Joan Brossa. Per viure tranquil s’ha d’oblidar i caminar

16.06.2019

El passat 2 de juny, coincidint amb la celebració del centenari del natalici del poeta, es va presentar a la Fundació Brossa la reedició del llibre Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Ensiola Editorial, 2019) escrit pel doctor en arts escèniques, professor, director teatral i escriptor Jordi Coca. Aquest llibre-entrevista, que inclou una breu antologia de poemes, es va publicar per primera vegada l’any 1971 a l’editorial Pòrtic. En aquella època, Joan Brossa no era, encara, un poeta conegut però sí molt ben valorat pel seu cercle d’amics, entre els quals hi havia Antoni Tàpies, Joan Miró, Joan Ponç, Modest Cuixart, Pere Portabella, Carles Santos, Mestres Quadreny, Arnau Puig… La publicació va esdevenir, i encara ho és, una referència imprescindible que donava a conèixer la dimensió artística del poeta. El llibre es va reeditar l’any 1992 amb la incorporació de dues noves entrevistes publicades a la revista Serra d’Or, una del 1982 i l’altra del 1992.

Joan Brossa. |

La presentació del llibre a la Fundació va comptar amb el testimoni de bons coneixedors i amics del poeta, que es varen complementar molt bé entre ells. Hi participaren Manuel Guerrero, comissari de l’Any Brossa i impulsor d’aquesta reedició, qui qualificà el llibre d’essencial. Pilar Parcerisas, crítica d’art, destacà com el llibre reflecteix la consciència de l’ofici del poeta. Francesc Foguet, doctor en Filologia i màster en Teoria i Crítica teatral, per a qui es tracta d’un projecte literari i artístic molt coherent. Jordi Malé, professor de Literatura a la UdL, afirmà que aquesta entrevista guanya molts enters perquè tots dos intervinents sumen. Glòria Bordons, doctora en Filologia, especialista en l’obra del poeta i vice-presidenta de la Fundació, va dir que el llibre li va servir de guia per entrar de ple en el món brossià. Vicenç Altaio, president de la Fundació Brossa i traficant d’idees, digué que la importància d’aquesta edició rau en el fet que 40 anys després continua sent molt vàlida. Pere Portabella, cineasta, destacà la radicalitat del poeta. Joan Rabascall, pintor, recordà el temps compartit a París pels volts dels seixanta. El mag Hausson oferí un sorprenent número de màgia i l’actriu Viqui Sanz llegí quatre poemes breus molt ben triats. També hi eren presents els editors, Miquel Campaner i Guillem Frontera. I finalment, Jordi Coca, a més dels agraïments, recordà com el Concert irregular, que havia vist de molt jove al Teatre Romea, el va transformar completament perquè aquella obra representava un pas de gegant en el teatre català de l’època.

Si Jordi Coca, en poc més de vint anys, no hagués descobert que Brossa era un dels escriptors «més pulcres, originals i d’expressió més variada de la segona meitat del segle XX», si no hagués llegit pràcticament tota la immensa producció que el poeta havia escrit fins aleshores, difícilment el llibre-entrevista tindria la importància que va aconseguir al seu moment i que encara preserva. Preguntes -i provocacions- que, amb molt de criteri, posen en safata unes respostes que ens permeten copsar el tarannà, la integritat, la personalitat lúcida i incorruptible del poeta, del dramaturg, de l’artista plàstic i de l’home amb unes «antenes intel·lectuals extraordinàriament fines i amb dedicació tossuda i constant a allò que li interessava». Un repàs, per tant, a la gènesi de la seva obra i als pensaments per ell desenvolupats.

Joan Brossa o el pedestal són les sabates té un plantejament molt original. Per una banda incorpora unes converses molt sintètiques i de gran rigor sobre els diferents períodes de la seva obra. Per altra, es tracta de la primera vegada que Brossa es va donar a conèixer en paral·lel a la seva obra més representativa i publicada, Poesia Rasa i Saltamartí. Jordi Coca emmarca el poeta dins el doble corrent existent en el sistema literari català de mitjan segle XX: per una banda Carles Riba amb una poesia molt rigorosa i, per altra, J.V. Foix. El llibre encavalca Brossa amb Foix com a promotors d’una revolta poètica que substituirà els altres dos grans referents fins aquell moment, Espriu i Pere Quart.

Jordi Coca diu que no es pot entendre la producció de Brossa si no és en la seva globalitat artística. És per això que titula el pròleg d’aquesta reedició Les cares del dau. Proposa una lectura que abasti els vectors més significatius de la seva creació, que rauen en el reconeixement d’una cultura menestral, la màgia, el fregolisme, els efectes teatrals, les avantguardes del segle XX i la consciència social, «les formes d’expressió artístiques són cares d’una piràmide que es troben en el punt més elevat», ens diu Brossa.

El llibre dona visibilitat a un poeta que estava totalment marginat en la incipient societat literària, tot i tenir un paper central en el món de l’art gràcies a la seva relació amb Miró i Tàpies. Presenta una visió molt planera i alhora calidoscòpica d’un poeta que no diferenciava la seva vida artística de la literària sinó que, com ell deia, «anava convertint l’experiència en consciència». Ens presenta una imatge, creativa i quotidiana, que posa en equilibri una popularitat que es gronxa entre el reduccionista de l’obra escrita i la magnificència de l’obra plàstica o visual. Un llibre imprescindible.

Per finalitzar, res millor que recordar l’estrofa d’un sonet meravellós:

Soc mar que expressa idees de la riba,
escupo l’ham a terra i tallo el nus,
que la paraula serp és la serp viva
i la paraula amor el món profús.

(La paraula, 1963)