Convertir-nos en el negatiu del nostre temps

4.09.2018

“Per submergir a l’espectador en un estat que permetés la lliure associació d’idees, era necessari produir-li un xoc traumàtic a l’inici del film”, explicava Luís Buñuel en referència a la seqüència que obre Un perro andaluz, en què un pla detall ens mostra com el mateix director secciona l’ull d’una dona fent servir una navalla d’afaitar. L’obra mestra del surrealisme cinematogràfic, creada conjuntament amb Salvador Dalí. La idea de sacsejar una manera de mirar per fer-ne possible una altra formava part d’un projecte en què art i política es donaven la mà per despertar a les masses del seu somni petitburgès. En altres paraules, la mirada, si no la fas, te la fan.

Un perro andaluz, de Luís Buñuel

Flashforward al 2018. Pantalla del mòbil en un trajecte d’autobús. La navalla comença a tallar l’ull però l’interromp un anunci de YouTube. “Cliqui per anar al contingut d’aquí a 5 segons”. Ep, notificació de Whatssap. Ostres que han escapçat l’ull de debò! Pausa i torna enrere. És un fake? Polze amunt o polze avall? Aquest vídeo només té vint mil reproduccions…. potser no val la pena compartir-lo. Ràpid, que el reproductor automàtic ja té un altre vídeo a la cua. Submergir-se en la lliure associació de què?

D’aquest canvi parla L’ull i la navalla (Arcàdia) el primer llibre d’Ingrid Guardiola, una de les crítiques culturals més importants del nostre país que ja porta uns anys assajant les seves reflexions al Soy Cámara, el laboratori d’experimentació audiovisual del CCCB. Som, per tant, davant d’un debut que no és un debut, sinó la cristal·lització d’una investigació cuinada a foc lent. Investigació sobre què? ”El paper de les imatges, l’esfera pública i les comunitats en el segle XXI, i sobre com la concepció del món com a interfície virtual ha canviat el rol que tenen tots aquests elements”.

Guardiola ens vol fer veure, a la mcluhanianan manera, que el mitjà és el missatge i que avui això suposa un problema més urgent que mai perquè ja no queda res de l’experiència del món que no passi a través d’un mitjà. Amb l’adveniment dels smartphones, les nostres pràctiques quotidianes tenen lloc a través d’una multitud d’interfícies digitals dissenyades per un grapat d’empreses que no tenen com a principal interès que la ciutadania desenvolupi una consciència crítica i s’articuli políticament. Ves que no vulguin precisament tot el contrari.

L’anàlisi de Guardiola posa les imatges al centre perquè en una realitat viscuda a través de les pantalles, les imatges neixen, circulen i es transformen en una quantitat i velocitat sense precedents. Seguint les petjades de Benjamin, Debord i Baudrillard, Guardiola escriu un nou capítol en la llarga història de la devaluació de la imatge a occident per culpa de l’aliança entre tecnologia i capitalisme. Igual que els seus predecessors, el relat de l’autora no és neutre, sinó apocalíptic, i l’objectiu no és merament estètic, sinó polític: “El problema no són les imatges sinó la mirada que s’hi projecta o que se’n deriva. Com fer de l’ecosistema mediàtic un lloc de producció, digestió i transformació del sentit i del sentir?”.

La resposta de Guardiola és la de Kafka o la de l’escrivent Bartleby, “preferiria no fer-ho”. Contra la cultura de l’entusiasme i el like que ens ven Sillicon Valley, la pensadora està convençuda que el primer pas és aprendre a dir que no. Amb ironia volguda, la crida de l’autora ve d’una metàfora de les pel·lícules fotogràfiques que han desaparegut després de la irrupció del digital: el repte polític, diu Guardiola, és “aprendre a convertir-nos en el negatiu del nostre temps”. Frenar la producció i el consum d’imatges, però també de béns, d’emocions i de tot allò que manté els engranatges de l’economia rodant a tot drap.

Guardiola ha estat practicant l’art de l’apropiacionisme en els seus assajos audiovisuals al Soy Cámara: la seva manera de construir sentit des d’un “no productiu”, aprofitant l’immens arxiu d’imatges que deixa la cultura contemporània per criticar-la des de dins, amb el desig explícit de no afegir més imatges a l’orgia, sinó de desmuntar els codis de les que ja hi ha en circulació. Amb L’ull i la navalla, Guardiola fa servir per escrit el mateix estil rizomàtic d’aquests vídeos, on les citacions i l’associació d’idees creen un text que es vol col·laboratiu encara que el signi una sola autora. Mentre que Buñuel podia utilitzar l’impacte d’una imatge per fer-nos pensar d’una altra manera, avui, anestesiats per la saturació, només funciona el llenguatge fred i desapassionat. La transformació que propugna Guardiola no neix d’una destrucció creativa, d’una revolta que acaba fent esclatar l’edifici del Parlament com al final de la pel·lícula V de vendetta. Es tracta de veure que, de fet, el Parlament ja ha esclatat i que el que ara toca és “aprendre a polititzar les ruïnes”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’afegeixo a la cultura del “like” per dir que “fa molt bona pinta aquest llibre”. A veure quan el puc aconseguir.