La literatura del món rural, a debat

Dissabte 7 de maig es va celebrar el Fòrum de Literatura del Món Rural al Saló de plens de la Casa de la Vila d’Ulldecona. El dia amenaçava aigua però en va caure ben poca, un degoteig finíssim de pluja que feia necessari l’ús d’ulleres de sol a causa de la estreta espessor dels núvols.

Organitzat per l’Ajuntament d’Ulldecona, la Fundació Carulla i Terra de Cruïlla, un engrescador projecte nascut a Vall-de-roures amb el propòsit de reviscolar les terres perifèriques, tant dels del nord del País Valencià, les del sud de Catalunya com les del sud-est d’Aragó, territoris tots ells que comparteixen cultura i economia. La voluntat de promoure l’intercanvi cultural i palesar la importància d’aquest territori així com una sèrie de valors a recuperar, va ser divulgada per l’alcaldessa de la localitat, Núria Ventura, així com per al representant d’Òmnium Cultural, Josep Moragrega, els organitzadors de Terra de Cruïlla i el president de Fundació Carulla, Carles Duarte. Tothom amb el desig de no perdre la memòria i l’expressió d’unes formes de vida rural dins d’aquesta globalització a la vegada que reconsideren la mirada que des de les institucions acadèmiques s’hi proposen.

Una vegada presentades les últimes novetats, de fires i de llibres, així com dels diferents projectes que des de les diferents institucions, Museu de la Vida Rural, Institut Ramon Muntaner, etc. s’hi volen implementar, va iniciar-se una trobada d’escriptors amb una taula sobre la literatura del món rural. Moderada per Jordi Llavina, director de la Col·lecció Museu Vida Rural de l’Editorial Barcino va comptar amb la participació dels escriptors catalans Pep Coll, Joan Todó, Jesús Mª Tibau, Emidgi Subirats i de la vinarossenca Amàlia Roig.

El sentit actual de la literatura rural va obrir el debat i de seguida es va tractar la problemàtica de la inserció de les obres narratives dins de determinades categories. L’art d’escriure casa poc en les classificacions si bé una reivindicació de ser propera a la terra i a allò essencial, a la vida i a la mort, va ser una de les definicions que s’hi proposaren. L’encaix dins d’una visió més àmplia de la narrativa va despassar els límits que qualsevol classificació propugnaria i va fer notar l’abast de la literatura, siga aquesta rural o no. Escriure sobre aquelles coses que l’autor estima o com un voltor que cerca històries mortes i posa el nas a tot arreu són idees que van fluir en l’ambient.

D’altra banda, el moderador va preguntar si hi havia algun tipus d’estil que fes de la literatura rural una obra incomprensible per a les persones urbanes. Més que l’estil, els escriptors apuntaren al nom amb el que s’anomena a diferents eines o ocells com a paraules que poguessen dificultar la lectura de les seves obres. Més que això, els assistents van fer notar el perill de caure en un determinat folklore a l’hora de parlar d’allò rural. Un fet aquest que no ha de considerar l’àmbit rural com un lloc idíl·lic on la nostàlgia ens ha de fer tornar.

L’auge de la tecnologia i de les comunicacions fa que no puguem considerar les zones del sud o del nord, segons siga la centralitat d’on es mire, com un lloc on poder desplegar cert tipus de forassenyades il·lusions. La globalització i la unicitat del sistema econòmic fan que el món que va desaparèixer la dècada dels setanta del segle passat siga un cadàver sense resurrecció possible. Fer una matèria del present i no del passat la literatura és la tasca que s’ha de desenvolupar. Tot això per a dotar de força uns valors que el pretés progrés tecnocràtic ha volgut menystenir a favor d’un determinat tipus de capitalisme depredador i sense sensibilitat.