El futur de l’esperanto

Dijous, 28 de gener, a les 19 h, a l’espai Vilaweb de Barcelona, tindrà lloc la presentació del darrer número de la Revista de Girona, que va sortir al carrer a principi de mes i que té, com a tema principal, l’esperanto. 

El número 294 de la Revista de Girona està dedicat a la llengua. Més concretament, a l’esperanto a les comarques gironines. Aquest és el tema que ocupa el dossier central d’aquesta nova edició de la revista, amb el qual pretén abordar com aquesta llengua ha superat crisis, guerres, diferents èpoques i generacions a través de la seva història a comarques gironines i dels elements que encara avui hi queden. El dossier està coordinat per l’arxivera M. Dolors Godoy i la professora d’esperanto Dolors Grau, i compta amb la col·laboració de Xènia Berta. La presentació d’aquest nou número es farà el proper 28 de gener a l’Espai Vilaweb.

Creat el 1887 pel metge i lingüista polonès Ludwik L. Zamenhof amb la intenció d’unir tots els pobles amb una llengua que fos fàcil d’aprendre, l’esperanto volia ser un símbol de fraternitat i germanor, més que limitar-se a ser una simple llengua franca com ho va ser en el seu moment el llatí i ho és ara l’anglès. La primera gramàtica de l’esperanto va aparèixer el 1887 que Zamenhof va signar amb el pseudònim Dr. Esperanto, nom pel qual es coneix aquesta llengua internacional. “La idea de Zamenhof era aconseguir una llengua destinada a les relacions internacionals, però aquest objectiu es va veure sobrepassat i ampliat per una ideologia que parlava d’amor, de fraternitat, de pau i d’unió entre els pobles, compartida per persones d’idees liberals i avançades”, escriuen Godoy i Grau.

El dossier sobre l’esperanto conté deu articles sobre la presència d’aquesta llengua a les terres gironines. Si bé “noms rellevants de diferents sectors de la societat, com el notari Salvador Dalí i Cusí, Jordi Montsalvatge i Delfí Dalmau a Figueres” s’hi van sumar enèrgicament, actualment, però, el souflé que va representar aquest moviment s’ha anat desinflant i només uns pocs gironins formen part actualment de la KEA (Kataluna Esperanto Asocio), això sí, de manera molt activa. Paga la pena llegir aquest extens dossier que s’ha elaborat sobre l’esperanto a Girona, però per fer-ne un petit tast em centraré en l’últim capítol que centra l’atenció en el futur d’aquesta llengua que, segons Godoy, és esperançador perquè l’esperanto “és actualment una llengua totalment desenvolupada, amb una important comunitat de parlants i amb suficients recursos lingüístics que n’asseguren la viabilitat”.

“Que l’esperanto és una llengua viva, arrelada en tot el món i amb una gran motivació entre els seus seguidors per fer-la créixer, ho vaig comprovar, una vegada més, amb l’assistència al 100 Congrés Universal”, explica Godoy sobre les perspectives d’aquesta llengua, que va ser enterrada temporalment durant la primera i la segona Guerra Mundial. La principal associació que actualment vetlla per la difusió d’aquesta llengua és l’Associació Universal d’Esperanto (UEA), que manté relacions amb la UNESCO, les Nacions Unides, UNICEF, el Consell d’Europa i l’Organització Internacional de Normalització (ISO).

Un reportatge dedicat a Joc de trons

En aquest últim número, la Revista de Girona ha dedicat un reportatge gràfic al rodatge de Joc de trons que es va fer a la capital de la comarca, a Girona. Amb fotos de David Borrat i text de Josep Pastells, aquesta crònica explica com es van viure aquells dies a Girona, que a la sèrie es convertirà en un dels Set Regnes de Ponent, potser Antigua.

Tal com explica Pastells, atès l’èxit d’aquesta sèrie, el primer dia de càsting més de 5.000 aspirants s’esperaven a l’ombra dels plataners per aconseguir un paper de figurant. “Gairebé dos mesos després, el 24 d’agost, es van iniciar les tasques de preparació del rodatge, que van sacsejar la vida dels veïns del Barri Vell en provocar restriccions importants al pas de vehicles i de vianants”, afegeix.

Entrevista al musicòleg i compositor Lluís Albert

En aquest mateix número, Xavier Cortadellas ha entrevistat Lluís Albert (i Judit Pujadó l’ha fotografiat), sobre el qual destaca que “poques persones com ell deuen conèixer la música popular catalana i la música clàssica feta a les nostres comarques”. Amb 92 ja complerts, Albert fa el seu camí gràcies a la il·lusió: “No hi ha secret. Llevar-me cada matí i tenir coses per fer, projectes per portar a cap, obres per estrenar…”, explica.

En aquesta entrevista, repassen no només la llarga trajectòria i als records familiars de Lluís Albert com a compositor i investigador, sinó que també aprofiten per parlar del paisatge que es veu des de la seva casa de l’Escala, que porta per nom “Solitud”: “M’emociono quan penso que la silueta de l’Albera i del golf de Roses són pràcticament iguals a com les van veure els primers grecs fa 27 segles. L’Escala, en canvi, s’ha embastardit molt en aquests últims 40 anys”, explica el compositor.

Iniciat sota la música de Miquel Francolí, les primeres composicions que va escriure Albert són, tal com ell mateix aclareix, les sardanes: “Van ser les sardanes el que em va anar obrint el camí cap a altres gèneres de concert. Jo sempre dic que la meva música té un denominador comú: el nostre país”. En el seu primer concert de piano va interpretar, entre d’altres, Schubert.

Dalí vist per la seva germana

Finalment, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà ens apropa a la vida familiar de Salvador Dalí, vist per la seva germana, Anna Maria Dalí. Pagès va conèixer l’any 1983 la germana de l’artista, que va escriure una obra sobre el seu germà, Salvador Dalí vist per la seva germana, i va conversar-hi un parell de tardes a la casa familiar de Cadaquès.

“Nascuda quatre anys després que el seu germà, Anna Maria Dalí va ser un testimoni privilegiat de la infantesa, l’adolescència i la joventut que el pintor i escriptor mistifica a Vida secreta”, escriu Vicenç Pagès. Amb aquest article, aprofundim en la vida de l’artista a través dels ulls de la germana. Un dels records més traumàtics que Anna Maria Dalí guarda sobre el seu germà va ocórrer l’any 1929, quan Dalí va ser expulsat de la família, després de casar-se amb Gala, d’entrar de ple en el moviment surrealista, d’exposar el retrat on ha escrit que escup sobre el retrat de la seva mare morta i de participar en el guió de l’anticlerical Un chien andalou. “Després de tants anys en harmonia, els dos germans s’ignoraran i es difamaran sense pietat durant dècades”, explica Pagès. Per això, Anna Maria Dalí es va veure abocada a escriure un llibre, Salvador Dalí vist per la seva germana, que Pagès qualifica d’“evangeli apòcrif, ja que reflecteix els fets que ja coneixem però des d’un altre punt de vista”. D’aquella visita que l’any 1983 l’escriptor va fer a la germana de l’artista, se’n va endur de record un exemplar.

En aquest enllaç trobareu el nou número de la Revista de Girona complet.