Vicent Moreno: “No els agraden les llengües que no són el castellà”

 Vicent Moreno és el president d’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, una entitat amb una gran implantació arreu de les comarques valencianes, que compta amb una xarxa de vint-i-sis associacions per la llengua repartides de nord a sud. En aquesta entrevista, parlem amb ell de la situació de la llengua al País Valencià, de les lluites en l’àmbit de l’ensenyament, del decret sobre plurilingüisme que estan negociant amb el govern valencià i de les Trobades d’Escoles en Valencià, les cites referencials de l’entitat.

Podem ser optimistes amb la llengua en aquest país?

Hem de ser optimistes. Si podem o no, no ho sé; això depén de la visió de cadascú. Però hem de ser optimistes i ho anem a aconseguir.

Escola Valenciana heu mostrat la preocupació pel perill de desaparició de la llengua. En quins instruments culturals s’hauria d’invertir perquè això no passe?

Malgrat la resposta anterior -on et deia que hem de ser positius-, també hem de ser realistes. La llengua està on està gràcies a la feina de les escoles que, des de fa molts anys, començaren a fer ensenyament en valencià i tingueren el suport, en aquells moments, dels seus claustres, consells escolars i pares que confiaren en el projecte. Amb tot, a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià li ha mancat una empenta forta de desenvolupament, independentment de qui haja governat. Aquesta llei ens ha ajudat a mantenir el marc legal que ens permetia l’ensenyament en valencià i el dret dels valencianoparlants en l’Administració. Però l’Adminitració no ha respost positivament al que la llei marcava, i això ho han de reconèixer els polítics. Per això, els valencians hem hagut d’anar sempre contracorrent. Hem hagut de forçar la màquina per garantir l’ensenyament en valencià. Hem exigit el compliment dels drets dels valencianoparlants, no els hem sol·licitat. Els polítics a casa nostra tampoc han donat a la llengua el prestigi que toca. Malgrat que hi ha un percentatge de coneixement del valencià prou més alt que quan començà la situació amb la Llei d’Ús (o abans, amb escoles capdavanteres en l’ensenyament en valencià com La Comarcal, La Gavina, Les Carolines, La Masia i Censal), si els polítics, cantants, esportistes… no utilitzen la llengua als mitjans de comunicació, l’ús social de la llengua acaba degradant-se, no és el que tocaria. Ens hem de fer més visibles.

La llengua d’entrada al carrer continua sent el castellà…

Sobretot a les zones urbanes. Als pobles més menuts, segurament no. Passa a València, a Alacant –molt castellanitzada- i també a Castelló, encara que no ho parega. Eixe estudi no està fet ni el trauran, però es pot veure passejant-se pel país. No volem ser un reducte del que hauria de ser una societat totalment normalitzada on viuen llengües en contacte, a diferència d’altres països d’arreu del món on les llengües minoritzades sí que es cuiden amb l’oficialitat que correspon.

Som molts els valencians que sabem parlar valencià, però ens hem de fer visibles i utilitzar-lo contínuament. Fixa’t: en aquest país, els estancs, les farmàcies i els forns són originàriament de famílies valencianoparlants, que són les que invertiren en això en el seu inici. Quan entres en un d’aquests establiments, digues “bon dia”. Si dius “hola”, tu no has dit res, no t’has posicionat i l’altre et contestarà “buenos días”. Si dius “bon dia” estàs dient que tu parles valencià i l’altre et contestarà en valencià.

L’actitud davant la llengua és molt important. Per això, el sociolingüista Ferran Suay parla de valencianocallants, perquè no ens fem massa visibles.

Al País Valencià es dóna el greuge de no garantir en la seua totalitat l’ensenyament en valencià.

