Per què els joves follen cada cop menys

És evident que, amb el declivi dels tabús que envolten el sexe, la gent, especialment els joves, cada cop estan follant més. O potser no hauria de ser tan evident, perquè resulta que està passant just el contrari. Des de fa anys, els sociòlegs que estudien els canvis generacionals han detectat que les noves fornades cada vegada tenen menys interès a copular que els seus predecessors. En el que pretén ser una reflexió d’old-fashioned apocalipticisme tecnològic, aquest article intenta pensar a partir d’un fet contrastat recentment: les generacions de nadius digitals, especialment les que han viscut la pubertat amb un iPhone a les mans, cada cop tenen menys relacions sexuals, les tenen més tard i amb menys parelles.

Aquesta conversa col·lectiva fa un temps que està en voga als Estats Units, on la recerca empírica sobre la qüestió és més extensa i acurada, i on tota la investigació s’ha traduït més i millor en llibres i articles de divulgació per al públic en general. Si combinem això al fet que l’explosió dels smartphones i la pantallització de la vida van començar lleugerament abans i augmenten a més velocitat a Amèrica del Nord que a casa nostra, cal llegir aquesta peça com un advertiment: la recerca a Europa és més minsa, tot i que les primeres reaccions d’acadèmics europeus han estat corroborar que al vell continent està passant el mateix. En definitiva, tots sabem que el que succeeix als Estats Units acaba arribant aquí, encara més quan parlem de tendències relacionades amb la tecnologia.

Perquè de la miríada d’hipòtesis que volen explicar la davallada sostinguda del sexe en les dues darreres dècades, que no són poques, la que millor encaixa és la que parla de la tecnologia o, de fet, d’una psicologia i una cultura que la tecnologia fa possibles. Pensem en el Japó on, el 2005, un 30% de la gent entre 18 a 34 anys eren verges mentre que, pel 2015, el percentatge havia augmentat fins al 43%. Sí, heu llegit bé. Deixant les diferències culturals de banda, el consens entre els que intenten estudiar la manca de relacions sexuals entre els joves nipons és que el desig no s’ha esvaït, sinó que cada cop troba alternatives menys exigents per ser satisfet: el Japó combina un fetitxisme tecnològic sense parangó amb una de les indústries pornogràfiques més impressionants del món, per no parlar de l’amplíssima varietat de serveis a través dels quals gestionar la necessitat universal d’erotisme per vies que no demanen haver de mirar als ulls a una altra persona.

El declivi del sexe té a veure amb el fet que la sempiterna por a l’alteritat està trobant per primer cop unes condicions que ens permeten anar fent sense haver d’afrontar-la. Contra el que diuen els discursos que pretenen reduir la conflictivitat del sexe a un malentès ideològic, l’encontre sexual entre dos subjectes sempre conté un potencial traumàtic. El sexe pot ser un joc, pot ser sagrat, o pot ser un exercici de masturbació utilitzant el cos de l’altre, però sempre que hi hagi un “altre” involucrat, existeix el risc de ser jutjat per uns ulls insondables. La violència que travessa moltes relacions amoroses i sexuals avui s’entén a partir de la cultura patriarcal que fa que aquest risc latent es concreti de maneres especialment obscenes en general i amb les dones en particular. Però hi ha dos errors que cal evitar: l’un és pensar que una cultura millor no és possible, perquè ho és; l’altre és creure que existeix un final de la història on el sexe es deslligui definitivament de tot conflicte. Perquè dues persones s’estimin, cal que puguin arribar a fer-se mal.

Si alguna cosa estem entenent sobre la cursa tecnològica a la qual ens hem llançat sense pensar, és que a mesura que convertim el món en una interfície virtual, tendim a tancar-nos en bombolles que expulsen el que ens incomoda. En altres paraules, els humans estem demostrant ser un tipus de criatures que, a la que poden filtrar la seva realitat a través d’algoritmes, de seguida es deixen malcriar a còpia de timelines farcits de notícies afins, explicacions de la realitat consoladorament simples i anuncis còmodament targetejats. En l’àmbit sexual passa exactament el mateix: segons hem pogut racionalitzar la recerca de parella a través d’apps i pàgines de cites altament personalitzables, cada cop hem anat triant gent més similar a nosaltres. Moltes investigacions confirmen que la funció d’ascensor social del matrimoni, és a dir, el fet que dues persones de rerefons econòmic diferent s’unissin per amor amb la consegüent redistribució de la riquesa, ha caigut en picat en les darreres dècades. Els rics amb estudis cada cop es casen més amb altres rics amb estudis. En un món on el 17 per cent dels joves nord-americans de 18 a 29 anys creuen que un home que convida a una dona a prendre una copa “sempre” o “en general” constitueix un assetjament sexual, la possibilitat de lligar amb algú genuïnament diferent de tu cada cop és més minsa. Els que tenim contacte amb universitaris sabem que aquesta manera de veure i parlar de les coses no para de créixer també a casa nostra.

