El començament d’un cisma lingüístic?

12.03.2019

En l’argot de la premsa anglo-americana hi ha una frase – ‘crash blossom’ – que significa un encapçalament d’article que, sense que el redactor ho hagi volgut, es pot llegir de dues maneres radicalment diferents. El nom ve d’un titular del diari japonès en anglès Japan Today, del mes d’agost del 2009 (s’hi va fixar un editor americà basat al mateix Japó). El titular deia ‘Violinist linked to JAL crash blossoms’, que vol dir: ‘Violinista relacionada amb l’estavellament d’un avió de Japan Airlines, floreix/triomfa’. I també vol dir, ‘Violinista relacionada a Japan Airlines, xoca amb flors’. (Es tractava d’una coneguda violinista, Diana Yukawa, el pare de la qual havia mort en un accident d’avió, el 1985). N’hi ha molts més exemples, incloent-hi el llegendari ‘Squad helps dog bite victim’, o sigui ‘La policia ajuda una víctima que va ser mossegada per un gos’; o bé ‘La policia ajuda un gos a mossegar una víctima’.

Els accents diacrítics | Foto: XTEC / Es quid des català

Si ho comento, tot això, és perquè – i que els lectors no tapin les orelles si us plau – al cap de gairebé tres anys de la reforma dels accents diacrítics – la funció dels quals és, precisament, evitar que una paraula es confongui amb una altra de semblant – els ‘crash blossoms’ catalans s’han multiplicat fins a un punt que jo, si més no, trobo insuportable. A tall d’exemple, un de sol, vet aquí aquesta cita de l’Inés Arrimadas recollida a El Punt Avui del 3 de març: ‘Al PSOE i al PP quan se’ls deixa sols ens venen’. Vol dir que vénen cap a C’s o bé que venen els de C’s com si fossin uns cotxes d’ocasió?

I ja que estem parlant de vendre, a El cadàver inquiet de Salvador Casas, novel·la negra de publicació recent, una part de la trama té a veure amb la venda de drogues. En una pàgina, després de llegir com uns traficants venen per aquí i venen per allà, llegim aquesta frase: ‘Després venen els policies’. I aquí el desconcert ja és total.

Un dels primers llibres que vaig llegir després de la reforma del 2016 va ser Amàlia i els esperits, un assaig històric magnífic sobre la primera dona espiritualista de Catalunya i l’últim llibre de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Com que s’hi parla força del proto-feminisme del tombant del segle vint, surt sovint la paraula ‘dona’; i com que la Gabancho sovint empra el temps present per donar immediatesa a la història que explica, la paraula ‘dóna’ també hi surt força, però ja sense el seu accent aclaridor. Tot plegat fa mal als ulls i causa confusió. Ara bé, en aquell moment, poc temps després de la reforma, ho vaig atribuir a la novetat del canvi (i potser, també, al meu recel innat als canvis en general).

Però amb el pas dels anys, tant el desgavell causat per la manca de certs accents diacrítics com la irritació generada per l’augment de ‘crash blossoms’ nostrats no ha minvat, ans al contrari. Ha arribat a uns extrems tan absurds que si, per exemple, es fes una nova edició de El dia de l’ós, una de les millors novel·les de Joan-Lluís Lluís (i tard o d’hora, se’n farà) no sabrem si el títol es referirà a un mamífer carnívor o a un fèmur o potser a un omòplat. Per prendre un altre exemple, la supressió de l’accent a ‘adéu’ mentre que es mantingui l’accent a ‘Déu’, contradiu el sentit comú. Etcètera!

Evidentment, l’IEC no és l’única institució que ha intentat ‘reformar’ un idioma. El neerlandès, posem per cas, ha vist tres reformes oficials després de la Segona Guerra Mundial. El 1946, els governs holandès i flamenc es van posar d’acord per unificar l’ortografia de la llengua que compartien. El 1996 i el 2006, ambdós països, ara equipats amb l’equivalent de l’IEC (l’NT o Nederlandse Taalunie) van fer quatre reformes ortogràfiques més, en què unes quantes paraules compostes afegien una ‘n’ per tal de seguir la regla general i majoritària per aquesta mena de mots. Però en cap cas es van crear possibles confusions pel que fa al sentit de cap paraula: els neerlandesoparlants no pateixen ni un sol ‘crash blossom’.

Els defensors de la supressió dels accents diacrítics solen esgrimir dos arguments principals: primer, que això simplifica el català escrit i per tant n’afavoreix l’aprenentatge; i segon, que aquesta reforma és, en tot cas, irreversible. El primer argument es pot debatre, però el segon no és cert. Ja hi ha uns quants autors que publiquen, conscientment, en el català anterior al 2016. És el cas de Najat El Hachmi: a la seva novel·la excel·lent, Mare de llet i mel, del 2018, va insistir que els diacrítics es posessin on s’havien de posar. La Marta Marín-Dòmine, que acaba de treure un llibre de no-ficció fascinant que es diu ‘Fugir era el més bell que teníem’, ha fet exactament el mateix. I no són els únics. De fet, avui mateix (5/3/19) he vist un article del periodista Jaume Nolla que comença, lloat sia Déu, amb la paraula ‘Sóc’ (ell hi devia insistir, atès que l’article surt a El Punt Avui que, com tots els diaris en català, sol respectar la reforma diacrítica escrupolosament).

