Jordi Mayoral: “El franquisme va fer servir l’art per homologar Espanya”

Hi ha moments de la història que, mirats amb perspectiva, sembla impossible que hagin passat. És el cas de la Biennal de Venècia del 1958, on el pavelló espanyol va presentar una mostra que es feia en nom i benefici de l’Espanya franquista, però plena d’artistes que desafiaven l’ordre establert. Ara, la Galeria Mayoral, que ha anunciat que obrirà un espai expositiu a París, celebra 30 anys i reuneix a Barcelona una desena d’obres que van formar part d’aquell pavelló. Parlem amb el galerista Jordi Mayoral i ens explica per què tot plegat va suposar un moment d’inflexió pel reconeixement internacional de l’art espanyol de postguerra.

Com és que dediqueu una exposició al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958?
Aquest any, a la Galeria Mayoral fem 30 anys. És un moment bonic i volíem fer una exposició central potent. Teníem moltes preguntes sobre l’episodi del pavelló espanyol del 58, i per això crèiem que podria haver-hi un resultat interessant. Fa uns anys vam fer una exposició vinculada al Pavelló del 37, el de la República, i vam veure que l’Estat Espanyol havia trigat 21 anys més a fer un gran pavelló a nivell mundial, el de Venècia l’any 1958. El nostre esforç ha estat recollir deu obres de les que es van exposar en la biennal italiana. Segurament, Espanya no ha fet cap més gran pavelló des d’aleshores.

Per què són tan importants aquests dos pavellons?
L’any 1937 és el pavelló del Guernica, un espai de propaganda, èpic, evident, molt potent. Una proposta que demostra com era Espanya aleshores: un Estat en guerra. El republicanisme perd, i desapareix també tot el seu teixit cultural. Hi ha destrucció, mort, exili i una generació perduda. I això és molt greu. D’aquí plora la criatura, encara ara. Fins al 1958, hi ha 21 anys de postguerra, d’autarquia, d’un estat en blanc i negre, repressiu, brutal. Els millors marxen, moren o es queden isolats. Com pots tornar a generar una maquinària artística potent? Amb l’informalisme i l’abstracció, són la generació del Dau al Set, Tàpies sobretot; el grup El Paso de Madrid i Chillida al País Basc, els que tornen a fer un gran episodi, alineats amb els moviments artístics mundials.

A part del nom dels artistes, què té de particular el pavelló del 58?
La seva història és molt singular perquè hi ha una simbiosi, en teoria impossible, entre el franquisme i els artistes revolucionaris. El franquisme accepta que Espanya sigui representada per uns creadors que en teoria no juguen, que van en contra del cànon artístic, que volen trencar l’acadèmia, que són antagònics a l’art d’estraperlo de l’època. Com ho pot acceptar això el franquisme? Doncs perquè en aquell moment encara no hi havia una evident crítica al règim. El Tàpies a l’any 70 ficaria llibertat i pintaria una senyera, però el 1958 això era impossible. Creiem que aquesta complexitat fa rellevant el pavelló. Et pots enfadar, et pots rebel·lar, ho pots entendre, ho pots aplaudir, però aquest episodi encara genera debat avui en dia.

Quines obres recolliu en aquesta exposició?
Més de 60 anys després, apleguem una desena d’obres d’Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Rafael Canogar, Manolo Millares, Antonio Saura i Manuel de Rivera. En total s’hi van exposar 162 obres de 19 artistes. El nostre esforç ha estat recollir deu peces d’aquell moment, no deu que s’hi assemblin. És la primera vegada que es fa aquest exercici de posar en comú obres del Pavelló de Venècia del 58. Hem hagut de fer una tasca d’investigació d’un any per descobrir on eren, i després intentar convèncer els propietaris perquè ens les cedissin. Totes estan en mans de grans col·leccions. Hem organitzat converses relacionades amb l’exposició, perquè el debat no acaba aquí, sinó que aquest és un episodi més de tants que hi ha hagut i que hi haurà sobre el conflicte entre poder i art.

