La Casa Vicens o Gaudí sense pressa

El 16 de novembre obre la primera casa privada projectada a Barcelona per Antoni Gaudí, un edifici que remunta a les passes inicials del modernisme i que promet al visitant una experiència a assaborir amb calma.

Els qui passegin pel barri de Gràcia, un cop arribats al carrer Carolines número 20 es toparan amb la Casa Vicens que, tretes les bastides que l’han cobert durant un parell d’anys, no passa certament desapercebuda per l’aclaparadora intensitat cromàtica que la fa destacar entre les més altes construccions veïnes. Després de cent trenta anys com a habitatge particular, aquest edifici d’Antoni Gaudí es converteix en espai museístic, l’últim a obrir portes dels sis monuments de l’arquitecte reusenc declarats patrimoni de la UNESCO. Es completa així el recorregut gaudinià d’una Barcelona que del modernisme ha fet una marca turística. Tanmateix, segons asseguren la representant institucional Mercedes Mora i el director Joan Abellà, aquest espai s’allunyarà de les dinàmiques del turisme massiu: la voluntat de Mora Banc –el banc privat andorrà que el 2014 va comprar l’edifici i que n’ha finançat les obres de rehabilitació– és d’oferir un recorregut pausat i sense pressa, gràcies a la limitació del nombre de visitants i altres mesures que s’han estudiat conjuntament amb Districte de Gràcia i el Departament de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona per garantir la convivència veïnal.

El matí de la roda de premsa en aquests espais privilegiats es respira una atmosfera de tranquil·litat i serenor. Que es pugui mantenir un cop la casa obri ho fan presagiar les paraules entusiastes pronunciades per Daniel Giralt-Miracle, un dels màxims experts gaudinians que treballa a Gràcia des de dècades, així com l’aplaudiment espontani d’un veí anònim des de la finestra de la seva casa al final de la presentació als periodistes. Altres senyals d’una voluntat d’integració a l’entorn són les visites prèvies gratuïtes ofertes als veïns i la continuïtat de la tradicional missa i benedicció de roses del dia de Santa Rita, cita ineludible del barri des de 1927.

Unes premisses encoratjadores disposen, doncs, a gaudir sense cap recel d’aquesta joia arquitectònica que Antoni Gaudí enceta l’any 1883. L’encàrrec li prové de Manel Vicens Montaner, corredor de canvi i borsa i no pas fabricant de rajoles com llargament havia fet sospitar la profusió de decoració ceràmica de l’edifici que encarrega a Gaudí. Li comissiona una casa d’estiueig envoltada de vegetació, una oportunitat immillorable per materialitzar en pedra la veneració de l’arquitecte envers la natura. De fet, el protagonisme d’aquest edifici de tres vents se l’emporta la façana sud-oest oberta al jardí amb una tribuna on es fa explícit el diàleg entre espais exteriors i interiors d’una casa, puntejada de balcons i obertures, entrants i sortints, i d’una riquíssima ornamentació vegetal i floral que envaeix les façanes i les estances. Margallons, clavells de moro, heures, joncs, mores, vinyes, flors de la passió declaren la natura com a font primària d’inspiració, una natura que, com explica David García, un dels arquitectes responsables de la rehabilitació, és aquí un element ornamental i no estructural com serà en el Gaudí madur: el modernisme encara és als inicis.

Gaudí haurà desenvolupat plenament una arquitectura organicista on la natura s’integra als elements constructius quan l’any 1925 se li proposa ampliar la casa. Capficat en les obres de la Sagrada Família, cedeix l’encàrrec a l’arquitecte Joan Baptista Serra de Martínez, qui haurà de convertir en plurifamiliar l’edifici, situat ara no als afores, sinó en una plena àrea urbana. Les necessitats dels propietaris portaran a gairebé doblar el volum de la casa, des d’ara a quatre vents: es construeix una nova escala central, s’amplia el jardí i s’elimina la tribuna, alterant així significativament el projecte original, tot respectat els paraments ornamentals.

