Maria Bohigas. Com si l’èxit fos possible

Club Editor ha celebrat els seixanta anys amb una festa a l’Acadèmia de les Bones Lletres. Un servidor hi ha fet abraçades i petons a dojo amb les traductores, correctores, editores, llibreteres i escriptores que s’hi han aplegat per felicitar l’editora Maria Bohigas.

El Club Editor compleix la seixantena en un moment dolç. L’any passat va guanyar el premi Llibreter amb la novel·la Permagel i fa pocs dies Bohigas rebia el premi Nacional de Cultura. Recentment l’editorial va lliurar el seu fons documental a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi ha pocs segells que tinguin l’aura patrimonial de Club Editor. Seixanta anys és una edat venerable per a una editorial. Aquesta nit passada a l’Acadèmia de les Bones Lletres s’hi respirava una certa glòria.

En el seu discurs, eloqüent com sempre, Bohigas ha reivindicat la literatura de Mallorca, una illa tan fèrtil literàriament per a la literatura catalana com ho ha estat Cuba per a la castellana. Bohigas ha recordat que la primera novel·la que va publicar en la represa de l’editorial, ara farà una dècada, va ser justament obra d’un mallorquí, Males companyies de Marc Cedó. Al llarg d’aquests anys ha publicat obres de Sebastià Perelló, Biel Mesquida, Guillem Frontera i Arnau Pons. A banda d’aquests homenots de ses Illes, l’editora ha reivindicat la incorporació d’autores brillants al seu catàleg.

A la figura de Mercè Rodoreda, heretada del seu avi, Bohigas hi ha sumat posteriorment tres autores que ens ha descobert o redescobert: una autora clàssica com Víctor Català, una premi Nobel com Alice Munro i una novel·lista debutant com Eva Baltasar, que l’any passat va guanyar el premi Llibreter amb Permagel. En tots tres casos l’esforç ha anat acompanyat de bones vendes. La Bohigas s’estima els seus homes, però les dones li fan guanyar diners.

“M’emociona veure-us reunits”, ha dit, adreçant-se primer als traductors (la tribu més fascinant de la república plumífera) i als lectors, els levites consagrats a Déu i al temple. Ha tingut també paraules de reconeixement per a les persones que l’han ajudat en aquests darrers anys, com Josep Cots de 1984 o Oriol Serrano de la distribuïdora Les punxes. També l’equip que l’acompanya en el dia a dia de l’editorial: Ángel Uzkiano, Maia Conesa, Guillem Rierola, Xavier Valls i Alejandro Dardik.

Bohigas reconeix que quan va reprendre el segell del seu avi, després d’haver viscut 37 anys fora de Catalunya, no coneixia prou bé el públic a qui s’adreçava i podia més l’entusiasme que l’encert. De mica en mica va anar agafant el pols, fins que un dia, “el Josep Cots de la Documenta ja no em va mirar com si fos transparent quan li parlava dels llibres de Club Editor. Va ser un dels dies històrics”.

Bohigas ha defensat les llibreries independents del país, que durant anys han estat un oasi mentre vèiem com desapareixien dels mitjans de comunicació els espais dedicats a la literatura. També va constrastar algunes xifres, com ara que la Generalitat destina cada any a subvencionar la traducció de literatura estrangera al català la mateixa xifra que l’ajuntament de Sabadell inverteix en dos autobusos elèctrics: 300.000 euros.

De l’aventura de fer llibres se n’aprèn una cosa: “La comercialitat és una construcció fictícia. Un llibre t’ha de tocar la fibra. La reputació costa molt de guanyar i molt poc de perdre”, ha dit Maria Bohigas fent-se seves unes paraules d’Eugènia Broggi, publicades en una entrevista recent a El País.

Bohigas ha acabat el seu parlament llegint un fragment d’una carta del seu avi Joan Sales a Xavier Benguerel, on explica que va fer servir sis premses quasi centenàries per imprimir els 3.000 exemplars d’Els germans Karamazov. “Estic content d’haver actuat com si l’èxit fos possible“, deia Sales. Nosaltres tenim la sort que la seva néta hagi continuat editant amb la mateixa convicció.