El català a les aules. Un nou crit d’alerta

1.05.2017

Aquest dimecres va celebrar-se el III Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat, en aquesta edició titulat “Afer d’estat. La llengua i la literatura a les aules”. El simposi va servir com a espai de trobada i reflexió per als professors de català dels instituts i del món universitari, va permetre fer balanç de situació actual de l’ensenyament d’aquesta matèria i diagnosticar els reptes als quals ha de fer front.

Mark C. Taylor és un dels especialistes que proposa una nova manera d’entendre la universitat | Foto: Juli Antoni

Aquest article podria ocupar cinquanta pàgines perfectament. Com que avui en dia, però, som esclaus del temps i de les presses, i s’estima que quan llegim en pantalla triguem uns cinc segons a decidir si continuem llegint o abandonem el text, em proposo resumir què es va dir en un congrés que va durar gairebé dotze hores en poc més de deu paràgrafs. Més endavant podreu trobar el contingut de les diferents presentacions a les actes del congrés, així que, en cas que hi estigueu interessats, podreu accedir als textos complets de totes les ponències (programa). Tot seguit veurem un resum dels temes més recurrents que van anar sortint a les diferents presentacions, agrupats per àrees temàtiques per fer-ne més fàcil l’explicació.

La necessitat que tota la població tingui una formació lingüística i literària sòlida. Tots coneixem la frase “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” (L. Wittgenstein) que, tòpica o no, recull una realitat que no podem obviar: la llengua és l’instrument amb el qual articulem el nostre pensament i que ens permet ser éssers racionals. Si volem aconseguir una societat pròspera, amb ciutadans cultes, lliures i amb criteri, cal que la població estigui ben formada lingüísticament i tingui capacitat de raonament crític per poder fer front a populismes i tergiversacions, en auge en aquests últims mesos. La llengua, a més, és necessària per dur a terme qualsevol professió, no només les “de lletres”: un matemàtic, un sociòleg o un químic també necessita dominar l’ús de la llengua per poder transmetre el seu coneixement a clients, empreses o a la resta de la societat.

Pel que fa a la literatura, s’encarrega de configurar l’imaginari col·lectiu d’un poble, de crear un marc mental de referents compartits i dotar els individus del que anomenem genèricament com a bagatge cultural. Darrerament, des de les universitats es detecta un nivell cultural baix en alguns alumnes de les àrees tecnològiques i de ciències pures, fruit possiblement del progressiu allunyament d’aquestes àrees de les àrees més humanístiques.

És per totes aquestes raons que la llengua i la literatura són dos dels pilars indispensables de la formació educativa, ja que sense aquests dos elements tindrem una societat passiva, superficial i adotzenada. Els professors de català són conscients de la seva responsabilitat social, i és per això que estan preocupats per les conseqüències dels punts que venen a continuació.

Deixadesa de l’administració en la formació del nou professorat especialista en llengua i literatura catalanes. Una de les presentacions més interessants va ser la d’Albert Soler i Núria Alturo (vegeu-la aquí), que va analitzar els criteris d’accés a l’especialitat de català del Màster de Formació del Professorat. Si pensem en abstracte, ens semblaria lògic que per ser professor de català s’hagués hagut d’estudiar filologia catalana, oi? Doncs la lògica no és tal, i resulta que poden accedir a aquesta especialitat alumnes que provenen de carreres com art dramàtic, periodisme o humanitats. Com s’explica? Doncs perquè teòricament, totes aquestes carreres tenen 30 crèdits de llengua catalana, i a partir d’aquí es considera que els seus alumnes ja saben prou català com per fer de professors de català. A la pràctica, però, i després fer una anàlisi exhaustiva dels programes de les diferents carreres, els professors Soler i Alturo van demostrar que aquesta xifra no es compleix, fins al punt en què hi ha carreres que no tenen cap crèdit específic i es compta la llengua vehicular de l’assignatura com a crèdits d’especialitat.