Les dues etapes diferenciades de la casa són un dels reptes que han hagut d’encarar els arquitectes que des de 2015 han treballat a la reconversió de l’edifici. El despatx de José Antonio Martínez-Lapeña i Elías Torres i el Daw Office S.L.P descriuen la seva tasca com a un projecte de conciliació. Amb l’intent de no jerarquitzar els dos moments, s’han proposat de fer-los dialogar, recuperant la volumetria original així com el caràcter unifamiliar de l’edifici, i adaptant els espais a l’ús museístic i a les normatives d’accessibilitat i seguretat. On la mà dels arquitectes es fa evident és en l’escala que comunica les plantes: situada on es trobava la que havia projectat Joan Baptista Serra de Martínez, presenta unes línies intencionalment llunyanes dels llenguatges dels anteriors projectes per defugir qualsevol mimetisme. Explica David García que, quan les fotografies han permès una reconstrucció fidedigna, el projecte de rehabilitació ha recuperat components originàries: és el cas de la tribuna, element clau de la interacció amb els espais exteriors del jardí. Sempre amb la voluntat de no interpretar o recrear s’han realitzat les tasques de restauració que han recuperat una riquesa cromàtica enlluernadora especialment evident en els blaus, verds i daurats de la sala de fumar.

És aquest espai d’inspiració orientalista un dels que més destaquen en tota la casa. S’hi palesa el nexe indestriable de l’arquitectura de Gaudí amb les arts decoratives. L’ornamentació de paper maixé segueix el sistema patentat per Hermenegildo Miralles, mentre una altra patent, la del col·laborador Eudald Puntí, es posa a la pràctica en les funcionals portes corredisses entre la tribuna i el menjador. Espai central de la casa, el menjador integra 32 pintures de Francesc Torrecassana de la col·lecció del Sr. Vicens amb un veritable jardí interior on floreixen fulles i flors dels més variats. No tan abundant la decoració de la primera planta, destinada als dormitoris, on és notable el joc cromàtic dels paviments a terrazzo continu, els estucs al foc, els esgrafiats i els cassetons amb motius vegetals i florals que varien a cada habitació. En aquesta calibrada harmonia no falten sorpreses, tant decoratives (un sostre pintat amb un trompe l’oeil que recorda els frescos de Mantegna) com funcionals (uns moderns distribuïdors que faciliten circulació, aïllen acústicament i tèrmica).

Pujant a  sota cobert es completa el recorregut amb l’exposició permanent on la proposta museogràfica de Jordi Falgàs i Marta Antuñano comença amb una pertinent introducció audiovisual i segueix amb peces i documents que permeten conèixer les fonts d’inspiració de la casa i admirar de prop detalls com ara les diferents ceràmiques utilitzades. D’especial interès són unes maquetes acompanyades de fotos i pantalles interactives on es poden entendre amb claredat les fases constructives de l’edifici i reconèixer les mans dels diferents arquitectes. Aquesta profunda lectura es completa amb l’actual exposició temporal comissariada per Juan José Lahuerta que posa en relació aquesta primerenca creació gaudiniana amb catorze cases d’arquitectes coetanis europeus i americans, des de Viollet-le-Duc a Frank Lloyd Wright, Victor Horta, Charles Rennie Mackintosh, a través de amb 14 maquetes acompanyades de plànols i fotografies. La mostra forma part d’un programa de temporals que preveu des d’exposicions d’arquitectura i arts decoratives fins a intervencions artístiques als espais de la casa.

Després d’haver passat pel terrat, la visita torna a baixar fins al soterrani, antigament magatzem, i que ara llibreria-botiga de la cooperativa d’arquitectes La Capell, cloenda de la visita juntament amb la cafeteria gestionada per l’Escola d’Hostaleria Hofmann que se situa a unes dependències del jardí, amb taules exteriors que miren a la fornícula que acollirà la imatge de Santa Rita, procedent del templet construït en 1927.

Reforçat per l’assessorament científic del grup de recerca GRACMON, de la Càtedra Gaudí i de l’esmentat Daniel Giralt-Miracle, així com per la inclusió en el Consell Gaudí i la Ruta del Modernisme, el projecte museístic de la Casa Vicens ofereix una aportació significativa mostrant un Gaudí des d’un bon principi defensor de la natura i que, tot i no ser encara plenament modernista, ja adopta solucions com el terrat transitable, els bancs-barana i les funcionals portes corredisses o els distribuïdors que apunten a un concepte d’arquitectura que en farà un dels mestres de les futures generacions.