Maria Lluïsa Güell: més enllà del Modernisme

Des del 18 de novembre fins al 17 de maig de l’any que ve, el Palau Güell ofereix una exposició dedicada a la pintora i compositora Maria Lluïsa Güell. Amb aquesta mostra la Diputació de Barcelona vol posar llum a l’obra de l’artista i al paper que desenvolupà en el panorama artístic i intel·lectual català de principis de segle.

Darrerament, des de les institucions s’està recuperant el llegat que deixaren les dones artistes, com Lluïsa Vidal, a qui el MNAC dedica actualment una retrospectiva, i Maria Lluïsa Güell, a la qual el Palau Güell recorda amb un mateix objectiu. Ambdues artistes compartien nom, amistat, formació a París, una bona posició econòmica i, en termes artístics, obsessions temàtiques que, si en Vidal podem observar en el retrat, en Güell es fan evidents en les flors.

Maria Lluïsa Güell (1873-1933), filla d’Eusebi Güell, fou una burgesa revolucionària que volgué, ja des d’un primer moment, desvincular-se de la seva nissaga per poder temptejar l’alteritat cultural i artística d’una bohèmia catalana que havia deixat de considerar les normes per llençar-se a l’anarquisme estètic, actitud de la qual ella, per condició social, no formava part, però que finalment integrà.

La mostra fa un viatge al paradís de les flors i de la vegetació, però si bé és veritat que el motiu floral podria associar-se a una temàtica de cert aire aburgesat que no busca res més enllà de la realitat empírica, en el cas de Güell, l’expressió artística i tècnica tendeix a ésser trencadora no tant en els seus primers intents però sí més endavant, durant els anys que van del 1915 al 1920.

De fet, les obres Sis carbasses, ceba, all i rosa blanca (1920) o Carbasses (1915) responen a una actitud i a una concepció artística que no podem emmarcar dins del Modernisme, ni del Japonisme, sinó més aviat dins de les avantguardes europees i sobretot en l’Expressionisme. No seria tan agosarat establir una lectura comparativa entre aquestes pintures de Güell i les obres d’artistes com Aleix Clapés, precursor de l’Expressionisme, que fou elegit per Eusebi Güell per decorar el seu palau; Emil Nolde, la producció del qual fou completament floral; José Gutiérrez Solana i la seva concepció lúgubre de l’existència amb un ús reiterat del negre; i Oskar Kokoschka i les seves pintures negres amb les quals mostrava una actitud insurrecte vers la burgesia, a la vegada que també reuní obres dedicades a les flors.

És fàcil en el seu cas, ja que parlem d’una artista condicionada per la posició social, caure en un error inevitable que és el de concebre-la com a pintora reaccionària que es basteix de motius ingenus i superficials. En el cas de Güell, les flors esdevenen un tema obsessiu però que, en el fons, ella mateixa va sotmetent a una evolució de forma, és a dir, el va metamorfosejant fins al punt que es converteix en un pretext per a desenvolupar diferents estils.

Fins i tot Güell decorà unes taules auxiliars que formen part de la mostra amb aquarel·les sobre paper amb roses i margarides. Però és interessant apuntar que aquest mobiliari que data del 1910 podria està influenciat per la Secessió Vienesa, una tendència artística que formà part de l’Art Nouveau, basada en la sobrietat, l’equilibri i la geometrització, i liderada per artistes com Gustav Klimt o Egon Schiele, aquest darrer amb una obra floral inspirada en el Japonisme molt semblant a la de Güell. Possiblement, els seus viatges a París i a Suïssa i el contacte amb els artistes catalans de l’ambient d’Els Quatre Gats explicaria que la seva obra no estigui tan lluny dels moviments més trencadors i capdavanters d’aquells anys.

Dir que Maria Lluïsa Güell és tan sols una pintora modernista és profundament injust perquè en aquest intent per definir-la se la limita. Güell fou molt més moderna del que hom pot considerar en un primer moment ja que en ella es produeix, tal com l’espectador pot observar en les obres exposades, un doble joc, una doble intencionalitat que reposa en les profunditats ontològiques del llenç, espai en el qual l’artista diposita la dissidència silenciada.

L’obra de Maria Lluïsa Güell esdevé, al cap i a la fi, un reflex d’ella mateixa, un mirall que mostra una actitud davant la vida a voltes inconformista i rebel. Estaria bé que aquesta exposició servís no només per quedar-nos amb la superfície o amb la simple planícia que evoca el personatge, sinó per obrir-nos, en la mesura que sigui possible, a entendre les coses més enllà de les etiquetes i concepcions preestablertes. Una exposició no vol dir res si no va acompanyada d’un estudi exhaustiu i profund d’artista i obra, per això, siguem crítics encara que ens equivoquem i, com Güell, siguem dissidents.