Si l’Administració volguera complir la legalitat, deuria ofertar suficients places escolars d’ensenyament en valencià. Ací el problema està en què mai s’han atrevit a eliminar els PIP (Programes d’Incorporació Progessiva), les mal anomenades línies en castellà. Des de 1983, quan es va dissenyar l’assignatura de Valencià, s’hauria d’haver anat incorporant el valencià a més assignatures de l’àrea no lingüística. El PIP es va pensar per anar afegint-li sucre perquè, amb el temps, se suprimira i es diluïra en qualsevol dels altres dos programes que inicien la lectoescriptura en valencià (el PEV, Programes d’Ensenyament en Valencià, i el PIL, Programes d’Immersió Lingüística). El PIP encara està en vigor mentre no aproven el decret sobre plurilingüísme, que és el que tenim en taula en aquests moments. Com el PEV i el PIL comencen amb la llengua minoritzada, finalment s’aconsegueix un domini del valencià i el castellà en igualtat de condicions. Però avui dia estem on estàvem fa 29 anys, perquè aquest PIP ni l’han supervisat perquè acomplira els mínims d’ensenyament en valencià. Per això, estem demanant-li a l’Administració que, quan faça les avaluacions, les faça objectives, externes a l’escola i valorant les tres llengües.

El govern valencià es tapa els ulls?

Segons ells, no han fet cap avaluació i no tenen les proves corresponents. Això és mentida perquè l’any 1994 feren unes proves i se les guardaren. El resultat d’eixes proves sí que el coneixem indirectament i, inclús, en l’hemeroteca del diari Las Provincias es pot trobar. Fins i tot, recorde que fa un temps als fullets que repartia l’Administració es deia que els programes òptims eren els d’ensenyament en valencià. Ells ho saben, tenen les proves. Així i tot, ja toca una avaluació seriosa que s’hauria d’encomanar no a la Conselleria ni a les escoles, sinó a les universitats, on estan les Unitats d’Educació Multilingüe, les quals podrien ser les encarregades de fer eixes proves.

Heu denunciat que en el pas de Primària a Secundària es queden al voltant de 80.000 alumnes sense poder estudiar en valencià. Això és una barbaritat.

Es dóna el cas que, encara que un es matricule en els programes d’ensenyament en valencià a secundària, és possible que dins d’eixos programes, no reba les classes en valencià. Això ens porta a una altra qüestió, a una contradicció de l’Administració. Als alumnes se’ls demana que siguen competents en valencià i castellà en igualtat de condicions, però el professorat que ha de formar-los no ho és, ja que no se’ls demana la capacitació lingüística. A Secundària, a més, les línies en valencià també es redueixen. No calia la pressa amb què els dos partits majoritaris van aprovar el nou Estatut, perquè hi continua mancant l’exigència del requisit lingüístic per a tota la funció pública, allò que ara s’han carregat a les Balears però que, per exemple, a Galícia sí que tenen –i això que les sigles polítiques del govern són les mateixes-.

I, clar, també tenim la dicotomia públic/privat.

L’època de major contrucció d’escoles i de solidesa en el sistema educatiu per combatre l’analfabetisme va ser la República. Les escoles capdavanteres de renovació pedagògica utilitzaven una metodologia en l’aula que hem tardat a reprendre tot el temps de la dictadura franquista. Ara estem en el nivell dela República. Franco va desmantellar el sistema educatiu i va depurar tots els mestres que no eren de la seua ideologia. Llavors, el sistema començà a adoctrinar. La convivència de l’educació amb l’Estat i l’Església –que continua sense pagar impostos i és l’ambaixada més gran de l’Estat espanyol- va ser directa. La feina de l’Església en les escoles parroquials, concertades i religioses portava, a la fi de la dictadura, una qüestió de fons que no s’atreviren a suprimir: “Si vols ser una escola pública, passa a la xarxa pública que jo et compre. Si vols ser privada, apanya’t”. El que no pot ser és estar a mitges, “jo et concerte i no et puc exigir el que se li exigeix a la pública”.

Quina valoració fas de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

Ja que la tenim, l’AVL hauria de fer una feina d’acompanyament i aplicació de la llei. I això significa que hauria d’aconseguir que la ciutadania siga bilingüe, cosa que no és. Ha de donar un prestigi suficient a la llengua. A Radiotelevisió Valenciana, per exemple, l’AVL ha ajudat molt a l’ús d’un valencià correcte. Quan es parla valencià, és clar…

…RTVV és un mal exemple de dignificació de la llengua…

Fixa’t: vam voler donar un guardó als programes infantils Club Super 3 (TV3) i Babalà Club (C9) i els de la televisió valenciana no vinguren a arreplegar-lo… Efectivament, és un mal exemple perquè la llei que acompanyava la creació de la televisió valenciana demanava que fóra l’ens comunicatiu referent per a la difusió del valencià. Ara RTVV diu que sobren treballadors, però és que està comprant-ho tot fora. Deuria produir molt més. Canal 9 té un programa subvencionat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, “Trau la llengua”, realment interessant, ja que fa un repàs lingüístic arreu del país al voltant de la pronúncia, el vocabulari… Com aquest programa, hi ha d’altres de producció pròpia realment bons que s’haurien d’haver consolidat en comptes de comprar tants productes de fora. És una llàstima, perquè un nombre gran de població d’aquest país veu Canal 9, per motius de proximitat.