El problema és greu, ja que a través d’aquesta via, el sistema no garanteix el domini de les competències relatives a l’especialitat. La coordinadora d’estudis Universitaris de Filologia Catalana (UA, UAB, UB, UdG, UIB, UOC, URV, UV i UVic-UCC), la Secció Filològica de l’IEC i la Xarxa Vives s’han queixat (des del 2010!) a la Generalitat per denunciar aquest problema i mirar d’arreglar-lo, ja que no hi ha prou garanties que els futurs professors de català tinguin un domini adequat de la matèria que hauran d’ensenyar.

La situació de la literatura a secundària. La mateixa presentació del congrés ja alertava que “Malgrat el que disposen els currículums oficials, la literatura es troba en una situació molt preocupant als instituts, on es va camí de l’extinció, i ha perdut cada vegada més terreny en la universitat”. El Col·lectiu Pere Quart va expressar-se en termes similars en un manifest (2016) i també durant el congrés. Què passa, doncs, amb la literatura a secundària? D’una banda, s’ha detectat una reculada de l’ensenyament de la literatura a causa de l’escassa formació literària dels mateixos professors. Al Col·legi de Llicenciats, els cursos que tenen més demanda són els de didàctica de la literatura, ja que els processos formatius de les universitats produeixen graduats amb dèficits importants en aquest àmbit. “Alguns no expliquen literatura perquè no s’hi senten còmodes”. De l’altra, tot i que sabem que llegir diàriament a casa té efectes significatius en els resultats acadèmics, costa molt que els alumnes llegeixin i que a més llegeixin en català, ja que bona part del seu ecosistema mediàtic és en castellà o en anglès.

Diagnòstic de la situació actual a la universitat. Posant com a exemples les darreres notícies sobre la Universitat Pompeu Fabra, es van posar sobre la taula les dificultats en l’ús del català com a llengua de docència a causa de la presència d’alumnat estranger (tot i que el professor anunciï amb antelació la llengua que farà servir durant el curs). Algun dels ponents també va alertar de la tendència que havia detectat a la carrera de periodisme, on els alumnes es passen al castellà per evitar suspendre per faltes (en una professió en què la llengua és clau).

La preocupació de l’acadèmia per l’ensenyament de la llengua. M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, va destacar el paper clau del professorat en la transmissió de la normativa i difusió de l’estàndard. Hem de pensar que si un alumne deixa els estudis a 4t d’ESO (final de l’Educació Secundària Obligatòria), és molt possible que hagi de viure la resta de la seva vida només amb els coneixements adquirits durant aquest període, ja que és molt probable que no rebi més ensenyament de llengua ni de literatura. Cabré va explicar que s’havia creat un fòrum específic (Acadèmia Oberta) perquè els professors de català puguin discutir i aportar propostes a la Secció Filològica (que voldria conèixer de més a prop les necessitats reals de l’ensenyament, del dia a dia), tot i que fins ara el fòrum no ha tingut gaire activitat.

La necessitat de renovació dels mètodes. Diverses de les intervencions van admetre que calia renovar amb urgència les metodologies d’ensenyament, tant de la llengua com de la literatura (fugir de l’esquema autor-obra-època). Utilitzar el teatre, la música, els audiovisuals, la ràdio, la revista escolar, portar els escriptors als centres, potenciar els intercanvis escolars entre els alumnes de tota l’àrea catalanoparlant, potenciar les parelles lingüístiques, integrar l’ús de les noves tecnologies dins de l’aula, potenciar els certàmens literaris, les rutes literàries… són mètodes que ja fa temps que estan inventats però que encara es poden potenciar.

D’esquerra a dreta: Josep Bargalló, August Bover, Josep M. Figueres, Montserrat Franquesa, Bel Olid i Mercè Rius.

Alhora, però, una temença: en la gran majoria de processos d’innovació que s’estan produint en aquests moments als instituts de l’àrea catalanoparlant, la llengua catalana retrocedeix en els plans educatius i encara més en la literatura. “Amagueu-vos que disparen els nostres!”, va arribar a dir un dels assistents. I és que el canvi en els plans educatius dels centres s’està duent a terme, en alguns casos, abandonant l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular en favor de l’anglès o d’altres llengües.