En aquell moment, eren reconeguts els artistes seleccionats?
A nivell internacional eren poc reconeguts, només Tàpies i Chillida. Per la resta, va ser el gran trampolí de la seva vida. Espanya era un país autàrtic on no hi havia teixit de col·leccionistes i era difícil entrar en el mercat internacional. El franquisme va veure que podia fer servir l’art per homologar Espanya com un país occidental normal. Això era el que s’ensenyava al món. Els artistes de Venècia van trobar marxants d’art a nivell internacional a París i a Nova York, cosa que els fa poder viure de l’art en majúscules. Després, alguns van renegar de tot plegat. Tàpies i Saura van dir declaradament que mai més tornarien a participar en un pavelló de propaganda per validar el règim franquista.

No n’eren conscients, els artistes, en aquell moment?
No ho sabem. A veure, Tàpies no es va entrevistar amb Franco directament. Tot era més senzill, els artistes van mantenir correspondència amb el comissari del pavelló i ja està. Avui podem arribar a unes conclusions prou òbvies, però creiem que l’any 58 el pavelló respon exactament al que era Espanya aleshores: un país com les obres que exposem de Millares i de Rivera, molt complex, en blanc i negre i amb un neguit interior molt gran que encara no estava estructurat en forma d’antifranquisme. Per això diem que el Pavelló del 37 i el Pavelló del 58 són tan importants i ens expliquen tant com era la societat. Un cop més, l’art ens ajuda a entendre, a contextualitzar i a trobar certes respostes sobre l’època.

El franquisme no tenia por de córrer massa riscos, exposant aquests artistes?
El que va fer aquest pont impossible va ser la ment lúcida d’un comissari. Es deia Luis González Robles, treballava al Ministeri d’Exteriors, havia organitzat altres exposicions importants i va crear un pont entre dos mons antagònics. Robles era una persona culta posada en un context inversemblant. Va saber entendre que els millors artistes no anaven alineats amb els valors del règim i va crear unes complicitats i un mínim fil conductor que donava validesa a la seva proposta. Devia ser un home amb una capacitat diplomàtica elevada, per poder convèncer les dues parts. També, segurament, aquestes coses només passen una vegada. Després els artistes s’ho pensarien dos cops. Per això és important i estrany. El cas de Robles és únic, una persona intel·ligent que feia malabars i li sortien bé. 

Podria ser que el franquisme tampoc patís perquè no hi havia un missatge literalment antifranquista en les obres informalistes i abstractes?
Clar, en les obres no hi havia una literalitat que els portés a la contradicció, però aquests artistes evidentment lluitaven contra el cànon. El que passa és que el franquisme va prioritzar l’homologació d’Espanya i fer-se seus els noms d’aquestes persones. És un dels grans debats de l’exposició: com el poder polític o econòmic, en aquell cas més polític i avui més econòmic, juga amb la cultura. Com l’Estat la manipula, la tergiversa, la fa seva, la reprimeix, la censura. En aquest cas, el poder es fa seu el talent creatiu de l’època, sabent també que els artistes tenien poques possibilitats d’exposar internacionalment.

Quina crítica van rebre les obres exposades?
La crítica va ser excel·lent. Manuel Rivera era boníssim. Chillida va guanyar el primer premi d’escultura i Tàpies va guanyar el segon de pintura. Va quedar reconegut que a Espanya hi havia una gran generació d’artistes, de nou. Un article parlava d’ells com “els nebots de Picasso”. Nosaltres hem fet un recull de premsa de l’època, tant internacional com d’aquí.

Pots exemplificar-me tot això que expliques amb una obra?
Mira, els quadres del Millares els hem instal·lat tal com estaven a l’època, també intentant que fos tot molt didàctic per contextualitzar a la gent. En Millares es percep la destrucció i la reconstrucció, i com per aquests artistes, que eren persones ferides emocionalment i alguns també físicament, l’art era una manera d’intentar recosir el seu trauma i el de tota la societat. En els quadres hi veiem forats, recosits, volums, blanc i negre, abstracció. Per mi Millares és capaç de fer aquesta síntesi entre el personal i el col·lectiu amb unes obres que parlen del nosaltres de llavors i del nosaltres d’encara avui. La ferida sempre l’arrosseguem i ens acompanya.