Operació Verdaguer: el segrest pòstum

11.10.2017

Venim d’uns anys (i d’unes setmanes) d’operacions polítiques i policials implacables i baixíssimes. Les últimes que s’han suportat han estat les batejades amb els noms de Catalunya i Anubis (justament, el Déu de les exèquies). El cas és que el llistat de maniobres estatals amb fortor a clavegueram és inesgotable. Algunes d’aquestes operacions han estat esbombades, arribant a ser reprovades parlamentàriament. Però n’hi haurà també que s’han ordit amb prou mestria per a quedar ocultes perpètuament als cellers de l’Estat. I entre totes, a una certa distància temporal, hi tenim l’Operació Verdaguer. Operació que duu el segell de l’oportunisme més delirant.

Folgueroles el 1945. / Arxiu General de la Diputació de Barcelona.

Per abordar aquesta maniobra —que tenia com a presa el poeta de Folgueroles— hem de traslladar-nos fins als anys de la dictadura franquista (tot el període). No va ser un empait amb una finalitat de desprestigi fulminant. El règim, de fet, va promoure, encara que poc, l’obra verdagueriana. Això sí, sempre dins d’una estratègia arribista. Verdaguer (1845-1902) va patir un segrest pòstum per a poder ser instrumentalitzat, convertit en arma. Un rapte que ara el MUHBA posa en clar amb una exposició (Verdaguer segrestat) a la Vil·la Joana —la masia (i des del 1963 museu) on va morir el mossèn. L’historiador Carles Puigferrat n’ha estat el comissari juntament amb Carme Torrents, directora de la Fundació Verdaguer. Puigferrat va inaugurar la mostra fa una setmana amb una conferència on tractà prou àmpliament el cas. Un cas no pas únic. També es va intentar caçar a Joan Maragall i Jaume Balmes.

Verdaguer va ser un caramel per al franquisme per la seva projecció popularíssima i polièdrica. Tenim el sacerdot però també el poeta que s’enfrontà amb el poder. Va gaudir d’una acceptació modèlica entre ideologies tan allunyades com la democràcia cristiana i l’anarquisme (l’escriptora Frederica Montseny, anarquista i feminista, l’elogia en un article de 1924 a La Revista Blanca).

Per al règim apropiar-se de Verdaguer era la manera d’arribar a les classes populars i als estaments més poderosos, que és on ell havia penetrat humilment. I ho va aconseguir ben bé durant els trenta-cinc anys que Franco va ser el cap de l’Estat. Però per poder amassar-lo bé i endur-se’l al seu terreny es va haver de fer una feina barroera de tergiversació. Calia extirpar el catalanisme de la seva figura, nacionalitzar-lo. Per exemple, fent passar Canigó com el “poema nacional hispánico”. Així el va considerar Manuel de Montoliu, crític literari de començaments catalanistes però després alineat amb el règim, a la revista Cristiandad en un número monogràfic sobre l’escriptor.

Hi ha tres pilars centrals que apuntalen l’apropiació de Verdaguer. Tres fites que marquen la solidesa que va prenent el segrest.

La primera és la celebració del naixement del poeta. Durant la Diada de 1945 es festeja, a Folgueroles, l’arribada del mossèn al món. S’hi fa un acte multitudinari de memòria. Hi assisteixen les autoritats franquistes provincials i comarcals. En una fotografia d’aquell dia s’hi pot veure a tots els assistents saludant a la romana. La segona i tercera fita tenen a veure amb l’obra del poeta. En primer lloc, una versió operística de Canigó es representaria el 1953 al Liceu. Els contraris al règim demanaven no anar-hi amb el repartiment de “fulls voladors” a La Rambla on s’anunciava despectivament “la moixiganga que prepara al Liceu” o “l’òpera del governador civil”. Aleshores, Felipe Acedo. L’última fita serà l’estrena de la cantata escènica de L’Atlàntida, amb música de Falla, també al Liceu i seguida d’una posterior gira que durà l’espectacle arreu d’Espanya (Cadíz, Madrid, Sant Sebastià…). A la funció de Sant Sebastià hi acudirà el mateix dictador. Als escenaris, Canigó i L’Atlàntida sempre foren dites en català. Una mostra de l’enorme hipocresia i falsedat de la dictadura sobre la llengua catalana.

