Autoestop: l’espera atemporal

4.09.2017

En un dels contes d’Anton P. Txékhov, datat del 1885 i titulat en català Els estiuejants, una parella de jovençans espera a l’estació l’arribada d’un tren per rebre els familiars de Sásha, el marit, mentre amb l’apropament de la màquina comencen a aflorar en tots dos certes inquietuds, també en Vária, la muller, possible objecte d’aquella visita, condició de la qual marit i muller cerquen desprendre’s des del moment en què els cossos dels visitants es presenten al seu davant amb tota la seva fisicitat… Però fem una pausa, malgrat sigui aquest el final del relat, i retrocedim un moment, allà on la lluna encara arrufava el nas i Vária preguntava a Sásha: <<I no t’agrada quan el vent porta suaument, fins a la teva oïda, el soroll del tren en marxa?>>.

Allà on desapareixen les pressions i queda espai pels sentits.

Qui fa autoestop sembla situar-se en un punt mig de la història, creant una nova perspectiva, quan es transforma un tros del camí, aleatori i purament transitori, en un espai d’espera i, per tant, de vitalitat, actuant com a vincle entre dos mons que conflueixen, entre dues maneres de copsar l’entorn. Per paradoxal que pugui resultar, qui trepitja el lloc i el percep tangible és obsequiat amb una certa distància, prudencial i respectuosa, mentre qui condueix es troba immers en un esdevenir abstracte. Com al conte de Txékhov, el vent porta a l’oïda de qui espera el so d’una màquina en marxa que s’apropa de forma gradual, convertint-se en una oportunitat per afinar els sentits i fer de les pudors, olors. Quan el so esdevé un objecte visible, s’obra el teló i es comencen a entreveure les possibilitats i, sense renunciar a cap dels dos mons, en suscitarem la seva fusió.

La velocitat de la màquina determina el xoc de mirades i gestualitats que es produeix entre qui roman quiet i qui avança, sigui aquest local o turista. Des del moment en què el cotxe decideix situar-se a la teva vorera comença a prendre forma un compromís no formal que portarà per firma l’encontre, més o menys fugaç, entre éssers desconeguts en un espai reduït, un univers per ell mateix, i la conseqüent conversa, despullada i sincera per la seva pròpia condició concebuda com efímera. Aquest compromís acaba derivant en una reconeixença mútua, encara que sigui d’una petita fracció dels mateixos, i en un procés de familiarització que no perd de vista la consciència del seu imminent desenllaç. Un esperit de dignitat s’infiltra entre els trossos de metall, de fora cap endins, i de dins cap enfora, el mateix que desprèn Agnès Varda a Sans toit ni loi (1985) en un retrat que segueix els passos d’una adolescent errant que cerca el seu lloc en front les adversitats opressives de la societat.

Qui fa autoestop va eternament acompanyat del caminar i l’espera, les textures i la paciència, propis d’aquell que no disposa d’un mitjà de desplaçament més enllà del seu cos, posant a prova els seus límits, eixamplant-los a cada passa que fa. A través de les diferents textures que conflueixen i se succeeixen, qui camina, en un acte essencialment corporal i espiritual, sent el progrés sota els seus peus, de la pedra i els camins empedrats, de la terra i els camins enfangats per la pluja, de l’asfalt i la freda carretera. Aquell tros del camí aleatori i transitori representarà, en certa manera, el nostre límit, no tan sols per una qüestió de cansament corporal o una necessitat funcional i horària, sinó també pel desig mateix de no renunciar a la vivència d’un cert esdevenir abstracte proporcionat per un aparell en moviment. En aquest punt, i a la recerca d’una petita empenta, es “dóna peu” a una forma de relació humana que pot acabar removent una trajectòria de per si errant, creant un nou i bell caos en aquell precís moment. Deixant enrere les expectatives del viatge i la seva inseparable i amarga (des)il·lusió, l’autora i desmesurada desviació agafa les regnes de peus i volants i, al costat de l’inherent instint, prendrem una decisió que sentirem íntegra, deixant-nos emportar pels vents del camí. Aquest camí, i no el prefabricat, emmarcat i previsible destí final, serà l’arrel que ens connectarà amb allò que definim com a “viatge” i a través del qual tota expectativa es fondrà en l’oblit, alliberant-nos de condicions i prejudicis.

De tornada observes el relat des de la distància il·lusòria que et proporciona la finestra del tren; vides que es freguen les unes amb les altres mentre es marceixen en direccions oposades. I al teu cap reuneixes les vides i els rostres que et trobares al camí, unides pels pols de la desviació. Romandran les freqüències, les flors, les paraules; els fars obsolets, les valls emboirades, els cementiris arran de mar. El tros aleatori i transitori on desapareixen les (o)pressions i queda espai pels sentits.