Nunc Stans. L’impacte d’una mare de Déu negra

23.10.2015

Reunir art contemporani i art antic de forma harmònica, això pretén aconseguir la intervenció Nunc Stans al Museu Frederic Marès, que vol sorprendre i reinventar-se amb aquesta aposta arriscada. Un resultat impactant que aconsegueix integrar de forma natural obres d’art contemporani de la Col·lecció “La Caixa” amb l’exposició permanent del fons de Frederic Marès.

Un noi observant l'obra "Mare de Déu negra amb bessons" de V. Beecroft, en una exposició anterior |Font: Jackie Link, 2013

Un noi observant l’obra “Mare de Déu negra amb bessons” de V. Beecroft,en una exposició anterior |Font: Jackie Link, 2013

Un reguitzell de mares de Déu esguarden els visitants del Museu Frederic Marès. Verges grans, petites, del romànic, del gòtic, de fusta, de marbre, a la dreta, a l’esquerra, de Catalunya, de França, d’arreu i per tot arreu. Els visitants segueixen el recorregut del museu per passadissos envoltats d’escultures de Madonnas de tota mena. I, de sobte, entremig de dues d’aquestes estàtues, apareix un imponent cos negre com el carbó envoltat d’una túnica vermella com la sang, amb una mirada de les que es queden gravades a la ment. Una fotografia de grans dimensions (231x178cm) que contrasta amb el cromatisme gastat de les mares de Déu que la rodegen i que genera un gran impacte visual i simbòlic.

És el quadre Mare de Déu negra amb bessons (2006), en el qual l’artista Vanessa Beecroft presenta una mare de família etíop asseguda en una cadira de fusta robusta a mode de tron, embolcallada amb una túnica vermella i amb dos bessons entre braços. La pell fosca i brillant de la mare i dels fills intensifica el contrast entre la roba vermella i els cossos negres. És la mare reina. La Black Madonna. “Una dona entronitzada que expressa patiment i tristesa”, diu Nimfa Bisbe, directora de la col·lecció “La Caixa” i comissaria de l’exposició “Nunc Stans”, que pretén barrejar art contemporani entremig de les peces de col·leccionista del Museu Marès, que es comprenen entre el món antic i el segle XIX.

“Contrast” és la paraula que serveix per resumir la intervenció Nunc Stans, de la qual destaca la Mare de Déu negra amb bessons. Les mares de Déu gòtiques i romàniques que retraten el món occidental contrasten amb la mare de família d’Etiòpia. Les escultures voluminoses contrasten amb la fotografia plana. El cromatisme reminiscent contrasta amb el cromatisme intens. El nen Jesús contrasta amb els bessons sense nom. El martiri de la Mare de Déu, representat amb cares pures i misericordioses, contrasta amb el martiri de la mare etíop, expressat a través d’uns ulls colpidors i d’una ganyota dura a la boca. El nen Jesús, sovint vestit, contrasta amb el cos nuu i les cames primes dels bessons. Les obres velles contrasten amb les obres noves. La cara de Jesús, mirant endavant, contrasta amb el cap dels fills etíops, d’esquena i mamant del pit de la seva mare. Però Nunc Stans no es basa només en aquesta obra, sinó en vuit obres de sis dones que es camuflen entre els elements de col·leccionista del Museu Marès i que pretenen sorprendre, impactar i fer interrogar a l’espectador.

I què fan unes quantes obres d’art contemporani propietat de La Caixa en un museu on s’hi mostra una col·lecció del senyor Frederic Marès d’art antic, romànic, gòtic, renaixentista, barroc i neoclàssic? Antoni Gelonch Viladegut, president del Cercle del Museu Frederic Marès, explica que Nunc Stans s’adreça al públic juvenil “Hem de fer que la gent passi del pati a l’interior, obrir les portes a les persones joves”. El concepte de la intervenció és idea de Sebastià Petit, galerista lleidetà; i la comissària és Nimfa Bisbe, que reivindica que el museu Marès “no és solament un lloc on es conserven coses, sinó un lloc on han de passar coses”. Això no treu que quan va rebre la proposta, Bisbe va quedar sorpresa: “Em va semblar xocant com es podia introduir l’art contemporani en el museu Marès”. El resultat és impactant, “una meravella d’integració”, segons Gelonch.

Les escultures "Llepar i ensabonar" de Janine Antoni al Museu Hirshhorn, Washington DC. | Font: Janine Antoni

Les escultures “Llepar i ensabonar” de Janine Antoni al Museu Hirshhorn, Washington DC. | Font: Janine Antoni

Les vuit noves obres que podem veure intercalades entre peces de forja, pintures, escultures, pipes, cigarretes, amulets, rellotges o màquines de cosir, són obres d’artistes dones. “En aquest museu les dones hi eren com a objectes, com a obres d’art; ara hi són com a artistes”, explica Nimfa Bisbe. Les vuit peces d’art contemporani són Llepar i ensabonar (1993), de Janine Anton, dos bustos fets de xocolata i sabó integrats de tal forma entremig dels bustos de marbre d’art antic, que fins i tot poden passar per alt; Suport amb Marededéus (1987-1989), de Katharina Fritsch, creat a partir de souvenirs de la Mare de Déu de Lourdes per criticar la frivolització de les icones de la nostra història; Dones damunt de sabates de plataforma (1992), Anell (1992)  i Làmpada (1996), d’Ana Laura Aláez, que reflexionen sobre els arquetips femenins; Omplir forats amb forats II (1993), d’Asta Gröting, un conjunt de plats de grans dimensions que conformen un pou, un forat negre al mig; i La copa (1992), d’Eva Lootz, que es troba a la sala de Montserrat, dedicada a la Verge de Montserrat i a les simbòliques muntanyes, aprofitant que La copa pot assimilar-se al calze, al Sant Greal. El repte és identificar-les, envoltades per les mil mostres de la col·lecció de Marès.

Josep Maria Trullén, director del Museu Marès, recalca que paral·lelament a l’exposició d’art contemporani, també es duu a terme el projecte Visitant ideal d’una col·lecció sentimental. Aquesta és una iniciativa d’Enric Farrés i Joana Llauradó, guanyadors del concurs Projecte deslocalitzat de BCNProducció 2015, que convoquen anualment La Capella i l’Institut de Cultura de Barcelona. Visitant ideal d’una col·lecció sentimental es basa en 10 audioguies on apareixen sis personatges que ofereixen una nova lectura del Museu Frederic Marès. Un dels personatges, per exemple, és un futbolista.

Nunc Stans, el títol de l’exposició, és una expressió del filòsof romà Boeci que es refereix a l’eternitat de l’ara i que segons Antoni Gelonch significa que “L’art roman”; una reflexió sobre el temps. “Els problemes que tracten els artistes contemporanis són els mateixos que es tractaven en les obres anteriors”, creu Nimfa Bisbe. I mentrestant la mirada de la mare de Déu negra regna, fins al 21 de febrer, per sobre de totes les altres peces del museu.