Última trobada amb Sándor Márai

28.10.2014

Abel Folk dirigeix al Teatre Romea l’adaptació teatral de L’última trobada, la novel·la de Sándor Márai recuperada ara fa quinze anys per Editorial Empúries. L’obra de Márai va guanyar el premi Llibreter i ha quedat com un clàssic contemporani que ara redescobrim en la seva versió teatral.

Abel Folk i Jordi Brau a L'última trobada al Teatre Romea | Foto Jordi Folk

Abel Folk i Jordi Brau a L’última trobada al Teatre Romea | Foto Jordi Folk

Potser cal començar per destacar la màxima solvència del text de Sándor Márai. L’última trobada és una novel·la de l’any 1942, de la qual el títol original en hongarès (A gyeryák csongkig égnek) ve a ser “Les llànties cremen fins a la fi”. Oblidada durant molt de temps, la descoberta d’aquest autor és un fenomen relativament recent, però no hi ha dubte que l’hongarès Sándor Márai pertany a una estirp d’escriptors i intel·lectuals que com Stefan Zweig són testimonis lúcids del final d’una època i d’una ètica a Europa.

L’última trobada va ser publicada en anglès i en traducció catalana el 1999 amb notable èxit. El 2006, Christopher Hampton, autor teatral i guionista cinematogràfic britànic, famós i guardonat per adaptacions literàries com Les amistats perilloses o Atonement, la va adaptar en una versió teatral protagonitzada a Londres pel gran Jeremy Irons.

L’obra se situa en un castell dels Càrpats que, en la seva decadència, simbolitza la de l’imperi austro-hongarès. En aquest escenari té lloc la trobada entre dos homes en la setantena, Henrik i Konrad, antics amics inseparables des de ben joves malgrat la diferència de classe social. La seva amistat havia quedat truncada per la inesperada i inexplicable desaparició de Konrad. Aquest fet obrí tot un seguit d’incògnites a l’entorn de la relació entre aquests dos personatges i Krisztina, la jove esposa d’Henrik. L’un no s’ha mogut del seu baluard, l’altre ha dut una vida viatgera errant, tots dos es retroben després de quaranta-un anys d’absència i de silenci que oculta un secret mai no confessat.

Quan s’ha esperat una trobada durant quaranta-un anys s’ha tingut molt de temps per pensar, però si s’ha esperat quaranta-un anys i quaranta-tres dies exactament com ho ha fet Henrik, ancorat en els records, la trobada no pot ser més transcendent.

Rosa Novell i Abel Folk a L'última trobada de Sándor Márai | Foto Jordi Folk

Rosa Novell i Abel Folk a L’última trobada de Sándor Márai | Foto Jordi Folk

Com diu Sándor Márai, la realitat no és el mateix que la veritat, la realitat només són detalls. A Henrik, que recorda amb minuciositat obsessiva els detalls més insignificants del darrer cop que van sopar plegats amb Konrad i Krisztina, li interessa la veritat. Henrik ha tingut molt de temps per qüestionar-se la veritat de moltes coses com l’amistat, la lleialtat, la fidelitat, l’amor i la passió. Massa temps per covar el ressentiment per la infidelitat, una doble infidelitat, la del triangle amorós i la de l’amic deslleial. En l’amor, amb la infidelitat poc o molt s’hi compta. En canvi, la infidelitat o la manca de lleialtat de l’amic li és molt més punyent. La primera la pot arribar a comprendre, la segona, no. Aquest últim i decisiu encontre amb l’amic de joventut és un soliloqui que li permetrà desgranar davant el públic els fets que han donat sentit a la seva vida, fins a arribar a les dues preguntes finals de l’obra.

L’enfrontament entre els dos personatges es presenta com un duel sense armes, però no és cert. La paraula és una arma com també ho és el silenci, la pitjor de totes perquè fereix de mort i deixa amb vida. Per tant es tracta de l’escenificació d’un duel de paraules i de silencis, d’un duel entre temperaments i actituds oposades davant l’existència.

Abel Folk afirma que el seu objectiu és transmetre “la mateixa profunda emoció que vaig sentir la primera vegada que vaig llegir aquesta magistral novel·la” i que ha volgut fer-nos arribar tota la profunditat del text de Sándor Márai en un muntatge íntim, en un recorregut personal des del text literari fins a la representació teatral, que no et deixa indiferent. Res d’això no seria possible sense les interpretacions magnífiques d’Abel Folk que compon el paper d’Henrik, de Jordi Brau com a Konrad, i de la presència excepcional de Rosa Novell en el paper de Nini, la dida de noranta-un anys del protagonista. Tots tres donen vida a la literatura tan subtilment atenta a l’observació dels sentiments i les relacions humanes de Sándor Márai. Potser Folk posa el dit a la balança pel cantó del personatge d’Henrik, no se li pot pas retreure perquè l’interpreta magistralment.

Ben encertada és també la tasca d’Abel Folk en l’adaptació i la direcció de L’última trobada. Voldria remarcar de nou la proximitat al públic, no em refereixo només a la proximitat física de la presència a l’escenari, sinó a la complicitat humana que s’hi estableix de manera natural. Hom surt impressionat no tant pel que ha vist com pel que ha sentit remoure dintre seu.

L’última trobada és un muntatge que amb elements sobris ens mostra la fragilitat de la condició humana sotmesa al temps i a la força interior de la passió, els sentiments i la voluntat. Uns elements que no poden tenir millor metàfora viva que la meravellosa presència a escena de Rosa Novell, de la qual tot el que es pugui dir de la seva… anava a dir interpretació però potser seria més just dir bocí de vida ofert a l’escenari, és poc.

Per al protagonista de L’última trobada, la passió amb els seus interrogants vitals dóna sentit a la vida però planteja preguntes difícils de respondre. Potser per sabudes o intuïdes, més que esperar les respostes de l’amic, el fonamental era poder arribar a formular-li les preguntes finals. Potser també perquè, com deia Cernuda en els seus versos, “el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Representacions magistrals. Autor dens, obra densa; s’agraeixen els moments de complicitat còmica dels actors Folk/Novell amb el públic com a descàrrega de tanta densitat.