Carla Simón, premi Pantalles 2017

Probablement, aquells que encara no hàgiu vist Estiu 1993 en sabreu dues coses. La primera, que tracta sobre l’estiu que una nena passa al poble dels seus tiets després que la mort de la seva mare la deixi totalment òrfena. La segona, perquè cap crític o comentarista ha volgut deixar passar el detall, que es tracta d’una pel·lícula fortament autobiogràfica. De mèrits en té molts, per això atorguem a la seva directora, Carla Simón, el Premi Núvol 2017 de la secció Pantalles.

Que Estiu 1993 és una pel·lícula autobiogràfica és sens dubte una dada de profunda transcendència per la directora Carla Simón i la seva família, i fa que per ells el film sigui una conversa, un record, un agraïment. Per al públic, en canvi, no hauria de ser un factor a computar, ja que pertany a un univers que no ens correspon; pel fet de ser real la història no ha estat més fàcil de concebre i, si no fos el cas, el seu relat no tindria menys valor ni seria menys veritable.

La virtut més celebrada d’Estiu 1993, i amb motius, és el seu tractament del punt de vista. El compromís que té amb la Frida, la seva jove protagonista, és total. Aquest és un film sobre la seva experiència, i ni una sola vegada en traeix la percepció per tallar, per exemple, a una de les moltes discussions que els seus tiets tenen a l’altra banda de la finestra. No descobrim els fets que han dut tota la família fins aquí amb morts, enterraments ni diàlegs evidents, sinó amb mirades furtives, silencis incòmodes i maldestres condols velats. La manera que té Simón d’allunyar-se de l’omnisciència conjuga, coherent, amb naturalisme que mai exalta les sensacions. Les mostra, sí, però mai les magnifica. A diferència de Terrence Malick, que a L’arbre de la vida buscava la síndrome de Stendahl a cada pla, aquí es reprodueix aquí el que a ulls d’una nena és bonic, o molest, o trist, sense augmentatius.

El mateix passa amb les emocions de la Frida. Mai es fan servir amb fins lacrimògens; la directora les respecta massa per fer-ho així. N’hi ha prou amb la imatge d’un infant trist per estovar el cor de qualsevol, però aquí no es tracta de despertar peneta, sinó d’aconseguir que l’espectador visqui el procés amb la Frida, i que no plori per ella sinó amb ella. Pel que fa al repartiment, el resultat que ofereixen Laia Artigas i Paula Robles –que interpreta la seva cosina- és extraordinari. Normalment la direcció d’actors infantils deixa entreveure quelcom d’artificial, però les nenes d’Estiu 1993 transpiren una autenticitat francament difícil de trobar. Es nota que Carla Simón ho supedita tot a la naturalitat de les seves actuacions, i el seu encert és majúscul: no hi ha filigrana cinematogràfica preferible al poder d’una interpretació veraç.

Les relacions entre personatges no queden exemptes de l’honestedat de la directora. Un context d’estimació familiar, sigui o no difícil la situació en què es troba, sempre vindrà marcat per una escala de grisos. Entenem que en aquest viatge la Frida pugui odiar els seus tiets, que els seus tiets li puguin tenir ràbia a ella, que entre ella i la seva cosina es pugui generar una pugna possessiva. S’agraeix quan la ficció no té la hipocresia d’amagar les contradiccions que es generen quan un una persona tracta amb una altra, quan té el valor d’il·lustrar que feixuc que és estimar, especialment quan, en casos com el d’Estiu 1993, una neboda mai deixarà de representar una germana, i uns tiets tindran el regust de pares que la protagonista hauria preferit no haver de tenir. És mesquí i és confús, però ve vehiculat per un amor real, humà.

L’òpera prima de Carla Simón ha estat distingida al festival de Màlaga i a la Berlinale, i va ser seleccionada per representar Espanya als Oscars, però finalment no ha rebut una nominació. I què sabran ells? Estiu 1993 és meravellosa perquè és real, té ànima i, en definitiva, posa el conjunt dels seus talents al servei d’una expressió cinematogràfica que retrata admirablement la vida mateixa. Tenim dues coses a celebrar: la creació d’un film que difícilment oblidarem –i que no dubtem de qualificar com el millor de l’any-, i el salt al llargmetratge d’una directora que, sabem del cert, mai no farà una pel·lícula banal.