El president Fabra, quan era alcalde de Castelló, va manifestar-se a favor de la recepció de TV3 al País Valencià…

Això és una altra ficada de pota del govern anterior al PP. La llei estatal dels mitjans de comunicació la van dissenyar amb el PSOE governant. No s’entén que en l’any 2012, en una societat del món de la globalització, encara no s’haja regularitzat el dret a vore totes les televisions. Com és que puc vore la televisió de Madrid o Andalusia, i la IB3 o la TV3 no puc vore-la? Després vénen amb l’excusa dels múltiplexs… Clar! Però si li ho has donat tot als teus amics d’Intereconomia i companyia! I, a més a més, els canals dels teus amics estan parats. Això què vol dir, que necessitem un altre múltiplex? Doncs que el fiquen. El tancament i la multa és un despropòsit. Quan Fabra era alcalde de Castelló deia sí i ara que és president dela Generalitat ja no ho diu. Això és molt fort. A Castelló ho deia perquè allà el context és un altre i a València no? Això no són formes.

Ara mateix esteu en les negociacions sobre el decret del plurilingüisme.

Des del passat setembre, portem reunint-nos amb els consellers de torn. Anteriorment no ens havia rebut mai ningú. Amb aquest decret, el govern valencià té un objectiu molt clar. És el mateix que estan estudiant les FAES, que estan darrere de tot açò a nivell estatal. Per què? Perquè no els agraden les llengües que no són el castellà. No volen que cap altra llengua tinga prestigi.

El conseller Font de Mora, com ja va fer amb les idees d’Educació per a la Ciutadania en anglès i de les classes de xinès, va tindre la gran ocurrència del 33%, que és el model gallec. El model gallec no s’aguanta de cap de les maneres. No es tracta d’introduir llengües sinó de quina manera hi entren i de la metodologia emprada. I, per a nosaltres, la metodologia és la d’immersió, no hi ha dubte. Al Canadà, a Finlàndia, a Bèlgica o a qualsevol altre lloc amb llengües en contacte, la metodologia d’immersió és la que regeix els sistemes educatius. Si no es fa bé, pot passar com a Irlanda, on el gaèlic no s’ha incorporat a més àrees i ha acabat arraconat.

Ara mateix estem en el quart esborrany de decret. Aquell de Font de Mora el vam aturar gràcies a la mobilització social d’aquell moment i, a més a més, vam aconseguir que Font de Mora deixara de ser conseller. Al gener, vam començar a reunir-nos amb Maria José Català, la nova consellera. Pas a pas, hi hem anat aportant idees i propostes. No estem d’acord amb el que vol la Conselleria, però hem aconseguit que ens escolten i hem fet alguna aproximació. Tenim en dubte certes coses que anem a lluitar fins al final perquè s’hi incloguen: la catalogació lingüística en valencià de tots els llocs del sistema educatiu (l’any 1997 hi hagué un consens de tots els sindicats i la Conselleria no ho va tirar endavant), l’assignatura de Coneixement del Medi ha d’assegurar-se que s’impartisca en valencià, per no restar més hores d’exposició del valencià als alumnes, volem assegurar la nomenclatura dels programes (resulta que el decret no nomena explícitament el programa d’immersió lingüística), incentivar els centres perquè posen mesures per arribar a la mateixa competència lingüística…

Ara l’AVL i les cinc universitats públiques valencianes haurien de dir la seua. Pot passar de tot. El 27, dia del Consell, poden aprovar el decret sense més. Si és així, estarem en desacord en allò que he dit.

Alejandro Font de Mora o María José Català. Quin conseller és més bel·ligerant amb la llengua?

