L’anglès després del Brexit: què fer-ne

L'objectiu actual de la EU és que tots els europeus parlen 3 idiomes

Això sí que és grandeur! Aprenent francés, un(a) dissenyador(a) de moda d’Itàlia guanya una major comprensió del catalanovalencià i, en menor mesura, del castellà i el portuguès, fins i tot del romanès. Merci! Li podria ser útil a l’hora de vestir diferents models de pell bruna. Però si, de fet, està planejant un tour per diverses capitals llatines, llavors parler francés és un bon détour (una volta innecessària, vaja), sobretot ara que a més està démodé. Tot i que també es diu parlar en Barcelona, sents hablar en Madrid o falar en Lisboa, per no parlar de a vorbi en Bucarest. Un détour igual que el language anglès degué ser per als parlants de spreeken germàniques en aquells temps quan la langue française era la lingua franca.

Em pregunte com s’apanyaven els germànics en el fred nord  amb l’idioma de Napoleó mentre ella regnava (la llengua, vullc dir). Ací baix feia sol. Per a nosaltres, els llatins, és molt més fàcil d’aprendre. Tot i que com a romanç és –sigam honests– un tant estrany (no li ho digues als francesos, però així és; pensa que pren el nom dels francs, una tribu germànica!) encara es podia aprendre.  A diferència de l’anglais hui en dia, des que la reina Victoria i després l’Oncle Sam es feren amb les regnes. Per això, no està clar si el nostre estilitzat amic (o amiga) d’Itàlia ha aconseguit aprendre anglès. Com es comunica llavors en totes eixes ciutats llatines? Pot parlar-lo la gent d’allí?

Els llatins, si no compartixen cap lingua romana (llatí o francés, per exemple) ni tongue bàrbara (anglès), recorren espontàniament a les velles i bones tècniques de l’acomodació (assimilació parcial) i de la intercomprensió. Grans paraules per a un truquet que els turistes italians solen fer quan coneixen nous amigos en Madrid: diuen “Hola” i després continuen la conversa en italià, que és molt comprensible allà. Igual que els espanyols en Roma poden dir “Ciao” als amichi (o és amici? què més dona!). Per tant, en situacions informals com estes, i també en la lectura, els idiomes romànics encara poden funcionar, en certa mesura, com a “dialectes” d’una mateixa llengua: el romanç, llatí viu fins i tot 15 segles després de la caiguda de Roma!

Esta meravella és possible perquè, bé, som una família mediterrània. Ja saps, estem molt units. El manteniment, fins fa poc realment, de la nostra benvolguda lingua latina (la mamma!) com a llengua de cultura ha evitat més divergència i ha proporcionat coordinació (si bé el romanés, la filla rebel, evità un poc de control parental durant una aventura amb l’eslau eclesiàstic, hmm). A més d’això, els intensos intercanvis històrics entre països llatins (sempre la màfia!) han animat molt la re-unió lingüística (i cultural): festes! Per tant, ens entenem prou bé, si bé de tant en tant també tenim un poc de drama (temperament!).

Però després de la festa, treballem. Així que tornem a la gira internacional de presentació de la nova col·lecció d’estiu. Com es comuniquen els llatins entre si en situacions més formals? L’acomodació i la intercomprensió encara poden tindre lloc. No obstant, en una reunió de negocis o en un correu electrònic comercial no semblen del tot apropiats ni la improvisació de mescles lingüístiques ni el risc de malentesos (la claredat i l’estil són importants!). Així que… sí, aquells que poden parlar “britànic” (que és com dir-li al castellà “espanyol”), l’usen, per supost. Facilita la comunicació i hui en dia queda professional; PERÒ usar una parla germànica entre llatins és en realitat absurd i traïx el nostre patrimoni comú. Sents les paraules de César lamentant-se d’esta nova traïció? Tu quoque, fili mi! Es regiraria en la seua tomba si sabera que actualment fins i tot els turistes llatins estan sumant-se a la conspiració! Realment no hi ha cap altra opció?

Ara pensa en aquells vikings del nord, que últimament s’han refinat. Aprecien molt el nostre sublim art, vi, càlid clima, les festes i les sestes. Venen ací cada any a descansar (els saquejos s’han acabat, gràcies a Déu). I parlen anglès (ara són ells els que s’alegren). No obstant, els és gaire útil ací eixe germànic? Potser els portuguesos i els romanesos s’han acostumat a la parla de les pel·lícules nord-americanes, a base de mirar-les en l’idioma original amb subtítols (respondre és un altre assumpte). No obstant, en general els llatins mantenen amb orgull les seues llengües (fins i tot en el concurs d’Eurovisió, on la lingua de Camões guanyà el 2017!). De manera que els nostres visitants nòrdics no tenen més opció que aprendre un poc de romanç si desitgen interactuar més allà d’hotels i restaurants.

