El Grand Tour. De La Cellera de Ter a Salt

Anem baixant cap a terres més civilitzades seguint el curs del Ter i els seus canals. Una mica abans de Bescanó trobem en Jofre Oliveras.

El seu treball l’ha inspirat “The doors of perception” d’Aldous Huxley. Al començament d’aquest llibre hi ha una cita molt repetida de William Blake que diu: “Si se’ns obrissin les portes de la percepció, veuríem l’home tal com és: infinit”.

La instal·lació que en Jofre ens proposa la formen tres portes blaves situades estratègicament en el paisatge, de manera que conserven la configuració i la distància exacta de les tres grans piràmides d’Egipte.

És una instal·lació d’un fort contingut simbòlic. El color blau representa la intuïció i la intel·ligència; la configuració geomètrica de les posicions estableix una relació especial -una relació còsmica-, amb el cinturó d’Orió que era la constel·lació més important del món antic. Aquestes portes tancades, són una invitació a entrar en un nou estat de consciència.

Tot plegat és cosa d’aquest estiu, però de les tres portes només en queda una, la que veiem al costat d’una resclosa; les altres dues, una en un camp de cultiu, l’altra al costat del d’un camí, han desaparegut.

-Les portes desapareixen, són efímeres –diu en Jofre-, però nosaltres sempre podrem trobar aquests punts amb el GPS, o amb l’ajuda de la memòria del telèfon.

Quedo una mica confós en adonar-me que el lloc que sempre havien ocupat els llibres savis, els pergamins i els incunables que guardaven la memòria de coneixements ancestrals, ara l’ocupa el GPS. Els nous llibres sagrats són: GPS, Android, smartphone, iphone…, shopping!

-És la nova era! -penso-. Això és la nova era que ja és aquí!

Però ho trobo tan prosaic que fins i tot em resulta dolorós.

Arribem a la biblioteca de Salt on el col·lectiu Deriva Mussol ens proposen una activitat que es diu: Cercar l’escenari.

És tracta de caminar a la deriva per Salt, junts i en silenci. Caminar sense objectius, oberts al que trobem, al que descobrim, i fer-ho junts, de manera que el grup no s’arribi a trencar del tot.

Ho fem. Un grup que va silenciosament per un espai públic concorregut, fa el seu efecte. El silenci crida l’atenció. Anem sense objectius, a l’atzar, badant; ara tafanegem per una finestra, ara ens encantem amb les roses d’un jardí: una dona les talla i en fa un ram; els gossos tancats a les terrasses, els nens que juguen en el parc: la pilota, les pedretes, inflen globus amb l’aigua d’una font; els arbres, una mica de vent; els noms dels carrers i dels bars; i la gent, tanta gent d’arreu… Salt és com una torre de Babel, amb nouvinguts de totes les parts del planeta; és tal la varietat dels tipus humans i dels costums que s’entreveuen, que nosaltres, amb el nostre silenci exòtic, no desentonem.

-D’on veniu?
-Del món.
-On Aneu?
-Al món.
-D’on sou?
-Del món.

Tinc la impressió de trobar-me en el melic del món.

A les nostres latituds es practica molt poc el silenci. Només cal que passeu la frontera francesa, i veureu que, a l’altra banda, el to de les veus als restaurants és més apagat; la gent no crida. I si tireu més amunt i arribeu a Alemanya, entrareu a bars on trobareu persones assegudes de costat que passen hores sense dir-se res, i quan parlen ho fan amb frases lentes i espaiades. Són persones molt reflexives. I si encara tireu més amunt, trobareu mercats silenciosos. Sí, hi ha silenci en els mercats! Jo he vist asseguts, en una terrassa de Barcelona, una colla de més de 30 adolescents suecs, cadascú amb el seu refresc, i que entre ells a penes intercanviaven algun comentari de tant en tant. Són caràcters pausats i silenciosos.

Restar en silenci no produeix el mateix efecte a una persona callada per naturalesa, que a una persona que xerra pels descosits. Aquí, el silenci fa molt d’efecte.

No sé el temps que hem anat a la deriva, potser cap a una hora llarga; després tornem a la biblioteca i els qui volen parlen, uns quants, parlen de la seva experiència davant dels altres i d’una càmera que els filma.

El Grand Tour s’està acabant. Demà serem a Girona