Pere Calders

27.11.2012

Avui l’escriptor Toni Sala imparteix una conferència sobre Pere Calders a la Biblioteca Pública de Tarragona (C/ Fortuny, 30 a les 19h). La xerrada de Calders forma part d’un cicle de conferències organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, i coincideix amb l’exposició ‘Escriure en temps difícils’, que recull les trajectòries vitals de Josep Ferrater Mora, Joan Sales, Tísner i el mateix Calders, i que es podrà veure a la biblioteca de Tarragona fins al 30 de novembre. Toni Sala ens presenta tot seguit una breu presentació de la seva conferència.

 

L'escriptor Pere Calders.

 

Mentre a l’Europa del sud celebrem amb molt de luxe el centenari del Titanic, els catalans tenim la sort de poder celebrar al mateix temps el centenari de Pere Calders.

És molt bo que Calders sigui un dels autors nostres més llegits i valdria la pena que amb el centenari encara ho fos més. És dels escriptors més instructius que tenim i espero sincerament que se’n promogui una lectura més atenta que l’habitual, desgraciadament plena de tòpics. Ens costa molt llegir bé, la realitat i els llibres. Calders és dels pocs autors que ens hi poden ajudar. És essencialment un escriptor civilitzat, i només en termes de civilitat val la pena que una cultura o un país avancin. La idea és aquesta.

Hi ha escriptors que s’esgargamellen tota la vida per fer-se un lloc a la posteritat. Després de morts encara els sents cridar des de la tomba. S’assenyalen a si mateixos i fan uns gestos patètics que Calders desmunta minuciosament, peça per peça: fan els gegants. No és lamentable, haver de cridar, des d’un element tan procliu al silenci com la literatura? Doncs ni cal parar l’orella per sentir-los.

Calders és completament diferent. És un corrosiu gairebé imperceptible de tan educat, però pertinaç, i no poc emprenyador i destructiu pels seus opositors. És bàsicament higiènic. Calders és un antirevolucionari revoltat que va minant el transcendentalisme escarxofat i endèmic d’aquests terrenys on habitem. De l’obvietat al tremendisme, els catalans no tenim terme mitjà: de la depressió a l’eufòria, d’ajupir el cap al peatge a veure la independència a la propera cantonada. Som tan babaus, la veritat, que les bastonades que rebem s’expliquen. Pensem quins contes no hauria escrit Calders sobre la Catalunya màgica actual: del claustre romànic descobert al jardí d’un xalet de Palamós, de l’entranyable Millet i la nostra justícia amb els ulls embenats, de la Catalunya dels millors que ara es desviu per l’Eurovegas, de la de l’ofici de riure.

“Això no és pas terrible, home. Això és desconcertant i prou,” va deixar escrit. Quanta pietat de fons, no? Va tenir el do del distanciament, imprescindible per poder veure –i esclafar d’una plantofada– la mosca que tots els catalans portem genèticament enganxada al nas.