Les històries, no solament la història

14.11.2017

Una refinada Cate Blanchett ocupava, el febrer del 2016, la coberta de la revista L’Avenç. Era una fotografia de l’actriu caracteritzada com a Carol Aird, la peça central de Carol, aquell embriagador film de Todd Haynes. No és precisament la imatge de portada que ens esperem trobar en una publicació orientada a tractar la història. El tòpic ens fa pensar en tropes napoleòniques o reis gots. Pur clixé. El décalage de L’Avenç ens l’aclareix Josep Maria Muñoz, el seu director: “Ens hem convertit en una revista d’històries”.

Josep M. Muñoz, director de LAvenç, durant la seva intervenció al col·loqui amb Martí Gironell, Clàudia Pujol, Marc Geli i Toni Soler

La història es dona per deduïda. Les històries són l’excusa per fer el salt al passat. Millor històries que no pas història rasa i curta, sense ànima. Carol permetia aquesta cabriola. Era una porta als Estats Units dels cinquanta, a la vindicació de la sexualitat sentida, a Patricia Highsmith (que va escriure l’obra en què la pel·lícula es basa: The Price of Salt), a un efervescent Manhattan industrial, al cinema de Douglas Sirk.

L’Avenç celebra un aniversari rodó: 40 anys. I la quarantena queda coronada amb una exposició a la Biblioteca Jaume Fuster. S’hi rellegeixen els passos que ha donat la revista per arribar a ser el que avui és: un esplèndid aplec que reuneix -entremesclades- cultura (les històries) i memòria (la història).

La mostra recorre essencialment el passat de L’Avenç que llegim des del 1977. El que va néixer de la mà de Leandre Colomer, Carme Isasa, Ferran Mascarell i Fèlix Manito. Però abans de la publicació contemporània va existir-ne una de predecessora: el modernista L’Avens, que ja concentrava una forta voluntat d’europeïtzació i modernització. Aquell primer tram va tenir dues etapes molt breus (de 1882 a 1884 i de 1889 a 1893). L’havien fundat uns joveníssims Ramon Casas i Jaume Massó. Era, aleshores, una curta gaseta velografiada.

Del 1893 fem un gran bot fins al 1977. Apareix L’Avenç com una eina de recuperació de l’autogovern i la democràcia. És marca dos objectius que s’han mantingut inamovibles: connectar passat i present i difondre el bullici intel·lectual que cada període genera. El primer número és gratuït i inclou un casset amb gravacions de Macià i una entrevista a Tarradellas. Mascarell i Colomer viatjaren a Saint-Martin-le-Beau per trobar-se amb l’ex president a les darreries de l’exili.

L’Avenç tal com el coneixem ara, el que mena Josep Maria Muñoz amb Núria Iceta, aflora el 1999, quan ell mateix pren la direcció. Passa de ser una revista d’història a tenir cos de magazín cultural; amplia continguts, suma nous gèneres periodístics (opinió, entrevista en profunditat…). Des d’aleshores, s’ha anat afinant la fórmula.

Encara hi ha, però, dos punts clau en tota aquesta història que no voldria deixar d’esmentar. Un primer punt és la potentíssima política de cobertes. Portes de paper amb presència, que han esdevingut icòniques. Aquestes cobertes, que funcionen com una “traducció interpretativa de la realitat”, han acollit obres de Joan Brossa, Frederic Amat, Jaume Plensa o Mar Arza. I segon punt, la irrupció, el 2007, d’Els Llibres de L’Avenç. Una editorial amb dues sèries (Literatures i Assaig) que inclou textos poc coneguts d’autors populars (Joseph Conrad, August, Strindberg, Saul Bellow) i obres de narradors del país (Bezsonoff, Todó o Rusiñol). En certa manera, és una editorial hereva de la Biblioteca Popular de L’Avenç (1903-1915), que Joan Maragall considerà un “humil, però poderós, instrument de cultura”.

La publicació (que porta 439 números) ha sabut sobreposar-se als canvis. Ha treballat per a satisfer un públic que amb els anys ha canviat les demandes. Compta ara amb les firmes segures de Simona Škrabec, Susanna Portell, Jordi Puntí, Vicenç Pagès Jordà, Joan Todó o Teresa Mañà, entre moltíssimes d’altres, esclar. Tarannà i rúbriques han conformat una revista d’alta divulgació, exigent sense ser elitista.

