El cos dissident, el cos condemnat

Cossos prohibits, cossos exigits, cossos-artefacte, cossos com a camps de batalla. El debat “El cos dissident, el cos condemnat” que tingué lloc ahir al vespre al Centre de Cultura i Memòria del Born CCM, en el marc del cicle Mordasses. L’objectiu del debat no era altre que reflexionar al voltant dels cànons opressors, les mordasses estètiques i les diverses possibilitats de ser i existir fora d’aquests cànons.

Especialistes de camps molt diferents i alhora afins, com recordà Bel Olid, la moderadora, protagonitzaren el debat: Nazario Luque, artista contracultural considerat “pare de l’underground espanyol”; la sociòloga, historiadora cultural i ex model Patrícia Soley-Beltran; el psiquiatre Adolf Tobeña i Natza Farré, periodista i autora de Curs de feminisme per a microones.

Bel Olid donà el tret de sortida a la conversa, animant als experts a l’intercanvi d’opinions i sinergies. “Intentaré provocar-los, si puc”, confessà la moderadora. No li va caldre: la polèmica ja estava servida. Fou Adolf Tobeña qui llençà la primera pedra, parlant de la diversitat i heterogeneïtat de Barcelona, capital turística: “Enlloc del planeta hi ha més llibertat per mostrar el cos. El turisme es carrega totes les mordasses!”.

Són tots els cossos que passegen per Barcelona plenament lliures, com sosté Tobeña? O és aquesta presumpta llibertat (o llibertinatge) una mera fal·làcia, com apunten Patrícia Soley-Beltrán i Nazario Luque? “A la realitat els cossos són diversos, naixem amb cossos diferents”, ens recorda Soley-Beltran; però aquesta diversitat és una condició intrínseca: som diferents per naturalesa. 8 mil milions de cossos diversos passegen arreu, però són tan diferents els uns dels altres? Certament podem vestir com volem i ens vestim tan diferent els uns dels altres? Luque, molt encertadament, recordà que fa pocs anys es prohibí a Barcelona el nudisme: no és aquesta prohibició una mordassa?

Seducció i violència van de la mà en la representació de la nuesa. “Si veus una dona despullada amb molta sang, no passa res, però una dona gaudint?”, es preguntà Farré. La hipocresia envolta, com una boirina, tota representació de la nuesa i Nazario ha viscut aquesta hipocresia en carn pròpia per partida doble: hagué de publicar clandestinament durant el franquisme i avui després de dècades de certa normalització i permissibilitat, “en plena democracia me han cerrado la web y el Facebook varias veces”: la nova censura, directa o indirecta. O et tanquen la pàgina o t’autocensures. Violència sí, plaer, i ara!

I en el cas del cos femení, encara més! Que no té un munt de connotacions? L’art, la pintura, la literatura i els mitjans de comunicació! Farré llençà una pregunta a l’aire: «per què les Femen tenen tanta repercussió als mitjans?». La resposta: perquè mostren els pits. La seva és una crítica doble, una navalla de doble fil: l’exhibicionisme com a acte de protesta, tal com, molt encertadament, afegí Soley-Beltrán. Mostren els pits, com s’espera que facin, però en capgiren el sentit. La polèmica estava servida gràcies a la provocadora aportació d’Adolf Tobeña al respecte, un soliloqui molt proper a la retòrica del “deixa que m’expliqui” de què parlava Rebecca Solnit a Els homes que m’expliquen coses.

Els pits desencadenaren una polèmica ahir al Born, una polèmica que no deixa de ser una prova fefaent de l’aura d’hipersexualització mitificada que envolta els pits femenins. La seducció, emprant les paraules de Soley-Beltran, és una forma de poder, molt més repressora que qualsevol altra forma imposada. La seducció com a productora i constructora d’identitats: ens pensem al voltant de les línies normatives que ens marquen. Unes línies que ens limiten, ens defineixen i, en definitiva, ens emmordassen. Ens emmordassem i emmordassem, emmotllant-nos a uns cànons, a unes normes. I la moda avui ha deixat de ser transgressora i un clam a la llibertat per passar a ser, en paraules de Soley-Beltran, “el calze d’uns valors culturals: de la sexualització, la competitivitat, etc.” I afegí Farré, “les mordasses, les dones les portem per dins perquè com a cos, valem, i els mitjans de comunicació ens ho recorden constantment”.

Però, tal com apunta Bel Olid, hi ha altres formes de ser, formes de ser transgressores i dissidents. Es parlà, també, de cossos i identitats no normatius, de grassofòbia, d’identitats queer, de racialització i exotització, de maternitat, de diversitat funcional, etc. Bel Olid parlà de les barreres arquitectòniques com mordasses urbanes, formes de censura indirecta que impedeixen a persones amb diversitat funcional i/o mobilitat reduïda transitar amb normalitat i, de retruc, mostrar “cossos no normatius”. Soley-Beltran i Nazario Luque sostenen que aquestes identitats i cossos, allunyats dels cànons normatius haurien de ser categories en suspensió, obertes, per tal de no caure en la normalització i la perpetuació de nous cànons.

Finalment la vetllada va concloure amb una representació teatral, Frida a la cambra, a càrrec de Núria Piferrer, Mireia Piferrer i Guillem Carrizo: una peça teatral que uneix cant i paraula per endinsar-nos a l’univers de Frida Kahlo i on la corporeïtat del dolor, el sexe i l’amor hi són molt presents.