Quina varietat romànica haurien d’aprendre els no llatins? Vejam els avantatges que cadascuna d’elles té fora de les seues fronteres. La langue de Molière ja l’hem descartada, oui. Els catalans faran ràpidament una passada avant i suggeriran (quanta presumpció!) que la seua llengua dels trobadors i Ramon Llull és un punt lingüísticament mitjà, com a resultat de la seua geografia. Però, qui es preocupa per ells? La lengua de Cervantes et permet també gaudir de fados o demanar una pizza, fins i tot una paella. I ni així és el romanç intermedi (i menys ho és el seu germà ibèric), especialment si encara tens intenció de pujar una tour metàl·lica o explorar castells fantasmals. Bona sort amb la limba lui Eminescu (malgrat l’entusiasta identitat llatina dels seus parlants). Una millor entrada al romanç i les seues diverses passions l’oferix la conservadora lingua di Dante, que sovint manté la forma original protorromànica després envilida (o embellida?) per altres idiomes: bĕne (lat.) > bène (protorrom. i ita.) > bine, bien, bem, bé. Però no sempre: bŏnam (lat.) > bòna (protorrom. i cat.) > buona (ita.), bonne, boa, buena, bună. El romanç ideal combinaria bène i bòna, que engloben i expliquen les diferents variants.

És per això que els eficients alemanys, farts del nostre caos, comencen amb el llatí i en pau. Molts han passat anys aprenent, amb disciplina, l’idioma de Roma (a ella conduïxen tots els camins!). Servix d’introducció, sense dubte. No obstant això, és una entrada central al romanç des de darrere (ei, no em malinterpretes!): Un détour de 2000 anys! És cert que el llatí clàssic ha sigut modernitzat al llarg dels segles, amb paraules noves a mesura que han anat apareixent nous conceptes (rebem una titiatio del Papa cada dia). Tanmateix, recorda que, a part de la seua pronunciació –i només parcialment–, el nostre tradicional estàndard comú pràcticament no ha sigut actualitzat d’acord amb l’evolució general de la gramàtica en la llengua viva (per a què necessitem les declinacions ara?). I, com a resultat, s’ha tornat incomprensible, com el grec antic per als grecs moderns.

L’actualització del llatí es veié obstaculitzada per la manca d’unitat política després de la caiguda de l’Imperium Romanum així com –al meu entendre– pel paper addicional de lingua franca que el llatí tingué en grans àrees del cristianisme, on una nova Roma aconseguí estendre el seu domini (imperialisme de nou, ai). I a aquelles persones dellà les antigues fronteres, inclòs Déu, no els interessava l’evolució. Lingua aeterna. De manera que, finalment, cada país llatí s’arromangà les mànegues i feu una actualització local de l’estàndard, per a ús intern. Et voilà el que ara anomenem idiomes romànics. Però el vent ha canviat de direcció últimament. La comunicació amb altres llatins ha augmentat extraordinàriament (Erasmus!) i els països romanòfons, tant en Europa com en Amèrica, estan intensificant el contacte cada volta més. A més, els nostres amics europeus necessiten una entrada central al romanç des de davant.

Ja fa algunes dècades que Rebecca Posner (Universitat d’Oxford) afirmà que la creació d’una interllengua romànica “no està fora dels límits del possible” (The Romance languages.1996: 344). En el segle XX, (nous) estàndards per al grec, txec, catalanovalencià, afrikaans o basc, per mencionar només alguns exemples de diferents famílies, foren desenvolupats per especialistes. Açò s’anomena codificació i és una branca de la lingüística aplicada. Per tant, una actualització de l’estàndard comú dels llatins és possible. I massa fa que es fa esperar (prou de mañana, mañana!). Tot el que necessitem per a posar la bola a rodar és voluntat i l’ajuda de la metodologia científica (els usuaris ja s’encarregaran després, com és costum). De fet, un projecte internacional, Vía Neolatina, porta més d’una dècada treballant en una tal codificació. Una nova varietat panromànica, una síntesi de la variació existent que puga ser representativa del romanç en el seu conjunt, serà proposada en el futur pròxim. La primera versió ja es pot consultar en www.neolatino.eu (pega-li una mirada!). És com un italià millorat, amb bène i bòna.

L’anglès després del Brexit

Evidentment, els llatins convergixen en l’Europa actual en contacte amb dos grans famílies lingüístiques més (germànica i eslava), i grups més menuts. Per tant, no només necessiten un neollatí per a comunicar-se entre ells, sinó també alguna manera d’interactuar amb altres europeus. Ací necessitem una estratègia comuna. Afortunadament, les famílies eslava i germànica també estan treballant vers la seua pròpia convergència lingüística. I els europeus que lideren este moviment complementari són –no t’ho creuràs– els de l’est. El seu Intereslau, que ha rebut ja molta atenció per part de la premsa, està sent usada fins i tot en el rodatge d’una nova pel·lícula, “The painted bird”, basada en una història que té lloc en una regió eslava indeterminada. Bravo! Així que estem aplegant-hi: neollatí, intereslau i germànic. Tres llengües.

