Ich bin la infanta Cristina

26.02.2014

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la “primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà”. La foto d’una finestra amb alzines en segon terme i el nom de ‘Rodoreda’ imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular “Cap a la despenalització del cànnabis”. Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a “l’enigmàtica Rodoreda de Romanyà”. Com és que se’n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d’aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?

Mercè Rodoreda.

Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l’Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se’n i en lloc dels quatre o sis ambients d’un qualsevol anunci immobiliari reivindica “els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada” necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.

Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l’esoterisme en l’obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d’un xalet sota pretext que la porteta del terrat és “l’accés quasi secret a la porta heroica del cel” o que el cremador de fullaraca és “en realitat una manera de cridar els esperits”, faria riure si no fes grinyolar que un trio d’universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l’impacte de la Història en l’obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra…,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se’n sortia d’escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: “Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona”). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m’ha impressionat: “Una víctima”, es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l’estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L’aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l’una i després l’altre, i diu per acabar: “Al cap d’una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre”. Aquesta conclusió, en un capítol que es diu “Una víctima” i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m’estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d’El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d’haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l’extradició de Billy el Niño, la fiscalia s’hi nega i el relator de l’ONU (de l’ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l’obligació d’extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Mercè Rodoreda

Davant d’aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d’informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre? Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d’avui, basat en l’engany i l’abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d’un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades “no lo sé” o “no me acuerdo” com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui “no lo sé”, li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s’hi juga, a Quanta, quanta guerra…, que ens afecti a tots.

Article publicat el 26 de febrer de 2014 a Cartes elèctriques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Esplèndid article! No sé si les coses que s’hi diuen són totes certes, no és que ho dubti, però és que si són certes el diari Ara per boca del seu director hagués dit alguna cosa, no? O hagués destituït directament Borja Vilallonga, el qual també hagués dit alguna cosa… Segur que això ja ha passat i jo no me n’he enterat; no pot ser que el “gran diari” català faci aquestes coses sense esmenar-les o contradir-les…

  2. Algú que parla de literatura; i també de política de debò! AL·LELUIA!
    Una bona esbandida, sí, senyor.
    Com ha dit aquell, amb gràcia i raó: 1,2,3: desperti!
    Quan vaig llegir l’article de l’ARA (que guardo perquè ja vaig pensar que amb el temps, guanyaria, com el conyac) ja em va semblar que grinyolava, però com que cap dels savis-savis no deia res…
    Gràcies, Bohigas!

    • Rodoreda era tan enorme, creativament parlant, que la seva obra permet mil-i-una-lectures, entre altres raons perquè no només escrivim amb el conscient sinó també amb l’inconscient. Jung en podria dir un grapat de coses, sobre els arquetips que apareixen a l’obra de Rodoreda, procedents de l’inconscient col.lectiu.