Personalment, vaig trobar a faltar la presència de dos perfils entre els ponents: d’una banda, poder sentir la veu d’algun sociolingüista, la disciplina que s’encarrega de l’estudi de la relació entre la llengua i la societat. En aquest sentit, costa d’entendre que s’obrís la taula rodona amb la pregunta “Quina creuen que és la situació del català entre els joves?” i que fins i tot s’hi convidés una filòsofa (!?) i s’obviés, en canvi, la presència dels professionals que podien haver aportat dades sobre el tema (usos lingüístics a secundària i a la universitat, representacions de la llengua catalana entre els adolescents, etc.) més enllà de les diferents anècdotes personals que van anar sortint.

La segona absència destacada va ser la d’algun representant del Departament d’Ensenyament o de la Secretaria d’Universitats i Recerca per conèixer quin és el seu punt de vista davant dels diversos temes en què van ser protagonistes. Diversos dels ponents van denunciar que reiteradament s’hi ha acudit i que s’ha fet cas omís de totes les propostes de millora presentades. Són conscients de la importància del tema? Pensen fer-hi alguna cosa? Esperem que sí, pel bé de la llengua i la literatura pròpies del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. És un peix que es mossega la cua…Hi ha massa interessos, massa “Saber-poder”, com diria Foucault…. I mentrestant, al carrer, cada dia perdent un llençol….

  2. PUNTUALITZACIÓ: En la primera i la segona edició del Simposi sobre l’Ensenyament de la Llengua i la Literatura Catalanes a la Secundària i a la Universitat (2009 i 2013) ja vam convidar sengles sociolingüistes: Jordi Solé i Camardons i Albert Bastardas. Podeu llegir les seves intervencions en les actes publicades en la col·lecció “Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura” (a través del Portal de Publicacions de l’IEC). En la tercera edició, tant en Daniel Casals com un servidor, coordinadors d’aquesta trobada, vam considerar que calia ampliar el debat a altres agents del presumpte sistema literari català.

  3. Sobre la intervenció d’una filòsofa a la taula rodona, cal també fer, si més no, un parell de puntualitzacions: 1) qui pot pensar millor (amb més profunditat i perspectiva) sobre els fenòmens complexos que una filòsofa especialista en Eugeni d’Ors i Sartre?, i 2) Mercè Rius, a més, és una de les filòsofes més incisives i més sàvies que tenim. L’autora de la crònica devia dormir a la figuera quan va intervenir la professora Rius, perquè les seves paraules van ser molt il·luminadores.

    • Hola,
      No, no dormia 🙂 De fet el contingut de la seva intervenció no l’he criticat en cap moment, només he suggerit que per la temàtica de la pregunta que es feia a la taula rodona hauria estat més adequat un altre perfil de participant.

    • Potser el que dormia a la figuera era vostè Francesc Foguet, ja que el simposi anava del “català a les aules”, i no de filosofia 😉 Per altra banda, es pot saber molt però a l’hora d’ensenyar no ser un bon professor. El model tradicional d’ensenyament és ineficaç, la gran majoria dels alumnes que acaben l’ESO no saben establir un guió, marcar-se unes pautes abans d’escriure i tampoc han assimilat estratègies de revisió ni de correcció. Per tant, el problema en l’ensenyament té veure més aviat amb el model emprat i no tant amb el tipus de professor.

      Salut,
      Maria

      Salut,
      Cristina

      Salut!

