Paraules que cremen

30.05.2015

La conjunció de diverses voluntats (un músic filòleg amb tirada cap a Rosselló-Pòrcel), una ballarina amb ganes de treballar sobre material poètic, un actor i recitador cercant un projecte de petit format, un autor i director de teatre de text que volia dirigir un espectacle de dansa) i la casualitat d’un centenari varen fer que ens trobàssim Jaume Manresa, Aina Pascual, Miquel Torrens i Mar Pla treballant un muntatge sobre Rosselló-Pòrcel. Per no pecar d’originals, el títol d’aquest projecte va ser Imitació del foc. I el proper cap de setmana (dia 6 de juny) es presenta a la fira Litterarum d’espectacles literaris.

Imitació del foc, de Pep Cerdà

Imitació del foc, de Pep Cerdà

Per a un dramaturg, sempre és un repte convertir un material no teatral en la base d’un espectacle. Encara que des de fora de l’ofici sovint no es vegi així, la naturalesa del text teatral no té res a veure amb la resta de ficció escrita. I la poesia és, possiblement, l’exemple més allunyat de tots. En el teatre han de passar coses. Aquesta és la premissa. Una premissa que s’ha de tenir en compte si no vols arriscar-te a fer un espectacle excessivament “literari”. Efectivament, encara que soni estrany, literari és un qualificatiu pràcticament insultant en una crítica teatral. Curiós si més no per a aquells que encara parlen del teatre com a literatura. Així ho diuen encara molts de llibres de text.

La qüestió, doncs, és que el teatre, com la dansa o com qualsevol de les arts escèniques no sempre es duu bé amb la poesia. Per això, en haver d’encarar l’espectacle, vaig haver de decidir quin punt de partida dramàtic prenia. Havia de convertir el maremàgnum d’idees, influències estètiques i formes diverses d’aquest llibre iniciàtic titulat “Imitació del foc” en un fil conductor per on els espectadors poguessin circular com qui fa un viatge per l’imaginari del poeta. La solució, finalment va arribar quan deixàrem de capficar-nos en anar en contra del material de teníem. L’obra de Rosselló-Pòrcel és —si exceptuam alguns poemes— difícil de copsar de tot d’una, té el valor de l’ambigüitat. I això ens permetia fer amb ella el que es fa en el teatre musical: emprar-la com la lletra d’una cançó; és a dir, com l’expressió poètica i simbòlica d’un moment dramàtic que no hi apareix explícit. Així, començàrem a construir la història de dos personatges ben diferents que han de compartir un mateix espai per fer-hi vida, i poc a poc es relacionen i es van coneixent.

I així va ser com vàrem anar descobrint tot el que podien suggerir els versos d’Imitació del foc al marge del seu referent concret. I és que la capacitat evocadora de la poesia pot servir per fer volar la imaginació, però també per controlar-la, per dirigir-la. Va ser en aquest punt on vaig recordar el que vaig escoltar all dramaturg anglès Martin Crimp en un curs fa uns anys. Deia que, en el joc teatral, bastava que algú pronunciàs una paraula perquè la imaginació ens dugués automàticament cap allà. No hi ha cap efecte especial comparable al poder de suggestió de la paraula dita. Al contrari que el cinema, que sembla demanar veure-ho tot, en el teatre comanda la paraula. I les paraules de Rosselló-Pòrcel ens duien cap a llocs captivadors en la seva bellesa o en el seu desassossec. Només es tractava d’ordenar-les i limitar-ne el sentit establint paral·lelismes amb el que els passava als personatges en escena. I això és el que intentàrem.

D’aquesta manera, la història entre l’actor i la ballarina, l’home de la paraula i la dona del moviment anà construint-se a partir d’alguns dels significats possibles dels poemes d’Imitació del foc. Si “A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicent Garcia” descriu —a la nostra adaptació— una escena de voyeurisme entre companys de pis, “Illa dels amants” dibuixa el que passa per la imaginació del personatge masculí imaginant un lloc millor on viure. “Cançó després de la pluja” serveix de banda sonora als jocs de la parella en estat d’eufòria, així com “Auca” acompanya l’insomni preocupat del protagonista resseguint un passeig imaginari per Palma i “A Mallorca durant la guerra civil” és el perfecte correlat de la culminació de la història d’amor entre el moviment i la paraula. Les paraules de Rosselló-Pòrcel, d’una modernitat insòlita vistes amb la perspectiva dels anys, són la lletra d’una música que ens parla, encara, de tants de somnis inconclusos i del valor necessari per afrontar-los.