”. Doncs no, no ho sabia. Hi vaig perquè m’agrada molt aquest llibre i els actors em semblen de primera línia interpretativa.

 

Rosa Novell al teatre Romea

Rosa Novell al teatre Romea

Miro el gran creador d’opinió Google i em trobo amb un enfocament de la notícia que em fa esfereir una mica “Rosa Novell reapareix als escenaris després d’una llarga malaltia que l’ha deixada cega”. N’és una excepció Elisenda Roca amb uns comentaris centrats en el teatre i que toca aquesta qüestió entre moltes altres.

Sento vergonya quan se li pregunta “Com es viu la vida cega?” O quan per fer-li un afalac de boc gros li diuen “Hi ha moments que actua tan bé que fins i tot te n’oblides, que està cega!”

Ella ho diu ben clar: “Sóc sobretot una actriu, una actriu que ara no hi veu però que potser tornaré a veure-hi”. Em sembla molt diferent a “vull donar el meu testimoni sobre la ceguesa”, qualsevol de les dues opcions totalment lloables.

Em pregunto quan vam deixar de tenir pudor, una mica de delicadesa, un anomenar sense dir, una certa subtilitat, com vam perdre la capacitat de temptejar a l’altre per veure què vol dir i què no vol dir d’un tema personal impactant i que de ben segur encara pot fer mal. Em pregunto quan vam començar a utilitzar un llenguatge políticament correcte per coses que calien ser dites pel seu nom, i quan vam deixar de tenir una certa elegància d’esperit per temes que mereixen el màxim respecte i una certa distància que sigui confortable per a l’altre.

Rosa Novell pot ser moltes coses però mai serà una cega que puja d’alt l’escenari per fer un numeret. Posar l’accent en la seva ceguesa —si no ho ha demanat— és limitar-la i fer-li donar un tractament informatiu basat en la morbositat. Hi és com un aspecte més però nosaltres en fem el titular.

Esperem que en la següent obra que interpreti hi puguem veure una mica més clar i que seguim admirant-la com a actriu, fins i tot si en un futur recupera la vista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Completament d’acord amb la Nora. Pensava que podria llegir una bona crítica per decidir si anar-hi o no i no… Quina llàstima perdre aquesta oportunitat!

  2. Com tot el que s’escriu pot ser llegit de mil maneres, llegim (i escrivim!) en funció dels nostres referents, psicologia, etc.
    L’article dóna per a reflexionar en diversos aspectes. Crec que Barderi posa el dit a la llaga quan es pregunta per quin dia vam començar a ser políticament correctes. Així és com hem anat diluint l’apreciació de la realitat: no dient les coses pel seu nom. No crec que es faci cap favor a un negre, per exemple, dient-li ‘persona de color fosc’. El negre és negre, i aquesta és la seva dignitat, com hi ha dignitat en la ceguesa.

  3. Vaig poder gaudir de la preestrena a Vallromanes, on han assajat l’obra i vaig pensar que Rosa Novell interpretava una dona gran, d’uns 90 anys, que necessitava ajuda fins i tot per moure’s en escena.

    Fa una gran interpretació, donant un contrapunt brillant als altres dos protagonistes, sobretot a Abel Folk, a qui li fa de contrapunt i li ofereix espais escènics on lluir-se.

    Feia temps que no veia una interpretació de tant nivell.

  4. Montse… Rosa… No sé quina de vosaltres llegirà/sentirà primer aquest breu comentari. Només volia dir-vos que sóc un antic company de rodatge de la Rosa (“Un amor clar-obscur”). Jo feia de “Ramon”, amant de l'”Àngela” (Rosa) en una petita escena a l’interior d’un apartament de l’Hotel Arts de Barcelona. “Ho recordes, Rosa ?”. Tinc quatre ratlles per enviar-te. Només per a tu. Per recordar aquella escena i anècdotes, així com per desitjar-te que tinguis una ràpida i eficaç recuperació. Digueu-me, Montse… Rosa… a quina adreça electrònica les puc enviar. Una abraçada per a totes dues i un petó ben fort per a la Rosa. Fins aviat.
    Manel Pont Massagué (sóc de Sabadell, també)

  5. Gràcies, Montse Barderi, per les teves reflexions i pel que jo considero una mirada lúcida sobre diversos comentaris apareguts al voltant d’aquesta representació teatral.