Aquests consellers són valencianoparlants, haurien de defensar la llengua però estan recoberts d’autoodi. Font de Mora era molt bel·ligerant, era conseller d’educació quan no tenia ni idea i, a més, li faltava educació. Des que ha entrat Fabra, estem en un altre tarannà. El missatge intern de partit sembla ser un altre: s’ha de parlar amb les persones. Com a mínim, hi ha un diàleg obert. Ara bé, de les paraules als fets encara no hem arribat. Tenim centres educatius que estan en pleit des de fa temps perquè van demanar en el seu dia l’autorització per canviar-se de programa i no els ho han donat. En els casos dels C.P. Ramón y Cajal i C.P. Rei en Jaume de Xirivella, i del centre Sant Cristòfor de Picassent, hi ha uns pares que han denunciat i ja estan en judicis. Aleshores, la Conselleria, per què parla de participació de famílies si aquests centres estan demanant una cosa que se’ls nega? Nosaltres vam dir que si autoritzava, faríem una mediació amb els pares per intentar retirar la demanda, però segueixen sense autoritzar els programes.

El cantautor Pau Alabajos acostuma a dir que la vertadera Conselleria de Cultura d’aquest país són les organitzacions de base i els moviments socials. Des d’Escola Valenciana oferteu moltes activitats dignes d’esment.

Fem el que podem. Fa deu anys, vam decidir que havíem d’eixamplar l’estratègia, que no anàvem a estar només a l’escola, sinó també en més àmbits. Quin sentit té ensenyar una llengua si després no va acompanyat d’un ús social? Per això, treballem en una sèrie de projectes com ara el Premi Sambori de literatura en valencià, la Gira-Festival Itinerant de Música en Valencià que conclou amb el festival anual Feslloch, el voluntariat pel valencià, el Cinema a l’Escola… Per cert, Floquet de Neu va ser tot un èxit a València, on els cinemes on la vam portar hagueren de tancar la sala en castellà i ampliar les projeccions en la sala en valencià degut a l’alta demanda. Som la Conselleria de Cultura a l’ombra. No voldríem ser-ho ni tampoc volem ser necessaris, però fem el que altres no fan.

Com veus la situació de la llengua en la resta dels Països Catalans?

Al País Valencià, l’ús social de la llengua podria ser més alt, d’acord. Però si al sistema educatiu valencià el deixaren fer, aconseguiríem moltes més coses, perquè en algunes qüestions està millor estructurat que altres sistemes. L’ús social ací està millorant i potser en altres territoris està endarrerint-se. No hi ha cap estudi fet, s’hauria de comprovar, però són sensacions. Tenim molts docents que treballen a Balears i Catalunya, i ens conten que en aquests territoris efectivament el català està oficialitzat però l’ús social dins el mateix claustre no és el que tocaria. No estem tan malament, diria que estem igual que la resta de territoris. La diferència és que a Catalunya tenen el marc legal més sòlid, l’oficialitat i el suport social dela Generalitat mentre que ací no ho tenim. Ara a Balears també estan perdent això.

Les Trobades d’Escoles en Valencià s’han convertit en un instrument cabdal per cohesionar els pobles a través de la llengua. Ja se sap alguna cosa de la propera edició?

Les Trobades són el punt de referència, el vaixell insígnia. També és una mena de suport a les persones que, dia a dia, fan escola en valencià. Durant la tardor de 2010 vam celebrar els 25 anys de Trobades d’Escoles en Valencià a les comarques de la Ribera i la Marina Alta. Enguany, hem celebrat els 25 anys a la Vall d’Albaida, l’Alcoià, amb els col·lectius de Castelló i amb les coordinadores de València (Camp de Túria, Camp de Morvedre, l’Horta Nord, l’Horta Sud i ciutat de València). Per aquest motiu, el diari Levante ens farà entrega d’un guardó aquesta setmana. Per a l’any vinent, aprofitant que és l’Any Estellés, dedicarem les Trobades al poeta de Burjassot amb un lema que anirà al voltant del poema “Assumiràs la veu d’un poble”. Continuem ben il·lusionats, gràcies també a dues noves coordinadores que acaben de sumar-se al projecte: Maestrat Viu i Les Terres del Vinalopó. I també han començat a treballar amb nosaltres Mestres Jubilats per l’Escola Pública en Valencià, als qual acollim de molt bon grat.