Democràcia és complir la llei?

29.09.2017

Aquests dies assistim a l’ús del concepte de “democràcia” com a arma llancívola en l’actual contesa político-jurídica. Sense pretendre resoldre tots els serrells que envolten aquesta discussió, sí que crec que es pot concloure sense cap dubte que qui s’autodefineix com a “autèntic demòcrata” recolzant-se en l’afirmació “democràcia és complir la llei”, no té cap dret intel·lectual a fer-ho (una altra cosa és que pugui adulterar la veritat perquè té el control dels mitjans de comunicació i això li permet manipular i tergiversar a gratcient). I no es tracta aquí de si complir la llei és just o injust, necessari per a la convivència o no. Aquesta és tota una altra discussió que abordaré més endavant.

Democràcia és “poder del poble”. Per tant, per saber si en un lloc hi ha o no democràcia no ens hem de preguntar si es compleix o no la llei, sinó si el poble hi exerceix o no el poder. Simplement. Podem pensar, com feia Plató, que estem bojos si deixem el poder en mans de la “massa”. De teories i règims autoritaris n’és plena, la història. Però si fem servir el concepte democràcia, el seu significat és “que el poble exerceix el poder”. I punt.

Anem ara al compliment de la llei. Que en una societat es compleixi la llei no és en absolut condició suficient per a la democràcia. De fet, habitualment en les societats autoritàries, el compliment de la llei acostuma a ser d’allò més estricte! És evident, doncs, que no es pot afirmar que la democràcia consisteixi a complir la llei. Hi pot haver compliment de la llei i no haver-hi democràcia.

Ara bé, és condició necessària? És a dir, si hi ha incompliment de la llei, ¿això fa impossible que hi hagi democràcia? Doncs tampoc. I ara explicaré per què. Per facilitar l’anàlisi, deixeu-me que a partir d’ara usi la noció més adequada per a la paràfrasi “complir la llei”, que és justament obediència.

Obediència en el sentit general seria: “fer allò que et manen”; i, per tant, ”complir la llei” seria un dels casos més universalment estesos de l’obediència. Una altra qüestió és per què cal obeir, complir les lleis. Abans de res, per la capacitat coactiva dels qui ens manen. (Tots tenim molt clar que un Estat que no és capaç de fer complir les seves lleis, no és un Estat). Ara bé, la història ens ensenya que fer complir la llei exclusivament per la força és molt difícil de mantenir. Per tant, tots els diferents tipus d’organitzacions polítiques afegeixen al poder que tenen, en la mesura del possible, alguna raó, alguna justificació de l’exercici d’aquest poder: ens trobem, llavors, davant de “l’autoritat”, un element crucial per aconseguir “l’obediència”.

Hi ha moltes justificacions possibles per conferir “autoritat” al simple exercici del poder. Les més usuals són: la voluntat divina, la superioritat natural d’algun o alguns respecte als altres, la por al desordre (Hobbes) o la sobirania popular. Aquesta darrera és la que ens interessa ara, perquè és el fonament teòric de la democràcia com a forma d’organització política.

Els fonaments teòrics de l’actual estat democràtic són resultat de l’obra dels filòsofs polítics anglesos, especialment Locke, que proclama que tots els homes són lliures i tenen un dret natural i inalienable a governar-se a si mateixos. Per tant, que no hi ha ningú que tingui dret a “manar” sobre un altre basant-se en cap qualitat i/o distinció natural. Tanmateix, per poder viure en una societat organitzada i pacífica, ens cal renunciar a aquest poder d’autogovernar-nos per cedir-lo, a través d’un pacte, a una altra persona o persones. Un pacte però, que cal que sigui “voluntàriament i lliurement” assumit. En cas contrari, no es pot considerar un pacte legítim.

John Locke

Aquest acte inicial de renúncia, ens diu Locke, ha d’anar acompanyat d’una altra condició: tots els signants del pacte s’han de comprometre a acceptar les decisions d’aquells en qui han cedit la seva sobirania (el seu poder), si no el pacte no tindria cap efecte. És el que avui anomenem la democràcia per acord de la majoria. Arribem aquí al punt crucial de la qüestió. Efectivament, si una part de la població d’un Estat incompleix la llei, estaria mancant a aquesta segona condició necessària: “respectar els acords de la majoria”.

