Pablo del Pozo i la coherència material de la mort

L’art és una de les poques maneres d’apropar-se a la mort sense desaparèixer. És per això que l’artista Pablo del Pozo pot agafar l’experiència mortal, transformar-la en onze obres i exposar-la a la mostra Al muerto, tiempo encima de la Fundació Arranz Bravo. Es tracta de la primera exposició individual d’aquest jove artista que va néixer a Badajoz però està gestant la seva carrera a Barcelona, amb un incipient èxit que l’ha portat a ser el participant més jove d’ARCO Madrid 2019, de la mà de la Galeria Joan Prats.

Fer arqueologia de la mort. Això és el que aconsegueix Pablo del Pozo (Badajoz, 1994) quan barreja espai, temps i matèria i crea obres d’art que es mouen entre la violència del moment mortal i la reminiscència fràgil i desmembrada del que queda després. Així ho podem veure, per exemple, a la peça Entablado (2019), feta de fusta cremada i parafina. El foc és un dels elements destructius que trobem a l’exposició, i comparteix espai amb materials naturals i bàsics que del Pozo relaciona amb la seva terra d’origen: l’erma Extremadura, punt de partida de digressions metafísiques i existencials.

Del Pozo és un treballador incansable amb un estil prou definit, tenint en compte la seva edat. Però ell assegura trobar-se en un camí: “Sento que estic avançant cap a algun lloc, no sé del tot quin, i alhora estic en un moment de pensament”. De fet, insisteix que li interessa mostrar el procés visible que hi ha entre obra i obra, perquè “cada una dona peu a la següent”. Com explica el comissari de la mostra Al muerto, tiempo encima, Jordi Garrido, Pablo del Pozo parla de la seva intimitat entesa a la manera resistent del filòsof Josep Maria Esquirol. “En un temps en què l’ésser humà es perd en les distàncies i no repara en allò que ens és més pròxim, en Pablo apel·la a la importància tant de l’entorn com del procés de relació amb aquest”, escriu Garrido.

Pablo del Pozo va començar la seva trajectòria focalitzant-se en la pintura, i a poc a poc ha anat derivant cap a l’escultura perquè s’ha sentit atret per “la relació que es crea entre el cos i la matèria”, com explica l’artista. A l’exposició Al muerto, tiempo encima de la Fundació Arranz Bravo, hi trobem vuit peces escultòriques i tres de pictòriques, però no ens deixem enganyar: per molt que l’artista parli d’un retorn al dibuix, ell mateix assegura que concep tota la seva creació des d’una perspectiva pictòrica i que per tant la seva recerca de matisos, formes i colors també es troba en la creació escultòrica.

Així doncs, l’obra de l’extremeny barreja l’essencialitat de la pintura i la presencialitat de l’escultura. Quan abans mencionàvem l’ús d’uns materials “naturals i bàsics” fèiem referència, per exemple, a la fusta, l’escaiola, l’espart, la malla i fins i tot la pols. Tots ells són elements que del Pozo rescata, amanyaga i tortura, per tal d’acabar creant un seguit d’obres que, quan les mires, fan la sensació de ser alhora molt fràgils i molt bastes. És per això que Albert Mercadé, director de la Fundació Arranz Bravo, creu que l’obra del jove artista és “una relectura molt personal i expressiva de l’Arte Povera dels anys 70, una línia de treball poc vista a Catalunya, que va decantar-se més per l’art conceptual”.

Així doncs, a través de materials propers i matussers que el transporten a casa, Pablo del Pozo parla de la mort i la destrucció, però també de l’amor i la pervivència. “La proximitat no es mesura per la distància respecte a un objecte, sinó per l’atenció i la cura que posem en les coses”, diu Garrido. És per això que a la mostra de l’Hospitalet destaca l’obra ¿Qué significa la translación de un cuerpo? (2019), on del Pozo representa el cos de la dona que estima dividit en quatre recipients de ceràmica fets a mà –en un forn també construït per ell, les fustes del qual es reaprofiten per l’obra mencionada anteriorment, Entablado -, i hi barreja l’aspecte sensorial: si ens hi apropem, dins d’un dels recipients hi sentirem el batec del cor de la noia, i dins d’un altre, n’olorarem el seu perfum. Com conclou Garrido, “tota l’obra de Pablo del Pozo té una coherència material molt poètica”. Fins i tot quan la matèria ha estat tocada per la mort.