Goytisolo Gil, art mercenari i carca

Pigment sobre tela. Només pigment sobre tela. I en canvi, hi veiem una cara, un cos, una imatge tan realista que podria semblar que miréssim una fotografia. Són les obres de Gonzalo Goytisolo (Barcelona, 1966) que reuneix l’espai Volart de la Fundació Vila Casas, una mostra no exempta de crítica que es podrà veure fins al 26 de març del 2017.

“Em dedico professionalment al gènere artístic més mercenari i carca que existeix: el retrat per encàrrec”, explica Gonzalo Goytisolo. “Dins l’ideari de l’art contemporani no es pot caure gaire més baix: tirar d’una fórmula esgotada per a pintar els altres per diners, com una espècie d’artista de lloguer, un venut”. Així defineix Goytisolo la feina que fa més de trenta anys que fa. I és que la crítica, a l’exposició Persones pintades, prové del mateix protagonista.

Cansat de no poder viure de la seva producció artística, el pintor ha acceptat fer un recull expositiu on mostra allò amb el que tant ell com la majoria de companys dels seus companys de professió s’han de guanyar la vida: fent retrats. Així doncs, els quadres són detallistes, minuciosos i preciosistes, però Goytisolo els fa per a poder viure del seu talent, no perquè prefereixi fer aquest tipus d’obres per sobre d’algunes altres.

Tot i ser fill de Luis Goytisolo, Premi Nacional de les Lletres Espanyoles 2013, i nebot del poeta José Agustín Goytisolo i el novel·lista Juan Goytisolo, l’artista ha abandonat la idea d’exposar comercialment les seves peces i és crític amb la situació de les galeries d’art a Espanya. Un sector, el de les galeries d’art, que s’ha vist molt perjudicat pels efectes col·laterals de la decisió executiva del govern d’apujar l’IVA cultural del 8% al 21%.

A l’espai Volart, l’artista plàstic reuneix gairebé un centenar dels seus retrats, que daten des de l’any 1987 fins al 2016. Cada quadre té la seva pròpia personalitat, que intenta assemblar-se al màxim a la personalitat del mateix retratat. La voluntat de Goytisolo és que la pintura resultant sigui tan conservadora o transgressora com les persones que hi apareixen. La transgressió més gran és l’obra Ernesto Ventós – blue period (2016), i de peces conservadores en trobem moltes. Sobretot al pis de baix.

Perquè la mostra es divideix en dues parts: la primera planta, on trobem retrats d’artistes, famílies i companys, i la planta baixa, on hi ha retrats institucionals. A dalt, personalitats de la vida cultural com Carmen Balcells, Juan Marsé, Pere Gimferrer, junt amb persones anònimes; a baix, personalitats de la vida política com José Montilla i Celestino Corbacho, junt amb homes d’institucions i empreses com la Ibèrica d’Autopistes, CaixaBank, l’Autoritat Portuària de Barcelona, l’alcalde de l’Ajuntament del Port de Santa Maria o el Ministeri de Treball entre d’altres. En general, retrats d’una Espanya benestant.

El més important de les obres de Goytisolo és la mirada. Les persones que hi apareixen s’expressen sobretot a través dels ulls. Talment com si el quadre fos una realitat, però és ficció. Almenys, així ho veu el mateix artista: “El gènere del retrat es pot veure com una ficció narrativa de l’experiència, que no parla de la realitat sinó de la nostra necessitat de donar-li significat. Aquesta tensió entre realitat i ficció prové de la idea que, tot i existir materialment, l’obra d’art no esdevé realment com a tal fins que és percebuda per l’espectador, ja que de fet és en la ment d’aquest on té lloc el fenomen que anomenem art”.

La pintura és la forma de mentir més sofisticada, apunta Gonzalo Goytisolo en un vídeo que es projecta al mateix espai Volart. I és que segons l’artista, dins de la pintura realista es pot sembrar el dubte. Perquè al final, veiem el que veiem, veiem a qui veiem, tot es redueix a pigment sobre tela. Només pigment sobre tela. I uns ulls expressius de tant en tant.