Amb mala llet

Un diumenge a la tarda es va afluixar el nus de la corbata, es va descordar els dos primers botons de la camisa, es va treure el cinturó, es va espaterrar al sofà de tres places, va engegar el televisor i va deixar que li cresqués la barba fins al punt per no haver-se d’afaitar l’endemà abans d’anar a treballar, mentre que la seva senyora desparava la sobretaula i li preguntava si volia cafè amb unes pastetes que havia comprat a la nova fleca del barri Vell.

El senyor Orc odiava les campanyes publicitàries de més de set minuts perquè la majoria dels anuncis eren una gran estafa amb cançonetes absurdes de fons. Canviava de canal constantment, el comandament a distància treia fum. No semblava que estigués de sort perquè totes les cadenes havien acordat d’anar a publicitat a dos quarts de cinc en punt de la tarda com per fer-li la guitza. Va anar fent temps fins que es va decidir per un programa americà en el qual un multimilionari empresari treballava d’incògnit amb els seus treballadors per veure les deficiències dels seus serveis i prendre les mesures necessàries.

Aquell home, que ara bramava perquè el cafè era massa dolç i que li reclamava a la dona la presència de les pastetes a la taula on recolzava els peus, era el director d’Hotels Orca. Els assessors més prestigiosos li van recomanar que no anomenés la seva companyia Hotel Orc perquè no era gens atractiu per als visitants, mentre que la imatge d’un cetaci tan elegant com és l’orca era molt més suggerent que la del seu cognom i que era millor utilitzar el plural, «hotels», perquè donava la sensació d’un cert domini territorial en el sector hoteler. Després d’això, tot i donar el vistiplau a la proposta, els assessors van anar al carrer. Ningú se’n mofava del seu nom. En veritat, Hotels Orca només podia comptar amb un únic hotel en el poble de mala mort on vivia, però el senyor Orc no se n’estava davant de les seves poques i fidels amistats de dir que tots els turistes que s’apropaven a la zona feien estada al seu hotel.

El programa, que recollia diferents casos, el va inspirar. Els homes de negocis que hi apareixien resultaven tenir un bon fons, tot i la pluja de crítiques que rebien per part dels seus treballadors, i premiaven els més veterans amb les matrícules universitàries pagades per als fills, amb una setmana de vacances, amb un curs de formació per aconseguir un ascens laboral o amb augments de sou, entre altres, per al senyor Orc, estupideses.

Ell, en canvi, sí que era un bon empresari. A l’hotel hi treballava el personal adient i els salaris pujaven o baixaven segons els temps que feia, no repartia els beneficis i les jovenetes que tenien els requisits estètics que ell mateix imposava i qualificava eren les encarregades de recepció mentre que les altres s’encarregaven de la polidesa de l’hotel. Els pocs homes que hi treballaven eren els de manteniment. Les hores extres no les pagava i les vacances les consensuava de la pitjor manera possible. A comparació dels de la televisió, ell mai havia rebut cap queixa.

La senyora va apagar el televisor després de sentir, des de la cuina, els roncs del seu marit. I des d’on era li va veure com un fil de saliva li sortia de la boca i anava a parar a la funda del coixí que ella mateixa havia cosit feia mesos. Li era repugnant i l’aliança li va estrènyer amb força el dit anular. Mor aviat, va pensar i es va senyar.