Em cal parlar amb la Rojals

Una metàfora molt suada de la crítica literària diu que els llibres parlen amb els lectors. Bé, no sé si ho heu provat, però això de tenir una conversa amb un llibre no passa mai. Podeu sacsejar-los, dir-ne repetidament el títol o llançar-los a terra esperant una resposta, però us asseguro que el resultat serà nul. De fet millor que no ho feu en públic, us prendrien per boig.

I aquest és el drama que tinc amb No ens calia estudiar tant (Sembra Llibres 2015) de Marta Rojals, perquè poques vegades he tingut tantes ganes de dir-hi la meva mentre llegia. Ja ho intuïa amb els seus articles setmanals, però col·locats un darrera l’altre l’efecte es magnifica. A casa nostra, on hi abunden els textos d’enginy buit, les tesis defensades a cops de martell i els articulistes a sou, Rojals destaca per incitar a la discussió i per fer-nos raonar. Les seves opinions són fermes i clares, però mai dogmàtiques ni presentades des de la trinxera. Rojals ens assenyala alguna cosa i ens diu “veieu el que passa? Parlem-ne per fer-hi alguna cosa”.

Els editors del llibre han fet una tria esplèndida, i malgrat que alguns textos són de fa vuit anys, mantenen plenament la vigència. De fet només hi he trobat una referència obsoleta, quan el 2008 descrivia uns joves com “lectors de suplement d’El País” (com hem canviat tots plegats… i sobretot com ha canviat aquest diari). Els articles es divideixen segons les grans preocupacions de l’autora: la pressió social que pateixen les dones, els perdedors laborals de la generació X, la degradació de la llengua, la barra de molts poderosos, el camí polític dels catalans.

I de tots aquests temes en parlaria amb ella. Quan denuncia la pressió laboral que pateixen les dones per no ser mares, li explicaria que fa anys que els escandinaus van trobar-hi solució amb el permís de paternitat (si l’home també serà fora de la feina durant uns mesos, tant li fa quin sexe contractis). També la felicitaria per denunciar el baixíssim nivell de molts estudiants de magisteri, una xacra del nostre sistema educatiu que poca gent menciona. I quan a Bellesa parla de les fàbriques de ciment, li comentaria que la de Montcada sempre ha tingut un element simbòlic per als gironins, l’entrada de la metròpoli.

Etcètera. Fa poc la Rojals defensava a Twitter el dret dels autors de decidir si volen publicar més o no, idea provocativa que comparteixo. Però davant de les seves dues novel·les i ara d’aquest llibre d’articles, al final bàsicament li vull dir quatre paraules: més, si us plau.