Philip Glass omple el Palau

Enguany Philip Glass és el compositor convidat al Palau de la Música Catalana -al costat de Josep Maria Guix– i per aquest motiu s’han programat fins a onze concerts amb obres seves, el més esperat dels quals era sens dubte el del passat dimarts dia 21, que va comptar amb la presència a l’escenari del propi compositor. El públic no va voler deixar passar l’oportunitat de veure en directe aquesta icona de la música i va esgotar les entrades d’un concert que fou memorable.

Als 82 anys, Philip Glass segueix actiu composant noves obres i interpretant la seva música per tot el món. Però encara que pot “fer un concert tot sol”, com va explicar a la roda de premsa que va oferir al Palau, troba “molt més divertit escoltar altra gent tocar” i per això va venir a Barcelona acompanyat de Maki Namekawa i Anton Batagov, dos excel·lents pianistes i habituals col·laboradors seus. El concert va comptar també amb la participació de l’Orfeó Català, la més recent d’un seguit de col·laboracions de luxe que culminaran aquest agost amb una actuació als Proms londinencs, sota la batuta de Simon Rattle.

El programa, integrat per set peces que abasten un període compositiu de 38 anys, oferia una bona mostra d’un estil únic que ha anat evolucionant al cap dels anys sense deixar de ser immediatament reconeixible. Dirigit per Simon Halsey i acompanyat al piano per Albert Guinovart, l’Orfeó Català va iniciar el concert amb Vessels -un fragment de la banda sonora de Koyaanisqatsi (1983)-, interpretat amb una precisió i regularitat admirables. A continuació va aparèixer Philip Glass amb el seu posat humil i despenjat i el públic, que esperava amb ganes aquest moment, el va rebre amb una enorme ovació. No cal dir que les dues peces que va interpretar van ser els moments més emocionants del concert, però també els que van fer menys justícia a la seva música. La seva versió de Mad Rush (1979) exagerava un rubato que ja trobem al seu enregistrament de 1989, però l’excessiva preparació d’alguns fragments -les entrades de la secció en moviment contrari, començant els arpegis a poc a poc i augmentant la velocitat fins arribar al tempo real- podria ser més un recurs per mantenir la peça sota control que no pas una decisió interpretativa. La pianista japonesa Maki Namekawa va prendre el relleu amb uns extractes de la banda sonora de Mishima (1984), en una versió per a piano sol que Michael Riesman va arranjar expressament per a ella i que va estrenar i enregistrar el passat setembre. És difícil imaginar una intèrpret millor per a la música de Glass que Namekawa. La nitidesa de la seva articulació permet percebre tots els jocs rítmics que crea la superposició de les diferents veus i el rigor de la seva polsació no li resta gens d’expressivitat. A les seves memòries Glass escriu que Music in similar motion “produïa la sensació d’una força de la naturalesa”, i això mateix podríem dir de la forma de tocar de Namekawa. Després de descobrir el Glass més melòdic i dramàtic amb Mishima, Anton Batagov ens va retornar al món hipnòtic i estàtic del principi del concert amb Distant Figure (2017). I és que aquesta passacaglia comença igual que Mad Rush, però aviat se’n desvia per presentar-nos un tema senzill basat en escales, amb una escriptura plenament pianística que li proporciona un gran lirisme. Batagov va continuar amb l’espectacular Etude #7 (1996), de totes la peça de caràcter més pianístic, amb una densitat de so i uns recursos tècnics que recordaven als referents romàntics malgrat l’estructura basada en repeticions característica del compositor. A continuació Namekawa i Batagov es van asseure junts al piano per oferir-nos Stokes, un intens duo creat per a la pel·lícula Stoker (2013). El concert va finalitzar amb Philip Glass de nou al piano per tocar Closing, el darrer moviment de Glassworks (1981) i un dels més icònics i populars del compositor.

En acabar, els espectadors, que ja van oferir mostres del seu entusiasme durant el concert, van ovacionar encara amb més intensitat el compositor i els dos pianistes que l’acompanyaven, i haurien continuat una llarga estona si no s’haguessin retirat després de sortir a saludar dues vegades. L’experiència de veure Glass en directe qui sap quan la podrem tornar a gaudir, però la seva música encara protagonitzarà diversos concerts al Palau, com ara el del proper dilluns 27 amb la revolucionaria òpera Einstein on the Beach. Una altra cita que val la pena no perdre’s.