Verdaguer el 1904. / Institut Ametller d’Art Hispànic.

Entre aquests tres pilars hi ha altres columnes més estretes però iguals de dretes i consistents que continuaran ajudant a suportar l’apoderament de Verdaguer. L’exposició en dóna molts exemples. Entre els més suaus —per dir-ho d’alguna manera— hi ha l’autorització d’editar les obres completes del poeta a l’editorial Selecta. Primer, el 1943, amb ortografia prefabriana i, a partir del 1949, amb llengua normativa. Les obres són cares i, per tant, l’accés, molt estret. Hi ha contínuament aquest doble joc. També: la col·locació d’una estàtua del poeta al Parc del Retiro. Una fotografia mostra, el dia de la inauguració, als alcaldes de Madrid i Barcelona (José Finat i Josep Maria Porcioles) davant del monument a punt d’estirar la bandera espanyola que el cobreix. O més: el bitllet de cinc-centes pessetes que es posaria en circulació el 1971 amb el perfil de Verdaguer i on el Canigó es veu des de territori francès —una mala jugada.

La tergiversació més delirant és, segurament, la vinculació entre Canigó i el Valle de los Caídos. Agustí Palau assegurava el 1952, en una conferència al Círculo Catalán de Madrid, que “la profecía poética de Verdaguer ha sido cumplida por designio de Dios justo a los cincuenta años de su muerte y superada por la realidad vívida a 50 kilómetros de donde estamos”. Segons Palau, la creu que l’abat Oliba planta al cim del Canigó per a cristianitzar-lo és un precedent que anticipa el crucifix monumental de la vall: “[…] esta Cruz y esta Paz que para España soñó y profetizó Verdaguer”.

Paral·lelament a tota aquesta feina d’adulteració, a Catalunya hi haurà un grup de resistents. “Els irreductibles”, els anomena Puigferrat. Entre ells hi havia Josep Maria de Sagarra i l’arquitecte Lluís Bonet. A casa d’aquest últim s’hi reunirà el grup el 17 de maig del 1945 i Sagarra hi llegirà Verdaguer, poeta nacional. Contraprogramen actes contra l’agenda oficial. El grup no deixa que el règim s’empassi el mossèn i el corrompi. L’exili també serà un espai de resistència intel·lectual contra l’abús del poeta. Mèxic, França, Colòmbia o Cuba seran països on es recordarà la seva obra.

Tota la deriva de manipulació i falsejament tindrà unes conseqüències nefastes per al llegat literari i simbòlic. “Desdibuixen el personatge de tal manera que a partir dels anys setanta una part dels escriptors catalans rebutgen a Verdaguer. No s’han llegit el poeta, no l’han estudiat a la universitat, no hi havia hagut tampoc gairebé cap estudi literari sobre ell. Verdaguer és un desconegut. A més, com que ha estat apropiat pel franquisme repetidament, fa que molts l’identifiquin amb la dictadura. El rebutgen, doncs, pel que significa i no pas pel seu valor literari”, explica Puigferrat.

Puigferrat recordava cap a l’acabament de la conferència de presentació un últim intent de segrest. Aquest ja molt més pròxim en el temps. Va ser el 2002: centenari de la mort del poeta. El diari ABC va publicar un article d’opinió de Gonzalo Anes titulat El españolismo de Verdaguer. La idea subjacent del text era que el catalanisme els està prenent el poeta. “Una antiga dèria d’abans de la guerra que el franquisme va accentuar molt”. Cal saber que Anes fou el cervell del Diccionario Biográfico, aquell on no es reconeixia a Franco com un dictador de llibre. Sobre el present i futur del respecte —el rigor— a Verdaguer, Puigferrat diu que “no el sorprendria” que qualsevol dia aparegués una nova peça reclamant l’espanyolitat del poeta i negant-ne la catalanitat palmària que la seva obra perboca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El peu de la foto de Verdaguer conté un error de datació. El poeta va morir el 1902 (dos anys abans de la data de la foto).