Thomas Hauert: “Quan veus un cos interpretant una nota, la sents per primer cop”

5.03.2018

Thomas Hauert va néixer fa cinquanta anys a Schnottwill, un petit poble suís de poc més de mil habitants. Allà va créixer allunyat de la dansa, en el si d’una família de grangers. Tot va canviar el dia que el van portar a veure un espectacle i va començar a ballar sol a casa seva, amb la porta tancada: avui en dia, Hauert no només és ballarí i coreògraf, sinó que és un referent dins la seva disciplina. Ara, el Mercat de les Flors l’homenatja programant tres coreografies seves, dues pel·lícules i un taller per a professionals.

Thomas Hauert és del 3 al 10 de març al Mercat de les Flors | © BAK/Gregory Batardon

De petit, el ballarí Thomas Hauert estava a acostumat a sentir música popular i, de fet, el seu pare tocava a la banda del poble. Tot i això, ell mateix assegura que si li va començar a cridar l’atenció l’art va ser gràcies a dos veïns bohemis –un músic i un escultor- que s’havien mudat de la ciutat al camp, tal com estava de moda fer als anys setanta. Amb ells va començar a sentir una curiositat indefinida que es consolidaria en una passió després que els seus pares el portessin a veure el show Holidays on ice. “Em va encantar i vaig començar a ballar sol”, explica.

El coreògraf recorda al Mercat de les Flors, que li ret homenatge del 3 al 10 de març, els seus primers passos en el món de la dansa: “Jo no volia que em veiés ningú, així que tancava la porta i ballava, improvisava”. Més endavant, Hauert va estudiar dansa a la Rotterdam Dance Academy. Allà va viure un fet que li va xocar i que l’ha acompanyat per sempre en forma de filosofia personal: quan anava a l’escola, les formes rígides de la dansa que li ensenyaven el convertien en una persona que no sabia ballar, que no servia per fer el que li agradava, mentre que a ell l’experiència li indicava que sí que era bo, i que de fet si no, no l’haguessin seleccionat pels mateixos estudis.

“L’aprenentatge formal va xocar amb la intuïció del meu moviment”, afirma. I de fet, aquest s’ha convertit en un dels conceptes que defineixen la seva dansa: la intuïció, la inclusió de l’inconscient en el moviment dels cossos. Per això les seves peces, tot i estar treballades fins  a l’últim detall, deixen també espai a la improvisació i al lliure desplegament del cos. Aquesta és una de les herències que Hauert ja ha deixat al món de la dansa, tot i tenir encara camí per fer. “El seu llenguatge ha influenciat moltíssim totes les noves generacions de ballarins europeus”, explica Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors.

Una altra herència marca de la casa és la col·laboració. “No sóc un coreògraf que imagina una peça i que treballa per realitzar-la”, desgrana Hauert, “Sinó que parteixo d’uns punts concrets i a partir d’aquí m’agrada que tots els ballarins col·laborin per crear una cosa que jo sol no hauria pogut imaginar”. Segons l’artista, si ell té una idea i la intenta imposar, encara no s’ha fet real que ja la troba avorrida. Busca resultats que emergeixin de la creativitat posada en comú i l’excita crear un espectacle nou a partir de la perspectiva de diverses persones.

Hauert i la seva companyia, Zoo, han vingut diversos cops a Catalunya i sempre han estat rebuts amb entusiasme. “En els seus workshops és normal que hi hagi llista d’espera”, apunta Margarit. Del 5 al 10 de març, el Mercat de les Flors organitza un curs per a professionals locals a càrrec del ballarí. El dissabte 10, abans de la representació de la peça Inaudible, els participants del curs ompliran el Mercat de sorpreses relacionades amb tot allò que hauran après amb aquest referent.

Aquesta institució cultural barcelonina ha acollit els dies 3 i 4 de març la peça per a públic infantil Danse étoffée sur musique deguisée (2012) i també acollirà el solo (sweet) (bitter) (2015) el dimecres 6 de març –-com a part d’un programa doble on el ballarí Gabriel Schenker també oferirà el seu solo Pulse Constellation–. Thomas Hauert ha treballat molt poc per si sol, i quan ho fa acostuma a ser per trobar les bases de les seves pròximes propostes grupals. Aquest és el cas de (sweet)(piece), peça que es pregunta sobre la noció d’interpretació i que va servir per crear Inaudible.