Crec que la dialèctica que millor explica l’auge de la por al sexe és la que s’estableix entre fragilitat i antifragilitat, tal com expliquen els psicòlegs Jonathan Haidt i Greg Lukianoff al seu recente llibre The coddling of the American Mind, que tradueixo, més o menys, com “El malcriament de la ment americana”. La seva conclusió és que la combinació letal de diversos factors ha convertit la nova generació en esclava de tres grans mentides: la fragilitat psicològica, “el que no et mata, et debilita”, el raonament emocional, “confia sempre en els teus sentiments” i la polarització ,”el món és un camp de batalla entre bons i dolents”. Segons Haidt i Lukianoff, el triomf d’aquest marc mental es deu a una barreja entre l’ascens de les xarxes socials, una crisi profunda del sistema polític i l’establiment d’un model educatiu sobreprotector durant la infància. Des d’aquesta anàlisi, les diverses tendències associades als joves (i aquí parlem del descens del sexe, però un altre dia podríem parlar de la correlació entre l’increment del suïcidi de les noies adolescents, que s’ha triplicat en menys d’una dècada, i el fet d’haver estat educades digitalment), convergeixen en el que podríem anomenar una generació fràgil.

Ningú més lúcid que el polèmic Nicholas Nassim Taleb, assagista i expert en finances, per explicar el problema de la sobreprotecció. Taleb, un dels pensadors contemporanis que més ha treballat amb la idea de risc, va detectar una mancança en la llengua que el va obligar a encunyar el concepte “antifràgil”. Segons Taleb, al món hi ha coses que es trenquen amb facilitat (fràgils), altres que aguanten molta pressió (resilients), però hi ha una tercera família que ignorem massa sovint, la dels “antifràgils”, formada per les entitats que “requereixen estressos i reptes per aprendre, adaptar-se i créixer”. Dit d’una altra manera, els sistemes antifràgils es tornen rígids, febles i ineficients quan res no els desafia o els empeny a respondre amb vigor, com ara els músculs que s’atrofien amb el desús i s’enforteixen amb la pressió.

La gran intuïció de l’economista és que els sistemes complexos, en els quals és virtualment inevitable que algun problema inesperat acabi apareixent, són antifràgils per naturalesa. Com que no hi ha res més complex que els éssers humans, Taleb defensa que les persones som, abans que res, antifràgils, i que necessitem exposar-nos habitualment a reptes, problemes, idees i situacions que ens fan mal per tal de créixer i estar preparats per a les contingències de la vida. En una de les seves imatges ensucrades de gurú postmodern, però no per això equivocat, Taleb ens recorda que el vent apaga una espelma però activa un foc i ens diu que no hem d’educar als nens per ser espelmes: “Heu de voler ser el foc i desitjar el vent”. Dit d’una altra manera, el que no et mata pot fer-te més fort o debilitar-te de per vida, les dues coses són possibles, però el que és segur és que arribar a la millor versió d’un mateix requereix córrer riscos.

Jean-Paul Sartre deia que l’infern són els altres. El filòsof francès ha escrit millor que ningú sobre la por de ser reduïts a un objecte en uns ulls aliens, i com el llit és el lloc on aquesta alteritat radical es manifesta més intensament. A mesura que la digitalització de la vida ha ofert als joves més maneres de mediatitzar i controlar quan, com i qui els acompanya sota els llençols, veiem que la tendència ha estat fugir del risc, veure’ns a nosaltres mateixos com éssers fràgils en comptes d’antifràgils. Això té conseqüències positives, com ara el descens dels embarassos adolescents, que es troba en mínims històrics. Però ens és molt més difícil identificar les conseqüències negatives. Potser no n’hi ha cap. Però costa molt no posar-nos la careta de romàntics i pensar que, d’una manera o altra, tot el que dona sentit a la vida té a veure amb el miracle que es produeix quan sortim de nosaltres mateixos, ens exposem que l’altre ens faci miques i, contra tot pronòstic, decideix no fer-ho.