L’OBC en fa setanta amb la “Simfonia dels Mil”

Aquest passat cap de setmana, Pablo González reunia a la Sala Pau Casals de l’Auditori els músics de l’OBC, l’Orquestra de l’ESMUC, sis cors catalans i vuit solistes en la festa de celebració del setantè aniversari de l’OBC amb la “Simfonia dels Mil” de Gustav Mahler, una obra total amb perfum wagnerià.

El setantè aniversari de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya volia deixar petja als melòmans que, d’una manera o altra, han contribuït a que l’orquestra més important de Catalunya gaudeixi de tan bona salut. Tres dels cors convidats provenen del Palau, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra, dirigits per Josep Vila i Casañas, i el Cor Infantil de l’Orfeó Català, dirigit per Glòria Coma. A més, s’hi sumaren el Cor Lieder Càmera, dirigit per Elisenda Carrasco, el Cor Madrigal amb Mireia Barrera a la direcció i el Cor Infantil Amics de la Unió de Josep Vila i Jover. Pablo González dirigia, també, les sopranos Claudia Barainsky, Christine Goerke i María Espada, les mezzos Gemma Coma-Alabert i Nadine Weissmann, el tenor Anthony Dean Griffey, el baríton Jochen Kupfer i el baix Manfred Hemm. Una gernació que justifica el subtítol que rep la La Simfonia núm. 8 en Mi bemoll major del compositor vienès.

El 1906, Gustav Mahler composava una obra incommensurable, no només per les dimensions que requereixen la seva interpretació. Es pot considerar el cant de cigne de la tradició musical occidental que, estrenat el 1910 a Múnic, veuria morir el seu creador un any després. Mentre Mahler completava la seva obra, era conscient que el seu llenguatge ja començava a ser caduc i animava a músics de les noves generacions a desenvolupar una tasca que, si bé no podia acabar de comprendre, considerava imprescindible. Aquest entusiasme era compartit per Alma Mahler, que va viure de prop la música del jove Arnold Schönberg i els músics de la Segona Escola de Viena. Mahler és el Janus de Mitteleuropa, ja que tanca una tradició tardorromàntica de presència wagneriana i brahmsiana i dóna pas, irremeiablement, a les noves músiques del vint en la Viena habsbúrbica més cosmopolita, culta, inspirada i interdisciplinar de l’Apocalipsi Joiós.

L’obra està estructurada en dos moviments, “Hymnus: Veni, Creator Spiritus” i “Escena final del Faust de Goethe”, molt més llarg que el primer. A la Vuitena de Mahler, hi conflueixen la simfonia clàssica a nivell estructural (fusió de motet i forma sonata al primer moviment i segon, tercer i quart moviments de la simfonia clàssica integrats al Faust, amb l’Adagio, l’Scherzo i el Finale) i els vincles motívics, la polifonia i l’element coral amb l’himne i el teatre muical amb el fragment del Faust de Goethe. Cal fer volar la imaginació per copsar amb més autenticitat el caràcter del segon moviment ja que, si bé es representa en versió concert, incorpora tots els elements de la Gesamkunstwerk wagneriana, més concretament, del Drama Sacre del Parsifal. La música, el drama, l’espiritualitat, el text, l’acció romanen en potència fins que la nostra ment els actualitza.

La temàtica espiritual es desenvolupa en dues parts que es complementen. L’himne cristià “Hymnus: Veni, Creator Spiritus” i el teatre musical “Escena final del Faust de Goethe”. L’himne gregorià pren un caràcter èpic que es farà líric fins arribar al punt culminant de la peça, “Encén la llum del seny, infon amor als cors!”, fortisssimo tutti que significa l’entrada del cor infantil. Aquest motiu servirà, a la segona part, perquè els àngels expliquin la salvació de Faust. L’èpica al servei de la religió es manifesta al final de la primera part, quan l’himne evoca la potència màxima de l’ésser humà amb una doble fuga. A diferència dels drames wagnerians, en què l’amor eròtic esdevé redemptor, en Faust, el vocabulari pietós de tradició cristiana fa que l’amor estigui combinat amb una vida dedicada a l’esperit. L’obra pren un caràcter ascendent, de la Terra al Cel, quant a temàtica, dinàmiques i motius, per figurar la redempció de Faust per les bones obres.

Resulta difícil de jutjar de manera imparcial la tasca d’un trencadís coral purament català. La massa va saber travessar la barrera instrumental amb prou potència i arribar al públic desprenent emoció i una rodonesa sonora molt treballda. Cal felicitar especialment les formacions infantils, amb unes intervencions a l’alçada de les expectatives. L’ocasió donava, a més, l’oportunitat de participar en un projecte tan bell i ambiciós alhora a alumnes de l’ESMUC al costat dels homenatjats, els instrumentistes de l’OBC que tingué com a primer director Eduard Toldrà, tal i com recordava el facsímil de l’estrena de l’any 1944, adjuntat al programa de mà, un document ben trabat que donava claus interpretatives essencials i permetia seguir el fil del text. L’orquestra va saber trobar el punt d’estridència dels vents que es destil·la en la música mahleriana i les cordes van estar a l’altura, especialment la seva concertino invitada, Natalie Chee. Per la seva banda, els solistes van protagonitzar una correcta execució que, per tal de transcendir la massa sonora del conjunt coral i instrumental, recorria, a cops en excés, al vibrato. Cal destacar la rugosa interpretació del baix Manfred Hemm com a Pater Profundus.

La figura allargassada de González, de planta elegant, amb ulleres i cabells negres, recordava un Mahler que, de ben segur, el 1910 va seduir, amb el seu atractiu i els seus característics moviments sovint caricaturitzats, la concurrència muniquesa, arrenglerada rere els seus cabells sovint embullats per l’energia que desprenia. Dirigir aquella simfonia ha de ser una de les fites de molts directors, per la profunditat musical, la magestuositat de les seves dimensions i la temàtica elevada. Una experiència que, si bé sempre es converteix en una festa, en aquesta ocasió ho va ser de ple dret, en una joiosa efemèride.