Precisament, l’objectiu actual de la EU és que tots els europeus parlen 3 idiomes. Ara bé, es tracta de la parla materna + dos més qualssevol! Esta política lingüística és correcta, però resulta en una dispersió i, per tant, no resol les necessitats comunicatives d’Europa. Com a resultat, la llengua mundial marxa sobre el nostre continent i la política de facto acaba sent el “nord-americà” (actualment, qui sap què podria sobrevindre en el futur: potser el mandarí?). Per això, encara que aconseguim complir eixe “objectiu del multilingüisme” (com s’anomena oficialment), qui està guanyant el partit és el monolingüisme. I és el visitant (“E pluribus unum” és el seu lema). Si realment ens preocupem per les diferents llengües d’Europa, necessitem una política que siga no només pràctica i natural (perdoneu, esperantistes!) sinó també respectuosa amb la diversitat, així com neutral, òbviament.

A més d’això, l’idioma dels EUA (great country!), per més útil que siga en el món actual, podria estar de fet entorpint el desenvolupament d’Europa. Hi ha estudis que mostren que els europeus actuals vinculen la identitat nacional per damunt de tot a la llengua. No als costums, el naiximent, ni la religió, sinó a la manera de parlar. Per això, cal preguntar-se si una freda aïna de comunicació com és l’anglès per als europeus continentals (o no ho és?) pot fer-los sentir-se més europeus? Ni tan sols aconseguix mantindre dins de la UE els britànics! L’idioma global té, definitivament, poc a vore amb Europa (podríem algun dia arribar a anomenar-lo “europeu”?). En canvi, el germànic, el romanç o l’eslau són propis per a la gran majoria dels europeus (inclosos els anglesos!). A més, compartixen moder/matre/mati. Una família enorme! Això sí que podria enfortir la identitat supranacional europea!

I bé, quina és la idea exactament? Converses multilingües. En la comunicació internacional, els europeus utilitzarien l’estàndard de segon nivell de la seua llengua (neollatí, intereslau, etc.) i altres serien capaços d’entendre, ja que en l’escola també haurien estudiat els fonaments d’altres famílies lingüístiques (una competència passiva seria suficient). Aprendre l’estàndard internacional de la teua llengua no és com aprendre un idioma completament nou, i aprendre a comprendre un altra parla és molt més fàcil que aprendre a parlar-la. De manera que amb esta política lingüística coordinada (i veient més pel·lícules europees!), nosaltres, els europeus, podríem ser capaços d’intercomunicar-nos conservant (i desenvolupant) el nostre estimat patrimoni lingüístic.

Suïssa ens oferix exemples de comunicació multilingüe amb idiomes de diferents famílies. Els suïssos, que parlen 4 llengües nacionals i són uns amants de la seua cultura (heu sentit les meravelloses trompes alpines?), viuen junts i sobreviuen prou feliços sense recórrer a cap lingua franca estrangera. Una de les dos cambres del seu parlament (el Consell d’Estats) ni tan sols té traductors, imagina-t’ho! Si ara els europeus apliquem la comunicació multilingüe als estàndards internacionals, Michelle de París podria parlar en neollatí a Boris de Zagreb i Karina de Copenhaguen i, a continuació, estos dos podrien respondre en intereslau i germànic, respectivament. Cadascun d’ells usaria la seua llengua pròpia i entendria els altres dos. Per a aconseguir-ho, només cal que els europeus ens coneixem millor els uns als altres, lingüísticament. Imagina’t que ens coneguérem i ens entenguérem realment els uns als altres! L’anglès bloqueja este descobriment mutu.

L’idioma de Shakespeare és sorprenent i meravellós, so true –resulta que és la meua parla nativa per part de mare. Però és tan increïble i meravellosa com les moltes altres llengües que ja han estat o estan sent actualment substituïdes per ella. En Europa, el scots i el gal·lés es troben en una situació vulnerable, el gaèlic irlandés i el gaèlic escocés estan en perill, el còrnic i el manx es troben en una situació crítica (ja moriren una volta). I ara, fora de les Illes Britàniques, el neerlandés i altres llengües de mida menuda o mitjana estan perdent cada vegada més contexts d’ús. Islàndia ja ha començat a sonar les alarmes per a salvar el seu idioma. Estan segures solament les llengües grans? Prenguem-nos-ho seriosament.

El 2019 ha sigut declarat per la UNESCO (ONU) Any international de les llengües indígenes per tal de conscienciar sobre el fet que la diversitat lingüística (com la diversitat cultural o ecològica) és una part decisiva del patrimoni i del futur del món. Cada parla és un recurs estratègic que algun dia podria ser crucial per a respondre a desafiaments importants que se’ns podrien plantejar a tots nosaltres. En altres paraules, la pèrdua de qualsevol idioma del planeta és una pèrdua per a tota la humanitat.

Tenim la responsabilitat compartida de cuidar de la diversitat lingüística. I ara, amb el Brexit (please remain!), hi ha l’oportunitat de repensar el paper de l’anglès en Europa. Una estratègia alternativa que ens podria ajudar és organitzar les nostres famílies lingüístiques mitjançant estàndards internacionals. Considerem-ho! Eslau, germànic, romanç: tres idiomes per a millor amar i unir Europa. “In varietate concordia” (eixe és el nostre lema).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació