No només són jardins

5.04.2018

No, no estem davant de dos llibres que puguin ser considerats, ni de bon tros, com uns manuals d’horticultura o alguna cosa de semblant. Això sí, parlen de jardins. Són una mena de “tractats” sobre què representen els jardins des de punts de vista i èpoques molt diferents. Textos escrits a l’ombra dels canvis profunds de la societat occidental, en el cas de Jorn de Précy (El jardín encantado, Editorial Elba, 2018), i de la guerra dels Balcans i, en particular, del setge de Sarajevo que va portar cap a l’exili i a fer de rodamón al seu autor, Teodor Ceric (Jardines en tiempos de guerra, Editorial Elba, 2018) Però, ¿són només això – uns tractats – o els seus autors ens plantegen alguna cosa més?

Derek Jarman al seu jardí | Foto: Keith Collins

Jorn de Précy és un personatge curiós, inclassificable i excèntric. Amb ell ens situem al segle XIX i al primer terç del XX. Per fer entendre una mica per on passen les coordenades del pensament d’aquest islandès instal·lat a l’Anglaterra victoriana, cal pensar que era amic de William Morris (fundador del moviment Arts & Crafts del qual es fa una exposició al MNAC) i amb qui compartia la lluita contra el mal gust d’aquella societat. Durant un temps es va moure entre els cercles socialistes, però molt aviat es va desil·lusionar fins a desentendre’s. El progressisme no suposava cap progrés que a ell li pogués interessar.

Précy admirava la poesia de Whitman, Keats, Pope o Lao-Tse. I també a Ruskin. Estava familiaritzat amb la literatura gràcies a les lectures que li facilitava la seva mare a Islàndia, lectures que d’altra banda li van donar notícia de l’existència dels jardins escampats pel vell continent. Gràcies a la fortuna familiar va poder córrer món, i visitar els jardins que més admirava del Renaixement italià (Boboli, Bomarzo, …) i el parc de Sceaux a tocar de París. Tot i l’admiració que sentia per l’obra de Le Nôtre, l’arquitecte del Rei Sol, Précy opinava que els jardins francesos – al contrari dels italians – eren exercicis d’estil mancats de poesia.

Un cop de tornada a casa empren la que serà la seva obra mestra: un jardí. El jardí salvatge de Greystone, avui desaparegut per culpa d’algun corriol que forma part d’un “resort”. Com anècdota, el curador d’El jardín encantado explica que Bob Dylan té una cançó mai editada on parla de Greystone. De fet, el parc no deixava de ser per a Précy la culminació d’una experiència reveladora a la seva adolescència islandesa que no explicarem. Però la qüestió de fons, el que planteja la diguem-ne filosofia de Précy, és que s’avança i molt al seu temps. Avui el consideraríem un ecologista “avant la lettre” i un crític contra l’urbanisme i les polítiques de parcs públics, de disseny de les nostres ciutats, monòtones, iguals i sense ànima. És el preu que cal pagar per la pèrdua del caràcter dels llocs, els “genius loci” dels romans i tan cars a de Précy. Ara s’escriuen tractats que reivindiquen la utilitat d’allò que es considera inútil, i el nostre autor ja ho defensava molt abans.

El cas contrari a de Précy és Teodor Ceric. Més ben dit, els camins que seguexien i les seves causes són molt diferents, per bé que en tots dos casos condueixen a un final que s’assembla. En aquest cas, l’autor deixa els seus estudis de literatura i fuig de la guerra i de la seva ciutat natal, Sarajevo. Res feia pensar que és pogués dedicar a la jardineria, tret que dedicar-se a conrear l’hort al costat del pare pugui ser alguna mena d’iniciació. Rodant per Europa, Ceric va a parar a Londres on acaba fent d’estibador fins que l’atzar el condueix fins a un cinema on projecten una pel·lícula de Derek Jarman: “The Garden”. La impressió que rep és tan forta que decideix emprendre el viatge fins al jardí que Jarman va bastir en saber que era seropositiu: “Prospect Cottage”. Mentre el contempla, la impressió encara es fa més forta. Decideix estudiar-lo i llegeix tot el que troba. El jardí de Jarman és vida, consol i mort. Per Ceric representa allò que des de Joyce en diem una “epifania”. A partir d’aquest moment comença un recorregut per una sèrie de jardins europeus on  treballa, fins arribar a la ciutat de Grasz on farà la descoberta defintiva: el sorprenent jardí secret situat al pati interior d’una casa particular. És quan decideix tornar a casa. El cercle s’ha tancat. La seva casa serà el seu  jardí. O millor encara: el jardí serà allò que per fi podrà identificar o reconèixer com a casa seva.  Com un refugi o retir del món exterior. Retorn a la terra, a la naturalesa.

Però el més sorprenent encara ha d’arribar: els textos que hem llegit fins ara són textos publicats en una revista de jardineria. Si els ha escrit, si n’ha parlat, diu, es per saldar un deute de gratitud envers tot allò que li ha fet descobrir el seu pelegrinatge. Però quan el director li demana que escrigui sobre el seu propi jardí la resposta que rep és contundent: no. A diferència de Jorn de Précy, Ceric no creu en els “genius loci”. I aquí l’home de lletres, l’antic poeta, surt a relluir. Ha deixat de creure en la paraula. I la seva reflexió és tan breu com demolidora. Una lliçó. A contracorrent, però un lliçó. Tots dos llibres són reactius en el sentit que expressen el seu rebuig per tot un estat de coses: sigui les conseqüències que es poguin derivar de la modernitat com de la guerra, i que tenen a veure, justament, amb el desarrelament i l’alienació.