Groenlàndia és adrenalina

El dia que la marca de càmeres esportives Go Pro va llençar els seus primers vídeos, els esports d’aventura van canviar per sempre. El foc prometeic de l’espectacle audiovisual va ser furtat de les grans productores i regalat a les masses. De cop i volta, els alpinistes ja no estaven sols amb la muntanya: ara calia pensar en un tercer ull a través del qual enquadrar l’experiència de la manera més impactant i viral possible. Molts reneguen d’aquest element invasor i conserven el fet  grimpador en la intimitat. Però els que han abraçat la GoProització de la vida s’han llençat a una cursa desfermada per aconseguir les imatges més espatarrants possibles. I fan documentals com Into Twin Galaxies: a Greenland Epic.

El Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló recull totes les motivacions imaginables per les quals una persona pugui haver d’enfrontar-se a una elevació de terreny considerable. L’esperit de superació sempre és el protagonista, però el cinema de muntanya també parla de canvi climàtic, d’història, d’exploració, etc. Aquest no és el cas que ens ocupa: el film protagonitzat pels “National Geographic explorers of the year”  Sarah McNair-Landry, Erik Boomer i Ben Stookesberry ens regala una dosi d’espectacle 100% refinat i sense cap mena d’additiu.

El repte: travessar 1000 kilòmetres de la tundra groenlandesa per arribar a l’origen d’un dels rius més septentrionals del globus i baixar-lo en caiac. Per què? I per què no? Un dels punts més honestos de Into Twin Galaxies és la renúncia a la metafísica. Els aventurers bregats no cauen en la sentimentalització innecessària i eviten la retòrica new age que massa vegades edulcora els relats de muntanya. L’èpica de la pel·lícula és una conseqüència directa de la seva estètica, sense que calgui reforçar la gràcia del repte amb cap motiu més enllà del simple fet de superar-lo. Prémer el play i gaudir.

Des de la costa est fins a la costa oest de la terra dels esquimals, ens esperen cinquanta minuts d’imatges astoradores. Espereu tots els recursos tecnològics que la indústria audiovisual ha parit durant els darrers anys per sorprendre les nostres retines amb perspectives inimaginables: drones que retraten l’expedició en zenital solitud, lents esquitxades per l’aigua dels ràpids que se’ns mostren en primera persona, plans enregistrats amb el mòbil per reforçar la intimitat amb els moments més durs psicològicament i un llarg etcètera. L’altíssima definició de la imatge combinada amb un tractament del color made in beguda energètica dona coherència visual al catàleg de quadres monumentals. El resultat és un paratge que sembla dissenyat com un parc d’atraccions per recompensar la temeritat humana amb molta dopamina.

L’Erik, la Sarah i en Ben són atletes de primera fila i experts en el Pol Nord. Ni quan la Sarah es fa mal a la columna vertebral per culpa d’un estel descontrolat (perquè si el caiac no fos prou cool, sembla que la millor manera de viatjar per centenars de kilòmetres de planures glaçades és surfejant la terra amb l’ajuda d’un estel i els vents huracanats), perden la sang freda. El to del grup combina el respecte necessari per la muntanya amb la calma de tres exploradors de renom, un posat que s’agraeix a l’hora de temperar l’espectacularitat desbordant de la fita. Tenen el llenguatge adequat per descriure allò que fan: “És com volar a través d’un museu fet per la natura”.

Into Twin Galaxies és un regal per a la retina sense més pretensions que això. En un moment en què el nostre llindar d’impressionabilitat és elevadíssim, el film dirigit per Jochen Smoll s’ho juga tot a deixar-nos bocabadats. I se’n surt. Si teniu ganes de posar l’espiritualitat de la muntanya entre parèntesis i gaudir de l’adrenalina aliena, el Festival de Cinema de Muntanya també us té coberts.

En aquest enllaç trobareu la programació completa del festival.