La realitat invocable de Montse Badia al MACBA

El MACBA enceta una nova etapa. El ‘reset’ proposat per Beatriz Preciado i Valentín Roma comença a visualitzar-se ara amb ‘La realitat invocable’, exposició comissariada per Montse Badia, que ha convidat artistes locals i contemporanis a reflexionar sobre els límits i les contradiccions del real. Palma Lombardo ens explica la visita a l’exposició i Noemí Roset entrevista Montse Badia durant la festa d’inauguració de l’exposició.

Que un museu de la talla del MACBA hagi optat per acollir obres d’artistes locals i imminentment contemporanis (quan dic imminent, em refereixo a artistes que estan incidint en “l’aquí”, i “l’ara”, que estan treballant en el nostre context artístic i intervenint en la realitat que ens envolta), és un pas endavant a celebrar. Així doncs, el títol de l’exposició, comissariada per Montse Badia, no podria ser més encertat. La realitat invocable. La nostra realitat, l’actual, la que tant necessitem pensar i qüestionar, i que tants problemes de representació ens genera. Com donar forma a una realitat tan difícil, tan canviant? Com fer visible la violència intrínseca de la realitat? Heus aquí algunes de les preguntes que se’ns formulen al llarg del recorregut, i amb les quals han hagut de lidiar els artistes participants. Roman Ondák, Antonio Ortega, Lutz Mommartz, Jeremy Deller y Mireia Sallarès, John Smith, Enric Farrés-Duran, Núria Güell, Phil Collins, Rafel G. Bianchi i Jill Magid, són alguns dels noms que formen part de l’exposició.

No tindríem prou espai per esmentar cada una de les seves obres, però sí que en farem un petit tastet, que ens permeti fer un recull d’aquells conceptes que sobrevolen la mostra i que, un cop més, ens permeten reflexionar sobre allò que ens apel·la, aquells petits detalls que havien quedat amagats per una capa de virtualitat.

Un binomi interessant, és el que es produeix amb l’obra de la Núria Güell i la Mireia Sallarès. Ambdues, a partir de projectes i situacions diferents, reflexionen sobre una realitat oculta, que subsisteix sota el pes de les normes d’un món globalitzat. Amb Negro sobre blanco, Güell anuncia la creació de la cooperativa Ca l’Àfrica, un projecte col·laboratiu amb els africans que ocupen les naus industrials del Poblenou, i on des de fa temps ofereixen tallers i activitats, alhora que lluiten per aconseguir els seus drets laborals, i ajuden a legalitzar la situació dels sense papers. En una època de fronteres afilades i lleis d’immigració, les paraules d’un dels integrants de la cooperativa van fer ressonar les parets del museu. La seva veu s’enfrontava a un passat, el nostre, el dels catalans, que també està tacat per un colonialisme que la història d’Occident encara no ha sabut reconèixer. No ens cal anar massa lluny per topar-nos amb el General Prim, un reconegut esclavista. L’obra de la Núria Güell, se’ns presenta com un mirall de la vergonya, on la nostra societat no tindrà opció de mirar cap a una altra banda, no podrà escapar d’aquella realitat que existeix, però que no volem veure. I on l’oportunitat d’interactuar amb aquesta dolorosa veritat esdevé un compromís; el compromís de fer visible els abusos d’un model de societat, de portar-la a debat, d’exigir canvis.

Així mateix, Sallarès ens guia cap a una altra realitat, la de la progressiva desaparició de l’espai públic. Amb Le camion de Zahïa. Conversations après le paradís perdu , el cadàver d’una furgoneta roman a la plaça dels Àngels, com un fantasma de l’autonomia perduda de la Zahïa, el cas real d’una argelina que va perdre la llicència del seu negoci de venda ambulant de pizza, a causa d’una reestructuració de la llei municipal a Valence, al sud de França, que venia seguida pels habituals interessos econòmics, ja que s’hi anava a instaurar una nova zona comercial. Amb una decisió ben encertada, cada divendres es projectaran al camió una sèrie de documentals que també tracten la problemàtica de la privatització de l’espai públic, i la desaparició forçada dels nuclis veïnals, que representen altres formes de dinamització i organització dels barris. No cal dir que a Barcelona no en som aliens, a aquest tipus de violència institucional, per part de decisions municipals, que desmantellen el teixit col·lectiu de la ciutat. I que, com la proposta de la Núria Güell, necessitem invocar a l’esfera pública per tal de no deixar-les caure en l’oblit d’un món mediatitzat, que avança massa ràpid, que no deixa espai per allò que pot fer trontollar els seus fonaments. Són uns pilars rovellats, que ara demanen ser discutits, i són moltes les realitats submergides que fins al 31 d’agost trobarem al MACBA, amb la intenció de convidar-nos a penetrar els seus diferents estrats. Deixem enrere la superfície de la realitat i enfrontem-nos a la seva complexitat.