Joan Busquets: “Catalunya és i serà urbana”

Atenció, perquè potser prop de casa teniu un edifici més emblemàtic del que penseu. Així ho demostra Joies de l’arquitectura contemporània, un volum de l’Enciclopèdia Catalana 00dirigit pel respectat urbanista Joan Busquets que reuneix el bo i millor de l’arquitectura catalana recent, des dels anys 30 fins a l’actualitat. Clàudia Rius parla amb Busquets sobre el llibre i els reptes actuals de l’arquitectura, per acabar tractant les noves formes d’urbanisme.

El llibre Joies de l’arquitectura catalana contemporània no només ordena el passat recent, sinó que també busca mirar cap al futur.
Sí, l’arquitectura sempre ha tingut un lligam entre els temps. Fins i tot quan es produeix un trencament hi ha una mirada al passat, sempre es recuperen coses. Aquest és un tema rellevant del llibre, i l’altre és que quan parlem d’arquitectura normalment tendim a pensar en un sol objecte, però les verdaderes joies recents no són un edifici sinó un sector. L’arquitectura catalana fa temps que crea equipaments: desenvolupa un tros de ciutat. Per exemple, al mercat de Santa Caterina de Barcelona es refà l’espai i es construeix una obra espectacular, però alhora s’agafa un edifici de darrere que ja existia i es fa un habitatge, i un pàrquing i una plaça. Aquest és el futur de l’arquitectura.

Tot això passa després del franquisme?
Passa després de l’arribada dels ajuntaments democràtics. És aleshores quan el sector públic es converteix en un client de l’arquitectura o fins i tot en un promotor, en el sentit que la dinamitza. Cal destacar el treball de persones com Enric Miralles, justament l’arquitecte del Mercat de Santa Caterina. Era un dels arquitectes més espectaculars i més ben preparats que tenia Catalunya, però desgraciadament va morir als quaranta-cinc anys. Una persona exemplar que tenia la capacitat d’integrar espais, que és el que dic que cal valorar. Abans hi havia hagut precedents interessants, però mai com l’explosió dels anys 80 en endavant.

Aquesta explosió que ve fomentada pels Ajuntaments es basa en algun moviment arquitectònic anterior?
Sí. De fet el llibre comença amb el Pavelló Mies Van der Rohe perquè va ser Van der Rohe qui va tirar una pedra al mig del llac. En aquell moment aquí s’estava fent l’Exposició Internacional del 29 i l’estil general era monumentalista. Encara avui en dia ho veiem amb edificis com el Museu Nacional. L’impacte de Van der Rohe va ser tan fort, que el primer edifici que es va enderrocar un cop acabada l’exposició del 29 va ser el seu pavelló. I això que no el trobaven lleig…

El trobaven fora de lloc?
Sí, absolutament. I per això la reconstrucció del pavelló Mies a Barcelona va ser un gran èxit, una decisió molt important. A partir d’aquí, és el GATCPAC qui dona forma a aquestes idees rupturistes. Són ells els que fan una síntesi de les idees europees i les transformen aplicant-les a Catalunya. Fan un esforç titànic, perquè no es limiten a adaptar aquí el que veuen al centre d’Europa, sinó que treballen en projectes molt ambiciosos. És un moment que cal reivindicar: el GATCPAC era molt innovador. Les cases que Sert construeix al Garraf o la Ciutat de Repòs de Castelldefels són edificis emblemàtics per a la classe treballadora. Després s’han convertit en sectors tontos de residència. Evidentment a Alemanya també s’estaven fent, però allà no tenien el valor de la tradició d’aquí.

Els països mediterranis fan més vida al carrer que no pas els països centre europeus o nòrdics. Crear equipaments complets té més sentit aquí?
I tant. És millor aquí! El mediterrani és una condició fantàstica, amb el sol, la llum, el clima, l’amor pel menjar i per la taula. On es prenen les decisions importants? Al voltant de la taula. No pots dir el mateix en un país nòrdic. Ho dic molt seriosament. Això forma part de la nostra tradició i l’arquitectura ha de preparar aquest tipus de coses. Els arquitectes holandesos fan cuines americanes i la gent no ho vol, perquè molts dels habitants d’allà vénen d’altres cultures i necessiten, per exemple, que la cuina tingui finestra, perquè cuinen amb all i han de deixar entrar l’aire. I els agrada tenir una terrassa, encara que faci fred. L’arquitectura catalana té uns certs principis i no els hem de perdre. Ens hem de reivindicar.