  4. I la figuera estava ben concorreguda…

    Hi havia totes les autoritats que aquí la cronista diu que trobava a faltar (quan normalment els qui treballem en la cosa de la llengua i la literatura les trobem a sobrar!), al costat de la trepa d’optimistes optimitzadors que tocant el violí amb un circumstancial somriure displicent amaguen la frase “jo visc de la cosa aquesta: que no s’estronqui!”, espantats/-ades per si removem les branqes i cauen tots. En una branca ferma, gruixuda i potent s’hi aposentava el govern en ple que ens ha de dur a “la independencia de Cataluña” amb la celeritat i el convenciment que els caracteritza, i una autoritat que mana a la Rectoria (de Vallfogona?) que parlava dels “estudiants i les estudiantes”, poc abans de proclamar que “dong per inaugurat aquest Simposi”. Per no dir res d’un bon minyó que duia un munt de propostes delirants per fer funcionar pitjor les classes amb un power-point (això que no falti!) il·legible (però, qui vol llegir, avui?!!)… E la nave va!
    Les anàlisis que es van fer eren força correctes. Algunes intervencions, clarividents: la doctora Rius, contundent, clara, tant com els estudiants de Filologia Catalana bandejats per una administració cafre i espanyolista (que nia a Via Augusta, no s’enganyin!) i més d’una proposta ajustada a la realitat (canviar el nom de la Universitat Pompeu Fabra pel d’Antonio de Nebrija, tot cenyint-se a l’idioma fomentat des d’aital docta institució que de moment treballa emboscada en un pseudònim curiós…).
    En fi, una jornada important, que va sevir per constatar l’absolut menyspreu dels que estan enfilats a la figuera i la ignorància culpable i vergonyosa dels que conreen la figuera amb el pressupost que els arriba de ca l’amo/duenyu i que, segons proclamen, ens han de dur a fer un país nou (o potser era 10….?), solidari (sol i diari? turístic!), igualitari (a qui m’hauré d’assemblar, jo?? quina por!), just (com un pany de cop?), feliç (liró? orat?), segurament amb una llengua… que no us costarà d’endevinar.

    I sobretot, queden proscrits autors, obres i pensadors catalans: que la ciutadania estudiantil no es contamini de tocacampanes i treballi bé, molt i barat, sense criteri.

    Un hom ja frisa per esperant els power-points on projectin la nova constitució d’aquest país de serveis i servidors servils.

    • Totalment d’acord amb el que ha dit vostè “que passava per allà”. Si tan clar tenim qui en té la culpa de tot plegat el que hem de fer és ser tossuts i anar a picar-li o picar-los la porta fins que ens escoltin. Però en un simposi com el de l’altre dia no cal repetir el que ja sabem tots. No hem de deixar de ser optimistes ni constructius, pensar en propostes, en estratègies per esquivar els obstacles. Si els de dalt no ens fan cas, reunim-nos els de baix i establim propostes, realitzem treballs, punts de lectura, … Sense esperar res a canvi. Si volem la feina ben feta ens l’hem de fer nosaltres. És que si jo pensés com molts de vosaltres, quin sentit tindria haver estudiat el grau de llengua i literatura catalana i ara em dediqui a l’ensenyament?
      Salut un altre cop,
      Maria

  5. Em sembla ben lamentable que encara haguem d’estar alerta en aquests temes. Això vol dir que les polítiques lingüística i literària (cultural) no han estat les adequades. O que no s’hi ha esmerçat el que calia (més aviat s’han desprestigiat, s’han devaluat, i s’ha optat per la cosa mediocre). Sóc professora de secundària i sé el que em dic.

  6. La situació és la que és. Han portat la situació de l’ensenyament i la cultura de la joventut a un carreró tancat. Sortir-nos-en serà difícil, però encara no es pot pensar a rendir-se… Això és “hu” que voldrien les patums analfabetes.
    Tenim cordas “per ratu”.
    (que ningú no em corregeixi: aquest és el país de Panxo Villa, en les coses de l’idioma!)

  7. El senyor Bargalló? L’ex-Conseller en cap que afirmava (ha canviat de parer?) que “a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic”? Aquest ens ha d’alliçonar? D’altra banda, què vol dir “les darreres notícies sobre la Universitat Pompeu Fabra”? N’hi ha uns quants que sembla que descobreixen ma sopa d’all? No només a la Pompeu, sinó a tot arreu des de fa… Des de sempre potser? Segurament no. Com en general, la situació de l’ensenyament del català ERA MOLT MILLOR DURANT EL FRANQUISME QUE NO AVUI. Però és clar, qui els diu a la mà de “professionals” (d’enriquir-se) que són tots uns farsants? HE CONEGUT MÉS D’UNA QUINZENA DE CENTRES EDUCATIUS DE PROP I PUC AFIRMAR CATEGÒRICAMENT QUE EN CAP HI HAVIA UN PROFESSOR COMPETENT EN LLENGUA CATALANA. Ah! I sovint els més transigents al castellà i a la castellanitat de continguts són els professors. Vet-ho aquí. M’agradaria haver sentit la susdita Doctora Rius. No sé per què però em penso que les referències deuen ser exagerades o semblants a l’autocomplaença d’aquells professors que “tan bé ho fan!”.

