Primavera Sound: Dia 2

Buf, acabo de sortir de la dutxa i ja torno a fer pudor. Els peus em fan mal. Odio anar de festival, però marxo a la segona jornada del Primavera Sound.

Són les tres de la tarda i el tren no arriba. Dos quarts de quatre i per megafonia diuen que el tren ve amb un retard –“retarded” que diria el codirector del Primavera Sound Gabi Ruiz– de vint minuts. Són les quatre i el tren continua sense aparèixer. És un quart de cinc i, per fi, una hora i un quart després, el tren arriba. Jo no seré a temps de veure els Beach Beach.

Efectivament, quan em situo davant de l’escenari Pitchfork, els mallorquins estan atacant les darreres notes del seu repertori. Miro a l’esquerra, i, assegut a terra, veig a l’escriptor anglès Ben Brooks. Tot envoltat de noies a les quals no sembla no fer gaire cas, s’està cargolant una cigarreta. És jove, molt jove, tant que encara té acne. Vesteix una samarreta de Marilyn Manson, que, tractant-se del Primavera Sound, seria alguna cosa així com anar al camp del Madrid amb una elàstica del Barça. Mola. M’estic llegint la seva primera novel·la, “Fes-te gran”. De fet, la duc a la motxilla. Dubto si anar a saludar-lo. Passo, millor me’n vaig a fer una cervesa.

A les sis toca Biggot, però acabo de descobrir que a un quart de set els Beach Beach fan un concert acústic a l’escenari Ray-Ban Unplugged. Merda, m’he tornat a deixar les Ray-Ban! El concert no és acústic, sinó endollat. Prims, esquifits, serrelluts, supuren adrenalina jovenívola amb cada acord. Toquen “Plants” i perdono al maquinista de RENFE. No me n’havia adonat, però a la dreta tinc en Ramon Rodríguez, The New Ramon. Barbut, elegant, vesteix americana i camisa. Jo vaig amb bermudes. Ens abracem. Un paio genial. Parlem del seu disc amb Francisco Nixon, i acabem acordant que el millor adjectiu per definir-lo és bonic. M’explica que els meus antics companys de la revista RockZone han muntat una paradeta, i, amagades en una nevera, tenen llaunes de cervesa. Adéu.

Trec el cap pel concert dels sevillans Orthodox. Practiquen doom-metal i van vestits com natzarens. Brutals. Corrents marxo a trobar-me amb els Chavez de Matt Sweeney, per tornar a sortir pitant per veure en Rufus Wainwright. Histriònic, pompós, vanitós, barroc… Adoro aquest paio! Mentre presenta el tema “Jericho” del seu nou àlbum Out Of The Game, per davant meu passa una noia amb uns ulls d’un blau tan elèctric que només de mirar-los et passa la corrent. Crec que és la Samanta Villar.

No tinc dret a entrar a la zona VIP, però li dic a la noia que està controlant l’accés que el meu germà és a dins, que li he de dir una cosa molt urgent, i que tan aviat ho faci, marxaré. No tinc germans, però la noia s’ho empassa. El reservat, situat a una mena de plataforma elevada, està ple d’adolescents. Amagats en un racó em topo amb en José Corbacho i el Jordi Évole. Vaig tocat, i com no vull dir cap tonteria, simplement l’abraço, al Follonero. Desapareix. Quan torna em dóna una cervesa. Segueixo sense dir res, simplement ric com un idiota. Em comenta que a una de les barres també donen hamburgueses, gratis, evidentment, que estan boníssimes. Tinc gana, però la cua és massa llarga. Marxo.

Em torno a creuar amb la noia dels ulls blaus elèctrics. Definitivament és la Samanta Villar. Quedo hipnotitzat. Crec que per ella seria capaç de sortir per televisió robant ferralla. Tot i veure doble compto que al concert de Christina Rosenvinge som unes quatre-centes persones, o sigui que devem ser dues-centes. Avui no menja frankfurts, però vesteix uns pantalons horribles. A l’escenari l’acompanya en Refree. Estan a punt de començar The Cure. Ara són cent noranta-nou persones les que miren l’actuació de la Barbie barbitúrica. Tres hores després, el temps que ha durat el pas de Romert Smith pel Primavera Sound, em sento “just like heaven” (em podeu deixar comentaris insultants per aquesta comparació tan horrible que acabo de fer). No sé si l’admiro més per ser capaç d’oferir un bolo de trenta-sis cançons, o perquè a la seva edat encara s’atreveix a dur aquest pentinat tan… tan… tan… El pop eteri de M83, el meravellós projecte amb nom d’autopista del músic francès Anthony Gonzalez, d’alguna manera em transporta, perquè, encara que sóc conscient que ballo amb The Rapture, quan desperto ja sóc a casa.