El GATCPAC relacionava molt l’espai interior amb l’exterior, i el fet de crear sectors complets i no edificis individuals també potencia aquesta relació.
Absolutament. En aquest sentit hi ha una represa, tot i que segurament és diferent perquè el GATCPAC no va tenir la capacitat de desenvolupar tots els seus projectes. Potser si la Ciutat de Repòs s’hagués corregit, s’hauria esmenat. Com sempre passa en aquests projectes, el resultat hauria estat millor.

El moment polític no els ho va posar fàcil. Per exemple, la Casa Bloc de Sant Andreu estava pensada fins a l’últim detall per les teories racionalistes i va acabar sent un edifici franquista.
Sí, va tenir un ús per la Guàrdia Civil. L’única manera que tenien d’evitar que aquella construcció fos reivindicada era posar-hi això! Però va demostrar que era un edifici residencial bo: la gent que vivia allà hi estava bé. Vol dir que van crear uns prototips que després hem pogut utilitzar: l’habitatge compacte, l’habitatge amb ventilació transversal. Van inventar una sèrie de coses que després hem utilitzat com si res.

I què va passar després?
Hi va haver un moment de davallada. És el que anomenem el “període gris”, on passa poca cosa. A Tarragona hi ha unes joies dels anys 40 que podien estar signades pel GATCPAC. En canvi, a Barcelona no hi ha res, suposo que perquè estava més vigilada. Després apareix un període important, que és el del Grup R, del qual més tard naixerà l’Escola de Barcelona. Aquí ja destaca el compromís social de l’arquitecte, que diu “ep, no podem fer qualsevol cosa, la societat necessita canvis”. Apareixen tot d’idees que arribaran al seu clímax durant el període democràtic. Gràcies a això avui en dia els europeus creuen que l’arquitectura catalana té molt d’interès.

No podia tenir una part negativa també que el sector públic entrés tan directament en l’arquitectura? Pressions a l’hora de construir certs edificis a llocs concrets perquè va millor per algunes empreses o pel turisme, per exemple.
No, en aquell moment sector públic no va fer cap edifici pel sector turístic, sinó pels barris. Escoles, CAPs, hospitals. També alguns habitatges, tot i que no masses; en podrien haver fet més. Tot això crea un repertori de més d’un miler d’equipaments construïts a l’àrea metropolitana. I tots es van fer per la gent, que de fet ho reclamava a través d’associacions de barris, per exemple. Això ha donat uns edificis boníssims a tota Catalunya: a Girona o a Tarragona, per exemple. La gent no pensava en el turisme, sinó en ells mateixos. I els arquitectes van dir: “Sí, però al costat del CAP hi posarem una plaça, i una entrada de metro, i una escola”. Un altre cop amb aquesta idea de lligar diverses coses juntes. Avui dia el sector públic quasi no fa res, l’arquitectura és bàsicament privada i tampoc n’hi ha gaire.

Últimament es parla molt d’arquitectura i d’urbanisme. Sobretot es debat com fer-ne amb visió de gènere o de forma participativa.
Això es veu molt en l’últim període del llibre, on hi ha l’aparició i la intervenció de dones arquitectes. Evidentment la majoria de professions han sigut, en general, masculines, i l’arquitectura també. Però últimament comencen a haver-hi dones arquitectes interessants i equips en els quals participen activament moltes dones. A Catalunya i a Espanya això ha arribat més tard que en altres llocs, però són qüestions importants. Sobre l’urbanisme participatiu, està molt bé però cal evitar solucions simples que no serveixin al cap d’un temps.

Ara mateix, quin és el canvi social que afecta més tant l’arquitectura com l’urbanisme?
Avui en dia hi ha demandes molt serioses respecte la mobilitat. Barcelona és una ciutat que ha d’evolucionar molt a favor d’altres formes de mobilitat més tranquil·les. Hi ha qui diu que avui dia amb internet no cal moure’s. No és veritat. Hi ha estudis recents que demostren que la gent que més utilitza internet és la que més es mou, però és una mobilitat diferent. Fa uns anys tothom depenia del moviment domicili-treball. Avui el moviment dominant és el de la gent que va a fer altres coses. La persona que va del domicili al treball normalment busca el transport més ràpid i més barat. En canvi, aquest altre tipus de gent es pot adaptar a mobilitats molt diferents, si li fas una bona oferta. Busca un cert confort i et demana què veuré, què m’ensenyaràs. Hi ha una transformació tant en la demanda com en l’oferta. Això comporta unes implicacions sobre l’arquitectura i les infraestructures molt importants.