En fi, la supressió de tants diacrítics – uns accents que jo, com a aprenent del català, vaig trobar i encara trobo pràctics i útils – no només ens ha portat a unes confusions innecessàries, sinó que, pel que es veu, està creant, a poc a poc, tot un cisma ortogràfic (per discret que sigui) en les lletres catalanes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. sí, van dir que ho feien perquè el català s’aprengués millor…la sintaxi i el vocabulari estaran igual de destrossats, no perquè en un recompte de faltes en comptabilitzis menys estarem millor. És com dir que per millorar el nivell de gimnàstica rítmica a la gimnasta se li diu que no se li tindran en compte certes errades, o que no se li exigiran certes figures…O que per a disminuir el nombre d’ideogrames en japonès, dues paraules de sentit diferent però que sonen igual tindran el mateix ideograma. Que no se n’adonen que, en el fons, les paraules són ideogrames ?

    Jo també poso els diacrítics on cal. I si algun dia se’ls acut fer com l’italià, i “escriure tal com sona”, sense tenir en compte la tradició dictada per l’etimologia, jo no els seguiré…com em va costar entendre que el tomàquet en tub de l'”orto” era de l’horta, no orto en sentit del prefix grec.

  2. Els exemples que comentes no són del tot clars, al meu entendre… Estan trets totalment de context, que és el que, en la majoria de casos, aclareix la possible ambigüitat.

    Això és com l’anglès ‘you’: és singular o plural? Els anglesos porten segles vivint tan tranquils amb aquesta possible ambigüitat… No?

    A més a més, si no m’èrrut, en títols, titulars, etc. la norma permet de fer servir els diacrítics prereforma.

    Una mica poc rigorós, aquest article, tu…

  3. Si de cas ens venen a nosaltres! No pas als de Ciutadans. El problema de la frase no és el diacrític, és la frase en ella mateixa, no té ni cap ni peus sense context, a més, només pot dubtar algú que utilitza el verb “venir” com un verb pronominal, una persona competent en la llengua catalana no ha de tenir cap dubte.
    I quan parlem de vendre i venir, si dèiem: “els policies venien” no ens calia diacrític, però en present és impepinable? Home, siguem rigorosos, vendre regeix CD, no? Doncs no cal diacrític.

  4. “No venen perquè no venen”

    No obren la parada del mercat perquè no hi ha vendes.
    o
    No hi ha vendes perquè no obren la parada del mercat.

    • Sense ser molt entusiasta de la reforma, no crec que uns quants casos d’ambigüitats forçades es puguin adduir com a prova de la seva ineficiència, atès que la reforma preveu que, en cas que hi hagi ambigüitat, es pot mantenir el diacrític. Per tant, “El dia de l’ós” podrà conservar el seu ós al títol, i els que veuen ambigüitats arreu seguiran dubtant si a “Mare de llet i mel” d’El Hachmi la “mare” és una persona o una sèquia que condueix productes làctics.

  5. Saule:
    No venien perquè no venien.
    No ha calgut mai diacrític en imperfet i en present cal? La llengua catalana té moltes més eines per evitar la confusió d’una frase descontextualitzada que un petit accent.
    No venen cistells perquè no venen mai a plaça.
    No venen mai al mercat perquè no venen ni un trist cistell.

  6. Estic del tot d’acord amb el Matthew: sóc dissident i pòsut diacrítics com sempre.
    Però això rai: lo més divertit són els guionets dels compostos i els prefixos! Això sí que ho han simplificat, eh?
    Quina colla…!

  7. A mi, l’empastre dels diacrítics sempre m’ha paregut efecte de tres factors:
    1. Ganes d’algú de fer-se veure i posar-se medalletes manifassejant una part de la gramàtica que no té una dificultat excessiva i, en canvi, aclareix (aclaria) el significat i la pronúncia d’un grapadet de mots a primera vista.
    2. Negoci editorial (ara cal reeditar un muntonet de gramàtiques i llibres relacionats amb els nous canvis; i això són dinerets).
    3. Necedat humana.

  8. Al meu darrer llibre LA VIDA TÉ AQUESTES COSES (Edicions 62) també jo vaig demanar que es mantinguesssin diacrítics(anteriors a aquesta reforma)
    Totalment d’acord amb l’article

  9. Home Matthew, fa uns anys, abans de l’eliminació dels diacrítics, vaig escriure un poema, un fragment del qual feia: “dóna, dona, dóna gas/que ma’arrambo forts a cada sotragada,/ mentre el teu manyoc de cabells em va escombrant la cara / quin perfum el vent que em guia”. Quan vaig veure el desastrede la reforma em vaig fer objector de consciència diacrítica.

  10. Abans de la revisió ortogràfica hi havia un pilot de “crash blossoms” en català que no semblava que amoïnessin ningú. Veig més conservadorisme que altra cosa en el motiu real de les reaccions contràries a la reducció dels diacrítics. Ah, i petites divergències ortogràfiques no són un cisma, sisplau.

    • Si ser conservador no vol dir cardar-me al sac dels Duran Lerida i altres espècimens abominables, accepto que dec ser conservador.
      Ara bé: conservar la mandanga dels guionets i la normativa que els engalana, com s’ha de qualificar, de progressia virtual o és una branca agosarada del dada? No pe re, oi…

  11. La llengua la fan els parlants, els escriptors i els lectors, no els filòlegs. L’evolució del llenguatge i de l’escriptura ha de ser natural i no imposada. Hi ha convencions que s’accepten de bon grat i altres que són enutjoses. Ens hauríem de preocupar més l’ús social del català i deixar-se de collonades

  12. L’ortografia és una part de la gramàtica normativa, i la norma estableix que, a més dels quinze expressament enunciats, es poden usar discrecionalment altres accents diacrítics en expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu. La responsabilitat de que el titular d’un diari sigui o no ambigu és només de qui l’ha redactat, no de les normes ortogràfiques.

  13. No fa gaire uns avisos de l’Ajuntament de Consell de Barris deia “soc del barri” jo creia que tratava de troncs, soques, del barri

  14. Excel·lent comentari. Fa temps que he deixat de fer cas a la posada al dia del nostre català.