‘La rossa de mal pèl’: novel·la blava, picant i catalana

28.01.2019

Adesiara recupera La rossa de mal pèl de Josep Maria Francès, un dels exemples més afinats de la novel·la rosa masculina escrita en català. Una obra netament picant que desplega la flora i la fauna del Districte Cinquè de Barcelona.

Carrer de les Tàpies cap al 1930. | © Petreraldia.com

El cànon literari fulmina els secundaris de bona estofa. Secundaris que abans de la construcció del santoral van ocupar posicions destacades. Aquest decàleg aixecat per estudiosos i crítics ens deixa llegint l’escuma. Només els més curiosos o versats s’immergeixen en tot el que cànon eludeix. “Tenim una literatura prou forta per posar en dubte el cànon precedent”, diu el filòleg Thiago Mori, que veu un santoral aixecat des d’una “visió molt política”, edificat per respondre una pregunta tramposa: cap on han de caminar la cultura i la literatura. La resposta serà forçosament partidista.

“Una literatura en construcció no convé posar-la en dubte”, continua Mori per explicar que aquest cànon no hagi estat qüestionat: “El muntatge cauria en picat”. Ja fa un grapat d’anys, però, que la norma es discuteix. Mori, de fet, es dedica a estudiar alguns d’aquests noms ignorats. El novembre passat Adesiara va reeditar La rossa de mal pèl de Josep Maria Francès, obra en què Mori ha treballat durant dos anys. D’ell en són l’edició, les notes i el postfaci.

Jordi Raventós, editor d’Adesiara, parla de “la rossa” com una “fita”. La novel·la era una “dèria” personal que volia publicar i va demanar a Maria Campillo, professora de Literatura Catalana Contemporània de la UB (encerregada de la introducció d’El Bar i El Nadal d’en Pablo Nogales de Cèlia Suñol, díptic editat també per Adesiara), qui podria presentar al lector d’avui La rossa de mal pèl. La resposta va ser Mori, de qui Campillo en va dirigir la tesi sobre Francès i la novel·la sentimental masculina. “Ens hem llençat a la piscina”, diu Raventós sobre la publicació. També ho va sentir així Joan Balaguer i Pallarés, llibreter i editor de l’Editorial Lux. “Podia ésser un mal negoci, però era una bona obra…”, escrivia l’editor a la presentació de la novel·la. La rossa de mal pèl forma part de la col·lecció ‘de cor a pensa’ d’Adesiara, on anteriorment s’han recuperat Valldeperes, Pous i Pagès i Suñol.

En la breu biografia de la solapa, Francès (Lleida, 1981 – Ciutat de Mèxic, 1966), novel·lista, poeta, periodista i lletrista de sardanes (és autor de la cèlebre lletra d’El saltiró de la cardina), és descrit com “un cas a part en el panorama literari català previ a la caiguda de la República”. Escriure novel·la sentimental masculina el convertirà en un actor singular del món literari català atès l’inexistent mercat d’aquest subgènere en llengua catalana. Publicarà en total tres novel·les: La rossa de mal pèl (1929), La guerra dels sants (1932) i Retorn al sol (1936). I encara n’hi ha una més d’inèdita: Marasme (1938). Només “la rossa” i Marasme pertanyen al subgènere en qüestió: aventura sexual, carrers llantiosos.

Resolta la Guerra Civil, el 1939, Francès s’exiliarà a Mèxic, on continuarà exercint el periodisme, una professió purament alimentària (entre 1931 i 1939 haurà col·laborat a La Humanitat). Ni la novel·la ni el periodisme, però, li permetran sustentar-se econòmicament. Viurà tota la vida lligat a feines empresarials (des dels catorze anys treballa, donada la mort del pare). Escriurà també unes memòries (Memorias de un cero a la izquierda, 1962), dividides en tres blocs i començades en català però acabades a Mèxic en castellà per una qüestió comercial. Per connectar amb el lector potencial.

A Espanya, la dictadura talla de soca-rel la circulació d’obres com les de Francès per la gran càrrega sexual que acumulen. El cànon l’oblidarà. No és fins al 1998 que una obra seva és recuperada. Es tracta de Retorn al sol, una novel·la d’anticipació (ciència-ficció, distòpia) que reedita la Universitat de Lleida. Voliana Edicions va tornar-la a rescatar el 2018. La recuperació s’emmarca en la febrada per la novel·la policíaca i fantàstica que es va viure durant dels anys noranta. Allò de mirar-se el que el cànon ha exclòs.

Novel·la blava catalana

Mori destaca dues característiques que fan de La rossa de mal pèl una obra significativa: la inclusió de la novel·la en un subgènere que Francès vigoritza (a Catalunya) i el pes de la redacció periodística per explicar la Barcelona de l’època, una ciutat que podem situar entre 1910 i principis de la dècada dels vint.