Aquesta tònica es comença a veure en els exemples de la història recent que expliqueu al llibre?
Sí. Cap canvi és majoritari, hem de mirar els avanços petits. I aquí, els últims deu anys hem vist moltes maneres noves de funcionar. Per exemple, fa 15 anys els comerciants s’oposaven als carrers peatonals. Ara ells paguen la meitat dels espais. Han detectat que els van bé. I és un detall mínim. Nosaltres veurem carrers dedicats només a autobusos elèctrics de contaminació zero. Tindran més arbres i només hi haurà bicicletes i transports col·lectius. Tot i que ara encara tendim a posar-los més grossos, aquests seran més petits i més freqüents, perquè la gent el que volem és que l’autobús vingui ràpid, no pas esperar.

Tot el que expliques és aplicable a les ciutats, i en aquest llibre no només parlem de Barcelona, sinó de tot Catalunya. En ambients rurals o en zones poc poblades notem aquests canvis?
Al llibre parlem de “ciutats madures”, vol dir ciutats que han tingut a la història algun paper important. El món rural és una mica diferent, tot i que jo crec que és difícil parlar d’un món rural. Catalunya és i serà urbana, la gent volem viure en unes determinades condicions. Altra cosa és que tinguem la feina al camp, però tendim a l’agregació col·lectiva, siguin ciutats petites o altres. Busquem una certa eficàcia. Si volem tenir un metge a prop, necessitem una població de dos mil habitants. També volem assegurar-nos que els nens vagin a l’escola. A més, avui en dia, amb les comunicacions que hi ha, la gent arriba abans de Girona a Barcelona que no vas d’una punta de Barcelona a l’altra. Per tant, en aquest sentit no hauríem de fer cap distinció de zones. Catalunya és un sistema urbà com ho és tota Europa, i no passa res.

Ens pot posar algun exemple arquitectònicament important de fora de Barcelona?
Al llibre n’hi ha moltíssims, com ara l’equipament i transformació del centre de Lleida. La muntanya de costat de la Seu s’esllavissava, i per tal de fixar-la perquè no caigués es va fer un projecte que s’ha acabat convertint en un edifici de jutjats, una escola i habitatges. Tornem a la mateixa lògica: donar diversos usos a un espai. La ciutat que ens agrada no és la que té per una banda els habitatges i per l’altra la producció, sinó que ho té tot. Camino i trobo un bar, un hotel i una copisteria. Aquesta és la bona idea de ciutat: la que està organitzada però al mateix temps és molt accessible.

Sobre els reptes de l’arquitectura actual, Maria Antònia Trujillo deia a El País que el que cal fer és “imaginar solucions que s’orientin cap a un creixement racional basat més en la renovació dels teixits de la ciutat que ja existeix, que no pas en el desenvolupament descontrolat de la perifèria”. Coincideix amb ella?
Sí, qualsevol ciutat té dins seu oportunitats que cal omplir. Ja tenim els carrers fets: és més fàcil aprofitar la trama urbana que no pas fer grans desenvolupaments fora. Malgrat tot, cal entendre que entrarem en períodes on faran falta nous elements que no caben dins la ciutat. Equipaments per fer activitat de recerca o d’innovació, per exemple. Tot i això, hauríem d’evitar seguir creixent i consumint sòl, perquè si no perdem l’agricultura, entre d’altres. Un estudi que vam fer fa poc demostrava que a l’Àrea metropolitana de Barcelona s’havia doblat la superfície ocupada només amb un creixement del 10% de la població. És exagerat! Tenim molt espai lliure ja infraestructurat –carrers, serveis…- a la ciutat. És molt més senzill i molt més econòmic posar aquí les noves activitats, com ara habitatges social.

És una mica contradictori, perquè a Barcelona mateix els pisos són tan cars que la gent cada cop se n’ha d’anar més i més a la perifèria. Si hem d’aprofitar el que tenim a la ciutat i alhora no ho podem pagar…
En el sector metropolità hi ha espais de molt bona qualitat que poden ser oferts a bon preu. Hi són! I no passa res, perquè tens un metro que et porta des d’allà al centre de Barcelona. L’únic que és important és que les persones puguin viure en un habitatge digne, en unes condicions òptimes de serveis i d’accés als llocs de treball. Estem en sistemes urbans oberts. Ara bé, no podem confiar en el sector públic, perquè no té diners, ni tampoc en el privat, perquè només busca treure’n rèdit. Hem de ser creatius i inventar formes de promoció d’habitatges més innovadores. Noves formes de cooperatives, per exemple. Al llibre s’ensenyen casos d’habitatges creats per cooperatives de Girona, en aquest cas lligades al sector religiós. Donaven una oferta d’habitatge raonable a un preu moderat. Encara avui dia ho estan fent. Per tant, evitem imaginar que estem en un impàs. No estem en un impàs. Les oportunitats hi són i tenim tots els espais a punt. Hem de ser creatius.