Grand Tour. De La Bisbal d’Empordà a Torroella del Montgrí

30.08.2015

Ja portem molts quilòmetres a l’esquena o, més ben dit, als peus, i això només acaba de començar. Ara ja veig amb tota claredat que estic embarcat en una aventura que arribarà a l’èpica, que sóc el cronista afortunat d’una gesta memorable.

Grand Tour. Pont de pedra de Gualta

Grand Tour. Pont de pedra de Gualta

Hi ha una noieta amb dues llagues als peus i un company li passa un remei miraculós. He vist moltes butllofes, i les tiretes, de moltes marques diferents, corren com la cervesa als bars. Quan parem per esmorzar veig que després a alguns els costa d’aixecar-se i seguir, que es mouen lentament, a poc a poc, i fins i tot m’ha semblat sentir un gemec; el primer. El sol ens aclapara, i definitivament les orenetes s’han equivocat: ni un núvol. Avui, que és lluna plena, el dia és més clar que un clar de lluna. Sol i més sol.

Però l’etapa d’avui no és llarga i arribem aviat al mar, a l’Estartit. Ho celebrem amb un bany. Fa vent i el mar està arrissat. És molt estimulant; ens regenera.

En Jordi Lafon demà passat ha de fer volar un estel i avui fa proves. És un estel casolà, entranyable, fet amb tres canyes encreuades lligades amb cordill i un tros de llençol, i li afegeix una cua llarga, episcopal, llarguíssima. El munta en un no res, i després, per fer-lo volar, corre com un nen pels arenals de l’Estartit. Nosaltres som al xiringuito Alegria i Festa, que queda una mica enlairat, amb un bon refresc a l’abast, i seguim amb molt d’interès les seves evolucions. Cada vegada que sembla que l’estel s’enlaira, m’adono que al meu entorn tothom aguanta la respiració, però són volades molt curtes:

–Ara, ara sí! Amunt!

–Oh, ja torna a caure!

–Vinga Lafon, torna-hi! Torna-hi! Tu sí que pots!

En Lafon torna al xiringuito molt cansat, fins i tot abatut; diu que avui no fa vent, que no, que no fa prou vent.

A les set, la Mar Serinyà ens rep al pati de casa seva, un pati obert al carrer davant d’una casa de poble amb planta de masia. Som una bona colla.

La Mar es mou en un espai cimentat. En una tauleta hi ha uns quants pots de pintura blanca i un de pintura vermellosa; pren la pintura amb les mans, la barreja, l’empasta al terra, la ressegueix, en fa camins i formes, configura una xarxa amb un centre on cap al final hi barrejarà el vermell. Va descalça i amb roba ajustada i fina que també entra en l’acció; es taca, s’eixuga, es refrega, va per terra. Es mou com una mèdium, portada per una força que la pren, i ella s’hi lliura sense contemplacions; entra en un procés anímic que, per algun comentari que li sento dir després, interpreto que té molt a veure amb la conjunció dels contraris: l’abraçada, la fusió, o qui sap què; alguna cosa que no sap què és –i nosaltres tampoc–, que no podem formular d’una manera explícita, però que té molt sentit. La Mar practica una mena de cerimònia que ens porta directament al cor d’allò que és essencial.

Mar Serinyà durant una intervenció artística al pati de casa seva

Mar Serinyà durant una intervenció artística al pati de casa seva

En acabar tinc la impressió d’haver assistit a un tipus d’experiència molt primitiva i molt propera alhora, antiga i sagrada, que en altres èpoques s’organitzava segons uns rituals i tradicions ancestrals, però que ara, avui, aquí, es presenta absolutament despullada i crua: en un pati de Torruella, amb les motos i els cotxes tronant pel carrer, l’estrèpit d’una fira allà a l’altra banda, el gos que borda per la finestra, un que passa xiulant, les converses del carrer, el camió de les escombraries. Molt fort. Molt fort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris