Maria Mariné, traductora de Grazia Deledda

El nom de Maria Mariné l’hem trobat imprès tan sols en l’única edició catalana d’Ànimes honestes (1931), de la italiana Grazia Deledda, Anime onesti (1895). Però gràcies a la cerca d’informació duta a terme per la professora Neus Real, i al contacte amb la família, hem pogut conèixer de primer mà qui va ser Maria Mariné i quines són les seves aportacions a la llengua i la literatura catalanes. Lluïsa Julià i Neus Soler treuen a la llum la vida i la tasca d’aquesta traductora i estudiosa de l’italià fins ara desconeguda, al número de juny de «Serra d’Or».

L’any 1926, Maria Mariné va ingressar a l’Escola Superior de Bibliotecàries creada per la Mancomunitat, moment en què va estudiar, durant tres anys, els cursos de la carrera de Bibliotecària. Va ser llavors quan va iniciar l’estudi de l’italià. «Tot indica que l’interès per la llengua italiana, i també per Grazia Deledda, prové de la influència d’Eduard Toda […], egiptòleg, diplomàtic i bibliòfil», el qual va mantenir una relació estreta amb l’Escola: hi feia conferències, estades de cinc o sis dies al seu castell d’Escornalbou amb les alumnes, on impartia classes… «Maria Mariné degué quedar fascinada pel món que se li obria en les àmplies estances i en l’extensa biblioteca que posava al seu abast la literatura europea.» Tot aquest món —«un xic exòtic i sens dubte mitificat»— el va traslladar a la ficció: La venus escabellada, títol de la seva novel·la conservada, inèdita i sense datar.

L’interessant d’aquesta novel·la és «el referent amb què s’emmiralla Mariné i les expectatives de ficció que mostren». El seu vincle amb Itàlia es va anar accentuant fins que la va portar a traduir Deledda i, també, a interessar-se especialment per les escriptores. Mariné guanya el premi literari a obra original escrita en italià que havia convocat la Casa dels Italians de Barcelona. Als anys trenta exerceix de bibliotecària i manté relació amb la Casa d’Amèrica, una biblioteca important lligada sobretot a Amèrica del Sud.

Malauradament, la guerra ho va estroncar tot. Per això Mariné va començar a fer-se càrrec de la papereria-llibreria familiar. Des d’allà, «Mariné va fer front a la precària situació econòmica sense deslligar-se dels llibres». Als anys quaranta i cinquanta, col·labora amb l’editorial Juventud de José Zendrera. Hi publica traduccions i altres textos en la seva col·laboració de butxaca «Z», encara que no n’ha quedat constància. També va publicar alguns contes a les revistes de dona amb el pseudònim Concha Azul. «Es conserven mecanografiades les traduccions al castellà d’alguns contes de Selma Lagerlöf i el 1947, amb el seu marit, publica obres de teatre de Carlo Goldoni.»

Als anys seixanta, «Mariné manté els lligams amb la Casa dels Italians, de la qual era sòcia, i, segons sembla, hi va ensenyar català». Durant els anys 1970-1975, contribueix a posar en marxa la biblioteca de Cabrera de Mar amb mossèn Ramon Canalies: «Mariné hi decideix l’adquisició i la catalogació dels títols que posen a disposició d’infants i adults».

En definitiva, Maria Mariné és una figura massa destacada en el panorama bibliotecari i literari català que no podem deixar que passi desapercebut. Convé posar en relleu la seva tasca literària i com a bibliotecària i traductora, perquè sigui reconeguda, com es mereix, en el món intel·lectual de les dones del segle XX.