Marc Geli i Toni Soler

Noves formes de narrar el passat

L’exposició de L’Avenç coincidia divendres passat, al mateix edifici de la biblioteca, amb un col·loqui sobre la gestació d’un lector neòfit de novel·la històrica. El festival Barcelona Novel·la Històrica reunia a quatre directors de publicacions que aposten per la divulgació de la història. Eren Toni Soler, d’El món d’ahir; Marc Geli, d’AB Origine; Clàudia Pujol, de Sàpiens; i el mateix Josep Maria Muñoz en representació de L’Avenç.

Tots quatre breguen per fer la història més llegiora i digerible. Alguns ho fan adaptant-la als nous temps. És el cas de Geli amb Ab Origine. Una publicació digital que ha donat una pàtina moderna a continguts històrics. “La qüestió és treballar amb noves mirades i nous criteris”. Un dels nous mètodes que ha donat millors resultats ha estat la recerca de vasos comunicants entre el passat i el present més immediat. Ho exemplificava el director amb l’èxit que va tenir una peça sobre la via eslovena. De moment, AB Origine només es pot consultar digitalment però, ben aviat, sortirà una versió trimestral en paper que oferirà més profunditat.

Pujol, a Sàpiens, intenta obrir portes amb la força de la crònica. “Els periodistes som buscadors d’històries. Aconseguim transmetre les informacions amb més perspectiva i facilitat”. Però també ho procura aconseguir fixant l’atenció en les investigacions en curs o els racons inexplorats dels arxius. Toni Soler aposta per confegir un producte “a mig camí” entre la història, la literatura i el periodisme. A El món d’ahir ha donat espai a la curiositat històrica d’autors com Anna Ballbona, Francesc Serés o Empar Moliner. Tots busquen la seva especificitat.

Generar o mantenir passió per la història és el gran objectiu. A ells la passió els va créixer ben d’hora. Perquè això passi, Geli considera que “ajuda molt” tenir un bon professor d’història. Algú que expliqui la matèria amb un “estil personal”. Sobre l’educació, precisament, també hi tenia alguna cosa a dir Pujol, que lamenta un ensenyament de la història incomplet. Aquesta manca creu que pot ser una de les causes de l’interès creixent que ens ocupa. “La història que m’explicaven a l’escola no partia d’una cosmovisió catalana, sinó espanyola i universal. Mai m’havien explicat la Guerra de Successió”. “Els llibres hi eren però els professors no complien. No arribàvem al final del llibre”, recordava Geli (i ho subscric). Pujol, diu, treballa per omplir aquest “buit curricular”.

“Si fos ministre d’Ensenyament en la futura república, començaria a explicar la història al revés. Des del segle XX cap enrere”, suggeria Soler. “La connexió més directa amb la història són els nostres pares i avis. Qui és insensible a això? Els nostres interessos del present tenen a veure en com abordem el passat. Quan Mary Beard parla de Roma està pensant en el Londres que ella coneix”.

Sobre la bombolla de lectors de novel·la històrica, els quatre oradors són fatalistes si han de creure que ells han estat motors de lectura. Associen l’auge de públic a l’oferta audiovisual. Ells, de fet, creuen que són els últims en beneficiar-se d’aquest creixement. Veuen el següent ordre de consum: pantalla, novel·la, revista. “Era una perspectiva massa optimista”, apuntava Geli. Entre els productes que consideren que han fet augmentar la bombolla mencionaven sèries estrangeres com ara Vikings o produccions de TV3 (Ermessenda, Serrallonga…).

No confluïen tant a l’hora abordar la legitimitat de la novel·la que, a banda d’entretenir, pretén difondre coneixement. Soler veu difícil calcular el barem entre literatura i documentació. “Potser un autor escriu tan bé que li perdones qualsevol inexactitud”. “La ficció és una eina de penetració social absolutament brutal”, opina Muñoz, que elogiava Dora Bruder de Modiano: “És extraordinària la capacitat d’immersió de la història”. “Les fronteres s’estan diluint”, segons Geli, que considera la divulgació des de la literatura un mètode “un pèl arriscat”. I aportava, per concloure, una cita de l’historiador francès Pierre Billard: “No volem una ciència freda però, al cap i la fi, volem una ciència”.