    A qui no donaran mai veu és als uns que passàvem per allà. Ma! Si en tenen de notícies per anar dosificant als diaris… Vilaweb en va publicar una l’altre dia. Si que tarden a adonar-se de les coses. I encara què pretenen, que això nomès passa a la Pompeu?

    Se sap que a tot l’ensenyament infantil de la Comunidad Autonoma de Cataluña s’està, per posar un exemple, ensenyant una cançó inventada per a ambientar la talla de les cames de la Quaresma en base a una cançó tan nostrada com una cosa anomenada “La cucaratxa, bis. Ja no puede caminar…”. Sí, sí. A tot el Principat pràcticament! Poseu poseu la referència al Google i no us perdeu la segona part del la cançó: “és que l’hem treure una, una, una”. Un aplaudiment. És un petit exemple. Aquesta desferra la imposen als nostres fills de 3, 4 i 5 anyets i només de pensar-hi em vénen llàgrimes als ulls. Això és insultant! I fos “només” això!

    Realment es parla d’unes coses! I si s’ensenya mès literatura què! A aquesta gent que ara imposa massivament la cançó de la cucaratxa, que ara imposa la rotulació en castellà a la carretera de moment als volts de Barcelona, etc. bé havien rebut més bona educació! I què! Falta poder polític. La resta són entreteniments per a babaus. La societat només es canvia d’una manera.

    • Carai, Codina! On teniu instal·lada la barricada?
      Mentre vós dispareu, uns quants irredempts intentem fer feina. Sí, cert, hi ha molts professors que no saben català. Però n’hi ha molts que sí i els arraconen, els fan callar, els prejubilen i se’n foten. Són aquests quatre i el cabo, que segueixen al peu del canó.
      Mentrestant, a la barricada, no us escarasseu a plorar, que de les llàgrimes no en surten més que Siutadasnos…
      Salut i empenta, Codina!

      • Però és que jo em referia que els incompetents són els professors DE CATALÀ. Certament m’ho he deixat pel camí. Però era això, era això. No sé què en surt de les llàgrimes. Però a mi ja no em queda res més. Ens tenen el peu al coll i tot és molt pitjor del que sempre es pretén. Però molt. Tant que de fet es pot afirmar que s’ha acabat tot. Això del català molesta, i sobretot i primer als qui el parlen de llengua materna. I sobretot als professors de català. I a sobre haver d’aguantar que et facin simposis de fireta. És insultant com trist no poder arribar a més d’un comentari d’una notícia. És en el que han convertit el país.

        PD. Si els professors de català són això que dic (quan no directament fan les classes en castellà), ara imagini’s no ho se… els directors dels centres, per exemple.

        • Tot això que dieu és absolutament cert. Ho sé per experiència. La Generalitat del Principat o bé s’hi posa molt i molt seriosament o qui farà que la llengua s’extingeixi seran els catalans mateixos, els més mortífers…

  8. L’estat de la llengua catalana el coneixem tots. Jo vaig assistir al Simposi i considero que va faltar parlar més de l’ensenyament de la llengua i la lieratura catalanes a les aules. Discutir més sobre aquest aspecte i de nous enfocaments a l’hora d’ensenyar. Em va faltar més crítica constructiva, mirar de buscar solucions a la situació. Falten escoles de llengua i literatura catalanes per a tots (adults i petits), amb nous models d’ensenyament, basats en el procés d’aprenentatge, en la crítica i la reflexio.

  9. El que l’article no explica és que no tots els filòlegs en llengua catalana (i traductors) volen ser professors de secundària.
    Si et cal un professor de català i NO tens filòlegs disponibles (enguany estan nomenant estudiants del màster de professorat de català com a interí…sense tenir el títol acabat!). Com a administració és evident el què fas: fer passar bou per bèstia grossa.
    A la concertada no és diferent i ensenyament accepta que els de “lletres” amb el nivell D també facin classe davant de la manca de professors filòlegs o traductors. Estan més qualificats aquests? Per descomptat, però no en són suficient.