Aquesta efectivament és una condició necessària, però no per a la democràcia, sinó, en paraules de Locke, per a l’existència d’una societat política, d’una societat organitzada políticament i no d’una mera suma d’individus, on cadascú es dicta la seva llei. I que això és així queda meridianament clar, des del moment que Locke ens adverteix que, en el cas que el governant que ha rebut l’encàrrec per part del col·lectiu d’individus no compleixi amb el seu compromís de governar justament, aquests tenen tot el dret de destituir-lo, és a dir de revocar al contracte, ja que el fonament, la font última de legitimitat del poder, no és “la llei”, sinó la “sobirania de cada individu”, lliurement cedida per a una millor administració comuna. En resum, el ciutadà (no així antigament l’esclau o el súbdit) té tot el dret a incomplir les lleis injustes, i no només a no complir-les, sinó a fer fora el governant que les hagi promulgat.

Per tant, “no complir la llei” no només pot ser també democràtic, sinó que sense la possibilitat d’incomplir la llei injusta no hi ha democràcia possible, no hi pot haver autèntic “govern del poble”, sinó una altra forma de govern, que tindria un altre nom. Per tant, el compliment de la llei no és ni condició suficient, ni tan sols necessària per a la democràcia.

(Per cert, en els judicis de Nuremberg, els magistrats nazis també apel·laven a l’obligació de complir la llei: els magistrats que els jutjaven no els van fer gaire cas i van ser condemnats igualment: complien lleis injustes!).

És clar, algú podria al·legar: aquí ens tornarem a encallar, perquè ¿qui té l’autoritat per establir quines lleis són justes o injustes? ¿Com sortir de l’atzucac? Al llarg de la història, tanmateix, ens veiem abocats a decidir-ho periòdicament, i amb conseqüències extraordinàriament transcendents. No es tracta doncs de dir, “bé, és molt complicat, deixem-ho córrer!” Però no és aquest l’objectiu que em plantejava en aquest escrit: el que pretenia era tan sols mostrar la falsedat d’una determinada afirmació, que de manera reiterada, i en llocs i amb actituds molt solemnes, es formula constantment aquests dies. Tanmateix, la solemnitat del lloc o de l’actitud, tot i que li pot donar un vernís de versemblança, no fa més certa una mentida.

I, en canvi, el que sí que podem afirmar de manera clarament objectiva és que, en aquest debat sobre quina és o no la llei justa, difícilment es pot concedir la consideració d’àrbitre neutral a aquella instància que precisament és la que s’està denunciant per una de les parts, com la qui està incomplint el pacte: afirmar que la reivindicació catalana es pot declarar objectivament injusta perquè així ho dictamina el Tribunal Constitucional espanyol, que és precisament contra qui s’adreça l’acusació d’injustícia de l’altra part, no sembla gaire raonable.

I des d’aquí podem passar encara a una postdata sobre la noció de democràcia. De nou un autor anglès, J.S.Mill, ens adverteix d’un dels seus perills més greus de perversió: quan a causa del control total dels mecanismes de manipulació, o simplement per una qüestió purament numèrica, una majoria pot decidir irrestrictament sobre els drets d’una minoria, llavors estem davant de la dictadura de la democràcia. I conclou Mill: la democràcia no és un fi, és un mitjà per a aconseguir el màxim desenvolupament dels ciutadans que componen aquella col·lectivitat. Si l’exercici de la democràcia comporta la coacció i submissió d’una part de la ciutadania, llavors no compleix la seva finalitat.

I, com hem vist més amunt, Locke va deixar molt clar que quan el pacte no compleix la seva finalitat, tenim el dret inalienable de trencar-lo. En això estem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Grans filòsofs, Locke i Mill, anglesos de ment oberta…
    Bona argumentació, professor Martí Olivella.

  2. Soraya Sáenz de Santamaría : “Los objetivos nunca han sido las personas”
    RESULTAT : 844 ferits, dits trencats, un ull perdut, cops de porra, pilotes de goma, gasos lacrimògens, etc, etc, etc.