L’herba de les nits: l’últim déjà-vu de Modiano, en català

El maig de 2014, Proa ―amb una traduccióde Mercè Ubach― va publicar L’herba de les nits, l’última obra traduïda al català de Patrick Modiano. En unes cent setanta pàgines, el recent Premi Nobel de Literatura ens fa un déjà-vu del seu univers particular ―París, dones enigmàtiques absents, passats per refer, ànsies d’entendre qui som i pistes per intentar fer-ho―.

En Jean és un escriptor que busca la Dannie, una dona que va desaparèixer cinquanta anys enrere i amb qui s’havia relacionat. Les notes inconnexes apuntades en una vella llibreta negra li serviran per intentar reconstruir el passat, la vida de la Dannie, la seva pròpia; i on el temps no importa i l’espai, París, ho és tot…

Enmig d’una boirina de novel·la detectivesca trobem uns personatges difuminats, com desdibuixats, amb un passat fosc i misteriós que habiten un París on “el temps és immòbil”, com un decorat per on circulen una colla d’individus tèrbols, amb noms falsos, dobles vides que coincideixen en hotels, cafès…: “Simples coneixences, però sense que sàpigues si és l’atzar qui les ha propiciat.” Un joc de confusions, de llums i d’ombres ―present i passat, dia i nit, realitat i somni―; i també de contrastos, precisió de l’espai i indefinició del temps, el negre de la llibreta i els flaixos vermells: “el cotxe vermell”, “la cinta de paper vermell”, “la tinta vermella”…

La seva prosa és un reflex de la buidor i l’absència de vincles del seus personatges, deixatada, més aviat distant; igual que els personatges, no s’apassionen, no s’entreguen, simplement van fent… Els observem des de fora, no penetrem dins seu; de tant en tant, n’intuïm alguns polsims de calidesa, però,  no sabem com es senten, per què fan el que fan. Qui som ―qui són els personatges―? Esclaus del passat? Titelles de l’atzar? París té un passat, un present i segurament un futur… I nosaltres? No podem desafiar el temps, desapareixerem, i París quedarà…

París esdevé el protagonista absolut, no és el París turístic, és el París de Modiano; un París retratat i cartografiat per tal de ser preservat, salvat de l’oblit: noms de carrers, places, cantonades, boques de metro, dades i més dades objectives… Un París que, tot i haver-hi estones d’evocació i certa melangia latent, hi ha moments que acaba essent una mica de cartó pedra.

L’argument i els personatges no són l’essència de l’obra sinó que ho és l’atmosfera que s’hi crea, la sensació d’emboirament, de desorientació, de desubicació temporal, com en un somni; i alhora l’anhel de voler posar ordre, de buscar i no trobar, d’enfrontar-nos amb el temps, amb un passat que et persegueix i no pots desempallegar-te’n i a la vegada el desig de recuperar-lo, de lluitar contra l’oblit i poder així entendre el present que t’aclapara: “Ara ja no hem fa por, la llibreta negra. El passat? Doncs no, no es tracta del passat, sinó d’episodis d’una vida somiada, intemporal, que arrenco pàgina a pàgina, a la insípida vida quotidiana per aportar-hi una mica d’ombra i de llum.”

Més que en el temps proustià, que també, ens trobem amb l’etern retorn nietzchià, el temps és infinit, és etern: “Per a mi no hi ha hagut mai present ni passat. Tot es confon […]. Tot se’t barreja dins el cap, el passat, el present, el futur, per un fenomen de sobreimpressió […]. El temps havia esdevingut transparent”. El temps retorna, però en un altre nivell, és igual i diferent a la vegada: “Vaig sentir com un clic, la mena de lleuger vertigen que s’experimenta precisament cada vegada que s’obra una bretxa en el temps […]. M’esmunyia dins un temps paral·lel on ningú em podia seguir”. L’espera, aquell estat que pot esdevenir etern: “El temps palpita, es dilata, després recupera la calma, i a poc a poc t’encomana una sensació de vacances i d’infinit que altres busquen en la droga, però que jo trobava simplement en l’espera”. I el retorn, el desig de perdurabilitat: “Els llums que ens hem descuida´t d’apagar […] per deixar un rastre nostre, un senyal que indicava que […] un dia o altre tornaríem”.

Modiano, igual que Thomas Wolfe, se li va morir un germà quan encara era un nen i també converteix el temps en material literari; però, a diferència de Wolfe, no busca evocar cap record, ni reviure proustianament aquell temps congelat en les coses, en els noms, en els carrers sinó que més aviat vol abolir-lo, apaivagar el neguit, entendre el passat i carregar de coherència el present.

Si volem “surar en l’aire de París”, llegim l’Herba de les nits, no aprofundirem en cap raconet de la ciutat, ni en cap personatge, ni en cap història en concret sinó que enmig d’una nebulosa passejarem i observarem… Com el flâneur de Baudelaire, però no badoquejarem sense rumbs sinó que deambularem com uns detectius aficionats a la recerca d’un clarobscur, d’un sentit a tot plegat. No el trobarem, o potser sí…