Però què és Inaudible? Començarem dient que és una peça que es representarà els dies 8, 9 i 10 de març al mateix Mercat de les Flors, però la seva explicació és complexa. El coreògraf recorre a peces musicals ja existents i les relaciona de manera molt estreta amb uns moviments que són alhora pensats i improvisats. Bàsicament el que fa és agafar les obres Concerto in F de George Gerschwin i Ludus de Morte Regis de Mauro Lanza, i estudiar totes les seves capes de so i significat per tal de poder interpretar la música de forma extremadament literal i convertir-la en moviment.

“Intentem traduir la música de l’orquestra i també les notes del piano per tal de traslladar-les en un cos, com si fos un solo”, diu, com si fos fàcil. Ell mateix sap que no ho és. La complexitat és màxima, sobretot en unes composicions que són riques i ràpides. Thomas Hauert assegura que hi ha moltes notes que han de ser traduïdes directament pel nostre cos, i per això la seva obra es diu Inaudible: perquè no les sentim fins que no les veiem acompanyades de moviment. “És quan veus la nota al cos, que sents una cosa de la qual no n’havies sigut conscient mai abans”, explica, passional, “mirar els altres interpretant la música és com sentir-hi per primer cop”.

Amb peces com Inaudible, Hauert agafa un concepte del món del cinema i l’aplica a l’inrevés. Es tracta del mickeymousing, efecte que a la gran pantalla consisteix en fer que la música s’adapti a cadascun dels moviments dels personatges. En canvi, la companyia Zoo porta a l’extrem el fet que el cos s’adapti: deixa que siguin els moviments els que segueixin directament la música. “En música contemporània se suposa que això no ho pots fer, per la qual cosa és un plaer fer-ho”, comenta el ballarí.

L’objectiu de fer que el cos persegueixi la música és portar als intèrprets fins als límits dels seus hàbits. Segons Thomas Hauert, el nostre cos està acostumat a seguir unes pautes de moviment que ens permeten que visquem amb normalitat el dia a dia, així com aprenem a caminar i, com que sempre és igual, ens hi acostumem i ho fem sense esforç. “Creativament, aquestes pautes poden convertir-se en obstacles”, creu l’expert, que està segur que si un ballarí no es força a fer alguna cosa més, repetirà els mateixos moviments constantment: “Hem de ser conscients d’aquestes guies que estan instal·lades al nostre cos, fins i tot pautes que ens han inculcat les companyies de dansa on hem ballat”.

Així doncs, obres com Inaudible estan pensades i estructurades de manera que la composició obligui l’artista a moure’s diferent, però alhora deixen espai suficient com perquè aquest pugui improvisar. Per a Hauert, és important deixar un lloc a la improvisació per tal d’abandonar la ment conscient i deixar pas a l’inconscient. Per això intenta deixar una part de la coreografia oberta, per tal d’assegurar que el cos dels seus ballarins podrà inventar moviments tot perseguint la música i sempre abans que la ment conscient enviï un senyal al cervell de l’intèrpret.

La dicotomia entre l’estructura i la improvisació, però també entre l’art elevat i l’art popular, és present en les coreografies de Thomas Hauert i de la companyia Zoo i les converteix en peces d’art tant riques i complexes com difícils d’executar. “Ens posem a mercè de la força de la música, per això Inaudible és la peça més esgotadora que he ballat mai”, explica l’artista, que assegura que els sis ballarins que surten a l’escenari senten por abans de començar l’obra: no pel públic, sinó perquè la creació és tan exigent físicament que temen dur-la a terme completa: “És l’encarnació de la relació de poder entre un individu i la força que el món exerceix en ell, i davant del qual ell ha de respondre”, resumeix.

I si treballar amb Hauert requereix tanta exigència, ¿Com és que la majoria de la seva companyia fa vint anys que camina al seu costat, passant fins i tot per uns últims anys marcats per una crisi personal del coreògraf, on ha passat per moments durs i ha donat moltes voltes al seu propi jo i al funcionament del món? Precisament per allò que va aprendre quan era petit i xocava contra un mur de formalitat en les escoles de dansa: “Implico als ballarins en el procés de creació i tots ens involucrem en la feina, fem una recerca compartida”, conclou aquest referent de la dansa contemporània; “Aprecio els ballarins no només com a artistes, sinó com a éssers humans”.