Carme Riera, qüestió d’amor propi

L’escriptora Carme Riera ha guanyat el Premio Nacional de las Letras, que otorga el Ministerio de Cultura, en reconeixement pel conjunt de la seva obra. La seva editora i deixeble, Pilar Beltran, ens en fa una semblança a Núvol. Aquest any Riera ha publicat ‘La veu de la sirena’, una actualització de la fàbula d’Andersen. 

Vaig conèixer Carme Riera a finals dels anys vuitanta, quan vaig arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar Filologia i vaig tenir la sort de ser alumna seva, tot i que indirectament ja la coneixia d’abans gràcies als seus llibres, perquè havia llegit Te deix, amor, la mar com a penyora, Una primavera per a Domenico Guarini i Epitel·lis tendríssims. Les classes de literatura que ella impartia, i encara imparteix, em van marcar perquè em van ensenyar a llegir. Per això encara ara les recordo amb precisió.

En aquells passadissos desangelats i asèptics de l’Autònoma, als quals alumnes i professors arribàvem somnolents a primera hora del matí després d’un llarg camí des de Barcelona, Carme Riera, amb ulleres negres i ben abrigada, entrava a l’aula amb pas decidit carregada de llibres i apunts per explicar-nos la poesia espanyola del segle XX, una matèria més adient per a converses i copes nocturnes que per a aquells precipitats despertars matinals.

Després d’uns minuts dubitatius en què, totalment abstreta, la professora es treia les ulleres i consultava unes notes manuscrites indesxifrables per a neòfits ―ho asseguro perquè les vaig veure i perquè ara que sóc la seva editora conec bé la seva cal·ligrafia i sóc capaç de desxifrar-la―, emergia la Carme Riera que ja sempre més he reconegut, com a professora i com a escriptora: la Carme Riera que defineix la literatura com a llengua, com a llengua treballada, i que amb constància i voluntat de ferro, amb ambició, entusiasme i intenció revulsiva o provocadora, amb cada un dels seus nous llibres trenca la rutina creadora i lectora. Com feia en les seves classes, en què la professora llegia en veu alta poemes i tot seguit llançava, desafiadora, preguntes a l’aire amb la intenció de seduir els alumnes, de captar la seva atenció, despertar la seva curiositat i sacsejar les seves ments, al llarg de quaranta anys d’escriptora, en cada nou llibre Carme Riera ha volgut seduir els lectors, arrossegar-los, interrogant-se i interrogant-los sobre diferents aspectes cabdals.

Sovint, com assegura Pere Gimferrer, “sota suavitats tonals amaga coltells”, coltells crítics amb el món i la societat que ens envolta. I és cert. Ja sigui sota les boires dels viaranys intimistes (Te deix, amor, la mar com a penyora, Jo pos per testimoni les gavines), a la recerca de la identitat (Joc de miralls o La meitat de l’ànima), amb les pulsions de la intriga (Una primavera per a Domenico Guarini), o emmascarada sota l’autobiografia (Temps d’una espera o Temps d’innocència), el joc eròtic (Epitel·lis tendríssims), intertexual i literari (Contra l’amor, en companyia), la novel·la gòtica (L’estiu de l’anglès), la descarnada sàtira política (Amb ulls americans), els núvols negres policíacs (Natura quasi morta), o sota l’ampli fresc de la novel·la històrica (Dins el darrer blau) i fulletonesca (Cap al cel obert) per a la Carme Riera escriptora la literatura és en primer lloc una qüestió d’amor propi, d’afirmació d’un mateix, d’aconseguir exposar amb paraules la seva visió del món.

“Un llibre que no es llegeix és un llibre mort”, ha dit fa poc Carme Riera. Com morta, o moribunda, està una societat que no llegeix, afegeixo jo. I com en aquelles classes, en què la professora ens inculcava que la literatura no ens havia de deixar indiferents, que per tal que la literatura ens aportés alguna cosa havíem de disfrutar, havíem d’aprendre a interpretar els textos, entendre’ls; en definitiva, havíem d’aprendre a llegir, també la Carme Riera escriptora i creadora, amb el treball amb la llengua, la llengua catalana, ha volgut seduir els lectors i fer-los pujar al carro de la vida que suposa la literatura.

Amb Carme Riera jo vaig aprendre a llegir, que per a mi és com dir que vaig aprendre a ser persona. Ara que tinc la gran sort de ser la seva editora, amb cada nou llibre intento recordar a la gent per què m’agrada llegir.