La novel·la sentimental no va ser un passatemps exclusiu de les dones, l’anomenada novel·la rosa. També els homes van poder gaudir del seu banquet d’amor i cames. En el cas masculí, el color va ser el blau, la novel·la blava (romanzo blu, va inventar-se Enrico Tiozzo). “És un subgènere difícil de definir”, diu Mori sobre la delimitació temàtica i estilística. La novel·la sentimental masculina té els preceptes de la novel·la rosa, però va carregada d’escenes sicalíptiques i passejos pels baixos fons. En mans de Francès, la novel·la s’engreixa també amb humor i ironia. Llegim, segons Mori, una novel·la “absolutament grotesca”. Algunes escenes freguen la pornografia. Puig i Ferrater, editor de Proa, va dir-li a Francès que no editaria la novel·la si no la lliurava “menos cargada de especias”. Finalment, l’edita Lux. La crítica la considera una novel·la plena de “quatres atrevits i irreals”, amb “innecessàries faltes al bon gust”. Serà una novel·la “difícil d’entendre aleshores”, de contingut molt poc habitual, controvertida. Baldiri Clota, un transsexual que acaba exercint de proxeneta per pura supervivència, és un dels personatges que més impacten a la crítica.

Dibuix d’Helios Gómez a la coberta de ‘La rossa de mal pèl’.

La rossa de mal pèl, que per nom i estil connecta amb Rosso Malpelo de Giovanni Verga (novel·lista del realisme literari italià), es publica el 1929 per primera vegada. Les vendes són moderades. Se’n faran fins a tres reimpressions, l’última amb un dibuix a la coberta d’Helios Gómez que vol ser un impuls comercial. Hi apareix la Magina, personatge central, fent cantonada al costat d’un hotel mentre un mariner se la mira. El color verd predomina a la coberta, justament per evidenciar el contingut indecent del llibre. Un missatge al lector que es busca. Les vendes milloraran amb aquesta nova imatge.

La novel·la arriba per ocupar un espai literari vacant en català. Balaguer i Pallarés és un dels principals interessats en ocupar aquest espai. Veu el moviment com una operació comercial. En castellà, explica Mori, hi havia una musculosa escola de novel·la sentimental masculina. Carlos Fortuny estudia aquesta escola a l’assaig La ola verde: crítica frívola (1931). Escriptors que segueixen la tendència n’hi ha un grapat: Carretero Novillo, Álvaro Retema, Vidal i Planas, Felipe Trigo, José Francès (cosí germà de Josep Maria Francès) o el Jardiel Poncela novel·lista, molt allunyat del dramaturg. Després de la Guerra Civil tots abandonen els temes i els escenaris de la novel·la sentimental masculina: la dictadura no els permetria circular literàriament pel contingut sexual de les obres. Els lectors bilingües de la novel·la blava castellana –veu Balaguer i Pallarés– seran els lectors de Francès.

Tornem, però, a l’època on érem: començaments dels anys trenta. Tampoc podem dir que de novel·la sentimental dirigida a un públic masculí no n’hi hagués. Havia aparegut Judita de Francesc Trabal, per exemple, una novel·la psicològica, amb “certs colors immorals”, però emmarcada en una “literatura de proposta, amb vocació d’alta literatura”. I hi havia, fins i tot, novel·la rosa rasa escrita per homes: Clovis Aymerich o Folch i Torres. Novel·les piadoses i buides d’immoralitats. Amb Memòries d’un llit de matrimoni, el 1926, Lluís Capdevila avançarà l’estil i els temes de Francès, però encara “menys picant”. Francès descorxa l’ampolla. Es lliura a la novel·la blava amb la “voluntat d’escriure per a obrers entenimentats”, lectors tips de la ficció eròtica més vulgar. Busca un públic intermedi: un lector més refinat que vulgui delectar-se amb grolleries. Les seves són novel·les que no arriben a ser propostes obertament pornogràfiques (que n’hi havia, signades sota pseudònim), escrites amb traça, amb vocació de masses. Novel·la midcult. Francès vol ennoblir la prosa sentimental.

Una Barcelona matemàtica

Francès novel·la des de la condició de periodista. No pot deslliurar-se de la ploma del cronista urbà. La Barcelona que narra és una ciutat detallada, òbvia i coneguda per tots (segon ell). “El lector de Francès és un lector que comparteix temps i espai amb l’autor”, diu Mori. “Un gironí de l’època no entenia aquella Barcelona”. “D’ençà de La Xava [de Juli Vallmitjana, un altre autor recuperat], no havia llegit res tan castissament barceloní”, escriu Balaguer i Pallarés. Una de les labors de Mori ha estat treballar l’aproximació de la novel·la al lector d’avui, mantenint, però, la “sensació de frescor” que Francès procurava amb referències populars i molt precises. Mori ha fet aquest treball agregant un substanciós apartat de notes explicatives (un centenar i mig). Un material documental que afina la nostra lectura. La rossa de mal pèl és (i ha estat) una novel·la moderadament exigent (presenta també anacronismes, jocs lingüístics i llatinismes) però també profundament rica i distreta.

Per cert, el títol de la novel·la fa referència a “l’associació antiquíssima entre els pèl-rojos i alguna mena de dolentia”. La Magina és pèl-roja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Fantàstic! Ara truco a la meva llibretera de capçalera perquè me’n proporcioni un exemplar.

    • Pel meu gust, una mica llarga. Però et plaurà llegir-la, Joaquim. És veritablement un retrat d’època d’una determinada Barcelona.